Els grans elogis de Valdano a Cruyff

L’ex-entrenador i ex-jugador del Reial Madrid Jorge Valdano ha fet avui una visita al memorial dedicat a Johan Cruyff al Camp Nou i n’ha elogiat la figura. Ha dit que era un geni i que la intuïció el va fer avançar-se al seu temps.

‘Va ensenyar el Barça a jugar de manera diferent i a guanyar –ha afegit–. No és fàcil. Els qui el van subestimar ara es troben amb l’evidència.’

També ha dit: ‘La petjada que ha deixat en el futbol va més enllà de la rivalitat. […] Cruyff és l’iniciador d’un camí nou que ha canviat la història. És difícil de dir adéu a un home diferent que ha marcat la història del futbol i que ha deixat aquest llegat.’

A més, a la columna que escriu al diari Récord de Mèxic, ha explicat que la notícia de la mort de Cruyff li va caure com una galleda d’aigua freda i ha comentat algunes de les seves millors anècdotes.

Us oferim l’article traduït al català:

«Gaudia de Madrid passejant en un matí assolellat i, de sobte, del cel clar va caure un llamp que va aparèixer pel meu telèfon: ‘Ha mort Cruyff.’

Va ser incredulitat més que impacte, perquè hi ha personatges tan plens d’energia que ni se’ns acut de pensar que la mort els pugui atrapar. Diuen que una vegada, essent entrenador, l’equip va arribar de viatge a altes hores de la matinada i es va trobar amb l’estadi tancat i barrat. Cruyff va baixar de l’autobús per examinar la situació i un jugador es va preguntar en veu alta: ‘També hi entén, en cadenats?’. Ningú amb tanta convicció per merèixer el sobrenom de ‘déu’, que li van adjudicar els mateixos jugadors del ‘dream team‘.

Un dia vam quedar per parlar de futbol en un hotel de Santander. Estàvem instal·lats còmodament en unes butaques, però el dia era tan bo que vam decidir seguir la conversa a la terrassa. Quan anàvem cap a la porta vaig accelerar per arribar primer i Johan va quedar sorprès, però encara no havia perdut la carrera. Va ser llavors quan em va dir: ‘S’obre cap enfora’ (¡la porta!). Aquest simple acte el va proclamar autor intel·lectual de l’obertura de porta i jo vaig quedar com un simple operari de la funció.

Així que va cap allà, sigui on sigui, a competir amb qui sigui que l’esperi. Perquè aquest déu del futbol era un competidor excepcional. També jugava a futbol com els déus. És inoblidable l’estampa que semblava una postal de futbol i la força del seu carisma, que atreia les mirades fins i tot quan no tocava la pilota. Li deien ‘Flaco‘ i ho era, però la meva sensació quan tenia la pilota és que aquell cos lleuger, espigat i àgil havia estat fabricat per jugar a futbol.

Corria amb l’elegància d’un cervatell i la convicció d’un lleó. La seva visió era la d’un gran angular que li permetia jugar en qualsevol posició perquè la seva influència pesava a tot el camp. Ell era el ‘jugador total’ del ‘futbol total’. Tenia una velocitat endimoniada, però adornava les seves carreres amb enganys: canviava de ritme i de direcció amb una astúcia letal. Semblava impossible aturar-lo dins del reglament. La pilota sempre es va adaptar a les seves frenades i arrencades com si fos un animal de companyia que feia el que el seu amo li ordenava.

I si entrem en el capítol de la personalitat, he de dir que mai he vist ningú governar els partits amb l’autoritat amb què ho feia Johan. Movia els braços com qui dirigeix el trànsit, parlava fins i tot enmig d’un regat, demanava la pilota com si fos només seva. Manava ell. Es permetia desafiar l’autoritat del seu entrenador modificant, enmig d’un partit, les posicions dels seus companys i la seva mateixa sense cap complex.

