‘Els empresaris valencians comencen a no estar tan orgullosos de tenir carnet del PP’

Amb un ‘tots som imprescindibles’ per divisa, Demòcrates Valencians (DV) pugna per fer-se un lloc en el panorama polític. És una formació molt recent, que es defineix de centre valencianista, i que compta amb noms com ara Enric Santacatalina (procedent d’Unió Valenciana), Càndid Penalba i Roger Mira (procedents del Bloc). Ara preparen assemblea general i posen la maquinària a punt per a les eleccions de l’any vinent, autonòmiques i municipals. En parlem amb Sandre Llopis de Pau (Cullera, Ribera Baixa, 1986), que n’és el portaveu.

—No fareu congrés de refundació sinó assemblea general.
—Exacte. És de veres que Demòcrates Valencians ja va tenir una primera etapa i que vam congelar el projecte. Però entenem que, en realitat, comencem a final de l’any 2016, quan tornem a parlar la gent que ho havíem impulsat i tenim una seu. L’assemblea serà, per a nosaltres, com obrir portes i que tot el món puga fer seu el projecte.

—Demòcrates Valencians es va fundar el 2013, però.
—Efectivament. Però per qüestions  personals es va aturar. Mon pare està molt malalt, i jo em vaig haver d’implicar en l’empresa familiar xicoteta que tenim. No va passar res, per sort, però jo vaig haver d’aparcar la dedicació política. A més, casualitats de la vida, a Albert Sarrió, que era el nostre secretari general en aquell moment, li va eixir faena a Dubai. Era molt difícil de compatibilitzar-ho tot i vam congelar el projecte. També és de veres que en política la gent hi veu molt a curt termini, però hem de tenir clar que es juga a llargues: no pots estar comptant sempre les eleccions, hem de comptar les generacions, pensar quin és el projecte que volem per a les generacions que vindran. I això es fa amb uns fonaments forts. I treballant-ho molt. No tinguem pressa. Fem les coses bé  i ja vindran els resultats.

—Vàreu congelar el projecte per a les eleccions del 2015. Què ha canviat, ara, a banda les circumstàncies personals?
—No volem personalitzar, però també és cert que som les persones, les que fem la política. I treballem amb persones. A voltes diuen que ningú no ha de ser imprescindible. Doncs no, al contrari: tots som imprescindibles. La grandesa i la dificultat és coordinar tota eixa capacitat. No som personalistes, però sí que ens interessen totes i cada una de les nostres persones, i de les que vinguen.

—Què us fa pensar que aquesta serà la bona? Perquè, malgrat els intents, amb la Unió Democràtica del País Valencià, o la Convergència Democràtica Valenciana, que ni tan sols va arribar a rams de beneir,  encara no ha arrelat un projecte polític valencià de centre o de centre-dreta…
—Jo estudie prou la història del valencianisme per a veure què ha passat, per què no hi hem arribat. Sent que els valencians d’ara som hereus d’una tradició fonda que arrenca el 1238 i es projecta cap al futur. Tenim molt de futur, sí, però per què no hi ha hagut un projecte centrista valencianista fins ara? Què ha fallat? Moltes voltes els historiadors diuen: les condicions hi són, però no es produeix. Jo no sé si som un país, però si ho fórem seríem el país de les oportunitats perdudes: cada deu anys algú ho ha intentat i no ho ha aconseguit.

—Així doncs, què penseu que ha passat?
—Bé, jo pense que hi ha tres elements que ara produeixen una convergència que afavoreix un projecte centrista valencianista. La societat valenciana, per fi –i ho expressa per boca d’un seguit de grans empresaris– va canviant la perspectiva i el paradigma de relació amb l’estat: que Joan Roig diga que ja està bé de l’Espanya radial i que hem de començar a parlar de l’Espanya circular, és una cosa que no s’havia vist mai. Després, un altre factor és que la identitat valenciana ja no és una qüestió tan fàcil de conflictivitzar, ni això dóna tant de vot. És a dir, quan abans hi havia un partit que manava (perquè no és que governara: manava), només que alçara una senyera tot el món el votava. Però ara ja no funciona així.

