10.11.2018 - 21:50
El tercer trimestre l’economia catalana ha moderat el creixement. Segons que va anunciar l’Idescat dimecres passat, el ritme interanual ha estat del 2,7%, contra el 3,0% de l’anterior. Per sectors d’activitat, creixen tant la construcció (5,1%) com la indústria i els serveis (tots dos d’un 2,7%), mentre que l’agricultura registra un descens del 0,8%. A l’estat espanyol el PIB, corregit també d’efectes d’estacionalitat, puja un 2,5% interanual. En termes intertrimestrals, a Catalunya creix un 0,6% respecte del segon trimestre, igual que en l’economia espanyola. Hem entrat, doncs, en un procés anunciat de lleugera desacceleració, com també Espanya i Europa.
Precisament aquesta setmana, amb motiu de la presentació de la XXIII Jornada dels Economistes, el degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya (CEC), Anton Gasol, ha afirmat que el creixement actual de l’economia catalana és basat en un model més equilibrat que no pas en el període expansiu anterior. Tot i això ha admès també que el context de l’economia catalana, espanyola i europea és vulnerable a un entorn polític i geopolític complex. De l’altra banda, el vice-degà, Oriol Amat, ha recordat que el consens de les previsions per al 2018 se situa al voltant d’un creixement del 2,4 o 2,5% del PIB, ‘fet que demostra que el país aguanta molt bé’. Ara, ha alertat que des del 2008 la inversió (sobretot la privada) en R+D ha caigut significativament. Finalment, a parer del director tècnic de la jornada, Joan Trullén, la nova competitivitat econòmica s’assenta en bases de creativitat, coneixement, qualitat de vida i innovació, mentre que la del passat era basada en el preu i, per tant, en els recursos que permeten de produir a un cost més baix. La creativitat esdevé un component crucial per a societats i economies d’èxit basades en la innovació, entesa com a factor clau per al desenvolupament econòmic, i que cada cop es presenta més en perspectiva urbana.
Aquest era el fil conductor que abans-d’ahir van seguir els rectors de la Junta del Col·legi per explicar el títol de la jornada d’enguany a Barcelona, ‘Ciutat i Innovació. Espai de Coneixement i de Creació’, tot evocant les ciutats com a clústers de coneixement. Tots tres van fer èmfasi que cal que aquest creixement vagi acompanyat de la consolidació de polítiques socials i de gestió de la mobilitat sostenibles i integradores. La complexitat d’aquests processos radica en el fet que molt sovint les solucions transcendeixen les mateixes ciutats i requereixen que les administracions públiques col·laborin. Per això el Col·legi els ho demana, perquè despleguin polítiques basades en l’evidència, com parcs de lloguer social o la gestió del transport públic i la mobilitat.
Aquesta és una qüestió realment important, sobretot presentada a Barcelona. Precisament, més enllà dels límits administratius, cal considerar aquesta ciutat centre d’una realitat molt més àmplia. Vegem com ho van explicar al CEC. Segons ells, l’economia catalana i l’espanyola tenen en aquesta metròpoli un dels punts forts per a explicar la seva competitivitat. Per exemple, esmenten un fet cabdal i poc conegut com és que la megaregió Barcelona-Lió, que inclou Tolosa de Llenguadoc i que es relaciona també amb València i el conjunt de l’eix mediterrani, ha esdevingut l’onzena del planeta quant al PIB. La xarxa de ciutats articulada per la metròpoli de Barcelona i que inclou Girona, Reus-Tarragona, Lleida i Manresa, constitueix el nucli central d’aquesta gran megaregió europea. I no solament ja és clau en el funcionament de l’economia catalana sinó en la del Sud d’Europa en general.
Precisament en un treball dels professors Marc Figuls, Vittorio Galletto i Joan Trullén publicat també aquesta setmana en la Revista Econòmica de Catalunya, del CEC, detecten una concentració creixent de l’activitat econòmica i de la població a les regions metropolitanes amb el PIB més elevat. També destaquen la identificació quantitativa de la metròpoli de Barcelona dins el conjunt de les vint-i-cinc regions metropolitanes europees més riques. A més, Barcelona apareix com el node central d’innovació del conjunt de l’economia catalana i espanyola. Finalment, destaquen la relació entre la innovació tecnològica i la competitivitat internacional. ‘La capacitat innovadora que l’economia catalana ha demostrat les darreres dècades coincideix amb el gran salt exportador que ha fet’, conclouen els autors.
En definitiva, a la jornada de divendres els experts van debatre la importància de Barcelona com a generadora de creixement de la productivitat i de la competitivitat. També van parlar de la rellevància com a impulsora per difusió del desenvolupament i riquesa del territori més pròxim, és a dir, de la resta de Catalunya. Això es va fer enfocant aquestes qüestions des de catorze àmbits, amb una taula d’especialistes de cadascun. A parer de Vittorio Galletto, cap de l’àrea d’economia i territori de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, és una rellevància que històricament ja ha existit però que en el context econòmic que es pot anticipar el segle XXI serà encara més evident. ‘Com és sabut, en l’economia del coneixement el factor productiu clau és el coneixement mateix, i les tendències econòmiques no fan i faran sinó accentuar la importància d’aquest factor’, afirma.
Potser l’exemple més palès és el fet que un sector tan capdavanter com la recerca biomèdica ja sigui molt important a Barcelona i Catalunya, on n’han constituït un clúster europeu. L’eclosió del fenomen no ha estat casual ni fàcil, perquè el procés de recerca és complex, llarg i hi intervenen molts actors. A la taula corresponent de la jornada van dir-hi la seva els actors més importants que intervenen en la cadena de valor. Un institut de recerca, una empresa emergent, un fons de capital risc i una empresa farmacèutica van explicar amb una idea de fons compartida i ben clara la seva funció: cercar les possibilitats de millora per tal de fer més ràpida la incorporació de la recerca al mercat… Va ser un bon exemple.