El vaig conèixer quan jo tot just vorejava els vint anys i ell ja era un jugador consagrat (aleshores ja havia aixecat tres Copes d’Europa amb l’Ajax i ja havia guanyat tres pilotes d’or). Ens vam enfrontar en un partit de Copa del Rei i vam mantenir una discussió sense importància. Em va preguntar d’on era, després el meu nom i, finalment, la meva edat. Cada pregunta la feia amb molta serietat, com si li interessés de veritat. Jo ho contestava tot amb l’obediència que mereixia una llegenda de les seves dimensions, però Johan, sense pietat, em va disparar a matar: ‘Amb vint anys a Johan Cruyff se’l tracta de vostè’. No va ser un bon començament, però això no va modificar la meva admiració.

Quan va arribar al Barcelona com a entrenador vaig trigar a adonar-me que estàvem davant un revolucionari. Vaig pensar que es tractava d’un excèntric, però veient-ho en perspectiva les seves primeres decisions van ser les d’un geni que tenia un pla. En un temps en què es permetien dos estrangers, els equips grans havien d’apuntar molt bé. Hi havia la possibilitat de marcar diferències. Generalment, s’apostava per grans davanters perquè el gol sol tenir nom propi.

Johan va començar comprant un defensa a un pas d’estar gras que es deia Koeman i que tenia un toc de pilota extraordinari. Perquè el gol, segons Cruyff, és tant fill del joc com dels especialistes. I el joc s’ha de proposar des del darrere. Més tard va arribar Laudrup, un jugador finíssim rebutjat pel tàctic futbol italià d’aquells dies. Una altra estació intermèdia abans d’arribar a l’arc.

Així, baula a baula, va acabar creant un equip que dividia el camp en quadrícules. La quadrícula central l’hi va acabar donant a Pep Guardiola, un altre flac famèlic que jugava amb una intel·ligència superior i que es va alimentar d’aquell futbol per acabar posant-li mètode al colossal instint de Johan. S’equivoquen els que diuen que Johan va crear un gran equip. Això és reduir molt el seu llegat.

Va crear una escola que va canviar la història del Barça i del futbol espanyol. N’hi ha prou de dir que des del 1960 fins al 1991 el Barça havia guanyat dos títols. Des del 1991 fins avui, només han guanyat Lligues els entrenadors que, sent holandesos o espanyols, són respectuosos amb el seu estil. I no són pocs. De fet, són més de la meitat dels títols disputats des d’aleshores: 4 Johan, 2 Van Gaal, 2 Rijkaard, 3 Guardiola, 1 Tito i 1 Luis Enrique. En el mateix període, el Barça va guanyar les seves primeres cinc Copes d’Europa. Això ve a significar que el romàntic futbol de Cruyff, la primera cosa que li va ensenyar al Barça va ser a guanyar. I també a Espanya, amb una revolució formativa que hauria sigut impossible sense la seva influència.

No era fàcil entendre Johan. Per un costat perquè, com ell mateix deia, parlava malament en cinc idiomes. En segon lloc perquè, com tots els genialoides, se saltava baules quan pretenia explicar alguna cosa. I, principalment, perquè estimava les simplificacions. Un dia jugaven contra l’Atlètic de Madrid de Manolo. Quan els jugadors van veure a la pissarra que Manolo no tenia assignada cap vigilància especial l’hi van fer notar. Cruyff va preguntar: ‘¿Quina és la principal qualitat de Manolo?’. Tots van coincidir que el desmarcatge. Cruyff va rematar amb la seva contundència de sempre: ‘Aleshores el millor és no marcar-lo’.

Ningú en la història del futbol ha conjugat amb tant èxit la seva carrera de jugador amb la d’entrenador. Ningú amb tanta força per convertir el bon futbol en una cultura. Fa exactament una setmana vaig veure l’apassionant Bayern–Juventus. Un partit que al Bayern se li havia escapat de les mans. Perdia dos a zero i Guardiola va haver de prendre decisions molt arriscades per igualar en temps reglamentari i guanyar en la pròrroga. L’endemà vaig dinar amb el Pep i em va explicar una cosa extraordinària: ‘Quan pitjor estava la cosa em vaig preguntar: ¿què faria Johan en aquesta situació?’. No se m’acut un homenatge millor per acabar aquest article».