—Encara que ho provin.
—I tant! Però és que, encara que ells s’hagen ancorat en el passat, la societat sí que ha  canviat. Quan manes amb majoria absoluta, tampoc no t’adaptes: no en tens necessitat i penses que sempre serà igual. Fins fa no res els valencians discutíem més per un accent que no per qui se’ns emporta la cartera. Però això ha canviat . No dic que no hi haja reticències o que siga tot fàcil, però ha canviat.

—I el tercer element?
—Que no hi haja un poder majoritari i incontestable en totes les institucions i que, per tant, allò de comprar voluntats no siga tan fàcil. Ara, hi ha gent que potser temia represàlies i ja no té tanta por de fer el que toca fer. Al final, la política és llegir la societat: si ho encertem tenim resultats i, si no, ens n’anem a casa. Però pense que la societat valenciana està preparada, està motivada, té incentius per a fer-ho d’una altra manera i ja no té desincentius, eixa por de marcar-se. El nostre vice-president, Càndid Penalba, per exemple, que és president d’Ateval, la patronal del tèxtil, és paradigma de la projecció dels empresaris valencianistes. Els empresaris valencians comencen a no estar tan orgullosos de tenir carnet del PP. Vull dir que l’ona es va formant. L’espai de centre-dreta es va resituant: si som capaços de posar-nos-hi mentre creix, d’ací a un temps podrem estar en la cresta de l’ona.

—El vostre partit es defineix tradicionalista.
—Sí. És una etiqueta que vaig empescar-me. Els teòrics del valencianisme no han acabat de saber situar com és el valencianisme, jo pense que som valencianistes i ja està. Però, en tot cas, si haguera de definir quin valencianisme, seria el de la tradició. El valencianisme de Demòcrates està molt còmode amb el de pre-guerra: era un valencianisme centrat.

—El de la Dreta Regional Valenciana?
—Per exemple. No ho coneix tothom, però la Dreta Regional Valenciana és impulsora de l’estatut d’autonomia que va estar a punt d’aprovar-se, defensava que hi haguera cooficialitat del valencià, era una força que va arribar a tenir més de cinc-centes agrupacions locals… Va tenir moltíssima força. Això va ser possible als anys trenta, i ho van fer en relativament poc de temps. Van aconseguir connectar els menestrals i els llauradors, els carlins o els catòlics amb eixa burgesia nova, empresarial, industrial, formada, universitària, el representant més clar de la qual fou Ignasi Villalonga. Per què en els anys trenta es va poder fer i ara no? Nosaltres pensem que la societat està una altra volta preparada per a fer-ho.

—Ah.
—I és eixa tradició: la de pensar en els valencians primer de tot, en el nostre espai. Realment el gran problema que tenim és que no hi ha ningú que ens vertebre, no hi ha un projecte col·lectiu que diga a un del Cabanyal i a un de Benidorm que són tots en un mateix projecte col·lectiu cap al futur. No hi ha ningú que ho faça.

—Compromís?
—Em fa la sensació que amb el poder que ja han arribat tenir i cap a on es projecten no acaben de veure clar que la seua força està ací. Baldoví, amb eixos quatre diputats que té a Madrid, que això és una oportunitat històrica, es nega a negociar el pressupost general de l’estat amb l’excusa que el PP no és de fiar. I dius, sí, efectivament, per als valencians no hi ha ningú que siga de fiar, això ja ho sabíem, però tu has de seure a negociar, que per a això fem política. Si no saps aprofitar els diputats per portar inversions a la teua terra, ni ho intentes, no és un projecte valencianista. No pensem que siga un valencianisme per a tots.

—A més a més de tradicionalistes, us definiu també progressistes. No és una contradicció?
—Sí, però ens definim tradicionalistes en l’eix del valencianisme perquè pensem que venim d’una fonda tradició, i ens definim progressistes quant a model social, és clar. I també entenem el progressisme com una qüestió de progressivitat: pensem que s’ha de ser molt ambiciós, molt, però que els canvis que realment arrelen han de fer-se de mica en mica.

—Però enteneu que quan es diu progressista es parla més en termes socials que no pas en aquesta accepció que hi poseu?
—Sí, és possible. Però el nostre projecte va fent fonaments. I pot ser que ara estiguem buscant una terminologia adequada per a explicar un projecte nou.

