Els elogis de la CUP al president Puigdemont

Ho deien en privat, ho deien sovint i ho deien de fa temps. Però ahir van dir-ho en públic i davant les càmeres. Senyors, i senyores, és oficial: a la CUP li agrada el president Carles Puigdemont. Un convergent. De fet, exagerant, gairebé es podria dir que el reconeixen com un dels seus perquè fan seves les paraules del president, però també la seva actitud. Va passar ahir durant la conferència ‘Tombem el règim, construïm república’ (ací sencera), que la CUP va fer al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona. La sala, petita, es va omplir amb convidats i premsa, bàsicament. Allà, sí, un noi portava una samarreta de War Class que imitava Star Wars, però l’ambient era més de conferència de premsa que no pas de conferència destinada al públic.

Davant l’atenta mirada de Joan Tardà, Albano-Dante Fachin i  Xavier Domènech, el primer cupaire a elogiar el president Puigdemont va ser el rocós diputat Benet Salellas. Heus ací les seves paraules exactes: ‘Nosaltres, igual que el president Puigdemont, no hem vingut a guanyar-hi res personal, en tot això, ni a salvar el cul, si se’m permet. I en això establim un punt de trobada amb el president i és per això que des d’aquesta coincidència volem demanar al president Puigdemont molta més implicació per a desencallar les decisions que s’han de prendre aquests mesos vinents. Cal que el president s’arremangui i vingui a treballar també amb el pressupost.’

La CUP, doncs, troba una important sintonia amb el president actual. Però també van ser clars a l’hora de dir que en el pressupost hi troben dos esculls importants. La partida destinada a educació i la fiscalitat. Es troben lluny, molt lluny, en això, i per tant demanen que Puigdemont s’hi impliqui personalment. Diu Salellas: ‘Nosaltres no hem fixat línies vermelles. Simplement hem dit: toqueu la fiscalitat, rebenteu-ne el sostre de vidre, a IRPF, a Patrimoni o a Successions, a tots tres o a un de sol. Però, amb una demanda tan oberta, el govern ha restat i resta incomprensiblement immòbil com una pedra a les nostres peticions, tot i que hi ha un 80% de la ciutadania que ens recorden a cada enquesta que es favorable a una justícia fiscal més gran. Això també és una lògica de privilegis i de privilegiats.’

La diputada Eulàlia Reguant va aprofundir més, i de manera més tècnica, certs aspectes del pressupost que es podrien retocar. Va reclamar que els alts funcionaris de la Generalitat s’abaixessin el sou d’un 14% per poder pagar la renda garantida de ciutadania i va demanar un impost nou sobre aspectes ambientals. Punts, aquests, en què també hi ha distància entre la CUP i Junts pel Sí.

Però no únicament Salellas va elogiar Puigdemont; també Anna Gabriel. Potser d’una manera més indirecta, si ho voleu, però la fera ferotge d’una part de la dreta catalana i tota l’espanyola va fer seves les paraules del president Puigdemont –’referèndum o referèndum’– i les convertí en compromís de la CUP. Com si les haguessin dites elles: ‘Nosaltres ens situem en el ja famós referèndum o referèndum. Compromís que per part nostra continua inamovible avui. I que entenem que ha de passar ja, de les paraules, als fets.’

La resta de la intervenció de Gabriel, centrada en el referèndum i no en el pressupost, va ser una constant pluja d’indirectes al món dels comuns. Un autèntic doll. L’única concessió va ser no fer servir mai la paraula ‘unilateral’. Tota la resta es va entendre clarament: ‘La via pactada, senzillament, no existeix. I creiem, per tant, que cal activar, avui mateix, la preparació del referèndum. De les paraules, als fets […]. No es poden anar a cercar suports en clau d’un referèndum inexistent, l’acordat, sinó que cal anar a cercar suports per a fer un referèndum. Cerca de suports concentrada en un futur immediat, amb data de tancament i, per tant, en clau d’accelerador i no d’element dilatori.’ I una frase final que s’ha de llegir entre línies: ‘Si el problema és que algú se’n sent exclòs, instem el govern que convidi els espais polítics que encara no hi són perquè treballin per les garanties i pels efectes vinculants. L’excusa no pot ser que jo no sé res perquè no m’hi van convidar. L’actitud no pot ser, tampoc, no ensenyo a ningú què faig.’

El darrer de parlar va ser Quim Arrufat. Potser va desgranar la part més poc agraïda: el procés constituent. Qui pensa a escriure una constitució, quan encara no hi ha la independència? Per a Arrufat no va ser fàcil, i encara sort que va saber acabar la intervenció amb aquell cim que tot discurs demana a la part final: ‘Quan es comprova que el tauler de joc, del joc pretesament democràtic, és trucat, puntada al tauler. Quan la partida és clar que és manipulada, i govern i tribunals són la mateixa inquisició de sempre, estripem les cartes. Quan es fa evident que l’ordre establert és la negació mateixa de la llibertat, perquè no està disposat a cedir el poder a les majories democràtiques, només queda un camí: convocar la gent que decideixi el seu futur. Donar la paraula a l’únic sobirà d’aquest país que és el poble. I si no hi ha acord, com que no hi ha acord, sense demanar permís ni perdó.’

Podríem dir sense mentir que Arrufat va ser el darrer de parlar. Però no seria cert del tot. La flaire Arrufat va ser-hi present des del començ fins al final. Perquè ell és un dels responsables de la nova etapa de la CUP, l’home que ha configurat un nou secretariat nacional sense membres d’Endavant ni Poble Lliure, i que és capaç d’elogiar un president convergent i, alhora, deixar clar que són lluny del seu pressupost.

Són formes, a banda i banda, també a la convergent, molt més suaus que no pas les de fa un any.  Els convergents sabran quins canvis ha representat Puigdemont respecte de Mas. Però una cosa és clara: els canvis han agradat a una CUP també encapçalada, des de les bambolines de l’ofici, per Quim Arrufat. Faltarà veure si tot plegat porta, o no, a l’aprovació d’un pressupost, a unes noves eleccions, o ben bé on.