—Sense haver-se presentat a les eleccions, Demòcrates ja governa en alguns municipis.
—Mitjançant col·laboracions, efectivament. Hem anat a buscar partits locals independents d’òrbita moderada per explicar-los el projecte. Partim de la base que tot partit local és un partit valencià. Què ha de ser, si no? Valencià com el seu poble, siga Pego, el Poble Nou de Benitatxell, Cerdà o Torrevella. N’hi ha molts que mostren interès i comencem a treballar, i a veure de quina manera encaixen les peces. És l’art dels possibles.

—Les darreres incorporacions són els regidors que venien del moviment de l’ex-jutge andalús Elpidio Silva.
—Sí: van entrar en un projecte que els oferia un paraigua per a presentar-se a les eleccions. Però ha desaparegut. Josep Femenia és el batlle del Poble Nou de Benitatxell i a Teulada Jordi Martínez és el cap de l’oposició. Vam posar-nos en contacte amb ells per mitjà de Carmelo Hortolà. M’agrada molt explicar la història de Carmelo.

—Endavant.
—És un polític que ve de l’empresa privada i veu que al seu poble, Pego, governa una persona… no sé com definir-la… complicada: Carlos Pascual, ‘Barret’. El van tancar per delicte ambiental quan això encara no passava: imagineu com devia fer-la. Carmelo Hortolà va pensar que no volia que el seu poble fóra conegut per una persona així. Va entrar en el PP, que pràcticament no existia. I amb tres regidors, tres del PSOE i tres del Bloc, van fer pacte i van governar. Alerta, eh? El batlle, per al PP. Imagineu com devia ser la situació. Poc abans de les eleccions següents, del 2007, li diuen que no compten amb ell, que han fitxat la dona de Barret. Ella repeteix el resultat de Barret, però Carmelo, ara com a independent, passa a quatre regidors, i ha continuat governant, amb el PSOE. Doncs una persona que és capaç d’exposar-se públicament, i de gestionar, perquè no vol tenir la vergonya que l’assenyalen com a pegolí, al final és un poc la història dels valencians, no?

—Us heu fixat com a objectiu arribar a acords en una setantena de municipis.
—Les ambicions han de ser les màximes. Però pensem que setanta municipis és assolible en acords de col·laboració, d’associació i amb llistes pròpies. Confiem en les nostres forces i en el moment històric. Perquè ja hi ha moltes llistes locals independents, centristes, que existeixen i que ho fan bé. La dificultat és coordinar la gent. Però que la gent existeix? I tant!

—I les autonòmiques?
—Al final la qüestió és molt senzilla: una barrera del 5% dificulta molt que arribe una força només valenciana i sense suport en les grans ràdios i teles de Madrid. Pareix mentida que el valencianisme, que li ha costat tant d’arribar, no s’hi haja afanyat més. És que Ciudadanos, a Múrcia, va abaixar la barrera el primer any de legislatura. En canvi, ací pareix que no hi havia tanta pressa, que s’havien de mirar més serrells i més qüestions. I ara se’ls ha covat l’arròs. I dius: potser és que no era tan prioritari per a segons qui. Per als altres no ho era gens, això ja ho sabíem, però per als qui potser ho havia d’haver estat… tampoc. Ara que les enquestes afavoreixen Ciudadanos, és més complicat que hi juguen. Però carregar-ho tot a Ciudadanos quan el govern, que és qui té la iniciativa, podria haver-se afanyat més… Això, en fi, dificulta molt les coses, però també és cert que, al final, un partit que no és capaç d’arrelar en la seua societat tampoc no la representa.

—Sou conscients que el Bloc, anys enrere, va patir també la dificultat de translació a l’àmbit autonòmic del poder municipal que tenia, amb centenars de regidors…
—I ho van aconseguir perquè tenien un espai sociopolític ja preparat per a fer el pas. Ací s’ha de consolidar tot un espai, que ara mateix és invisible. Però quan les enquestes et diuen que hi ha un 22% de gent que no està a gust amb cap dels candidats ni amb cap de les forces polítiques significa que hi ha camp per a córrer.

—Fins a quin punt penseu que la teòrica bossa de vot valenciana, més o menys centrada, que durant vint anys ha votat PP sense grans incomoditats pot canviar cap a una proposta nova com aquesta?
—No oblidem que el PP va arribar a tenir el 52% dels vots, eh? I estic convençut que en gran mesura els vots nostres hi continuaven. Si ara la situació es va tensant cap a la centralització més gran que és Ciudadanos, i que atrau un vot que anava al PP… quin vot es quedarà en el PP? Un vot més valencià. Són vasos comunicants sempre que fas una oferta. Si no n’hi ha, eixos vots es quedaran allà.

—I com penseu pescar-hi, en aquestes aigües?
—Ho pots fer de dalt cap avall, com han fet Ciudadanos. Si ho fas de baix cap amunt et costa més, però és més estable. És la construcció d’un espai sociopolític: tota eixa gent que existeix, i que en propostes independents centristes representen 55.000 vots i cent regidors. És una bona base.

—Les autonòmiques del 2019 es presentaran, en bona mesura, pràcticament com una segona tanda de les del 2015, i amb una dicotomia Botànic sí – Botànic no. On se situa Demòcrates Valencians en aquesta dicotomia?
—En realitat la societat valenciana no està tan polaritzada. Es voldrà veure com una segona volta, i a posteriori potser s’analitzarà així, però pense que no ho és. La polarització necessita que algú t’agarre el guant a l’altra part: però és que no hi ha ningú que ho faça. Ara mateix el Botànic deu viure més còmode en aquests moments que al principi de la legislatura. No sé si hi haurà una segona volta o una victòria per incompareixença de l’adversari.

—No us situeu ni amb els de Botànic sí ni amb els de Botànic no, per tant.
—No. Pensem que la societat valenciana és molt més rica i diversa. I hi ha unes coses que són bones d’uns i unes coses que són bones d’uns altres: Demòcrates Valencians agarra el millor dels dos.

—Quins referents teniu fora del País Valencià?
—Em sent molt molt còmode amb el PI, Proposta per les Illes. O amb Coalició Canària. Perquè han aconseguit fer un projecte viable, fins i tot de govern, en una societat dividida, com la seua, en illes. Hauríem d’aprendre d’unes altres societats pròximes com han aconseguit superar les seues diferències. Quan parle amb els del PI, amb qui tenim contacte fluid, el nostre alacantinisme no és res, quan ells t’expliquen què passa entre Eivissa i Mallorca, per exemple. Com pot ser que ells ho hagen aconseguit i nosaltres no?

—Però sembla que parleu d’allò que ha succeït al País Valencià com si no hi hagués hagut intervencions externes…
—Però és que sempre existeixen. Parlem d’una comunitat autònoma que té un 10% del PIB, té la població, les exportacions, etc. Els bascos amb menys percentatge ho decideixen tot i nosaltres hauríem de decidir molt. En fi, moltes voltes l’estabilitat d’Espanya es juga a València. Moltes voltes s’hi juguen els interessos espanyols. Eixos interessos creats no desapareixeran. O no és a les nostres mans. Sí que hi és, però, convèncer cada volta un percentatge més important de la població que els valencians serem el que vulguem ser. Eixa és la fita. Després, el temps que coste. Però com que d’alternatives tampoc no n’hi ha…: o ens quedem en casa, quiets, o treballem.

—I sobre la situació que es viu a Catalunya, quina posició hi té, Demòcrates Valencians?
—L’anàlisi que en fem és que això inicia una segona transició, amb tot el que implica. I això durà, d’ací a uns quants anys, una reforma de la constitució. El que a nosaltres ens preocupa és que en eixa segona transició hi haja una veu valenciana que negocie per nosaltres. Espanya va cap a una segona reforma. Si no, va cap al col·lapse. I pensem que és millor l’alternativa al col·lapse. Pensem que la qüestió catalana és un símptoma que el sistema s’ha esgotat. Que una autonomia com la valenciana pague com a rica essent estatísticament pobra és una anomalia democràtica. Eixa és l’anomalia més gran que té la democràcia espanyola. I la prova que el sistema no està ben muntat i que si es continua com fins ara va cap al col·lapse.

—Acabem: quin és el darrer llibre que heu llegit?
—Ara he començat El valencianisme lingüístic, d’Abelard Saragossà. És una persona que admire molt, professor meu, i pense que serà un llibre que marcarà. Com sempre, d’ací a un temps.