Els dos guerrers més bons són la paciència i el temps

Només units som prou forts per a derrotar-los. I ho tenim a tocar. El que s’ha de tindre clar és que si no hi ha victòria, només hi ha derrota total. No hi hauria res per eixamplar. L’alternativa és la prohibició de pensar lliurement i la liquidació de totes les estructures. No hi ha cap lloc on retirar-se. L’autonomia està liquidada. D’això, els valencians ja en sabem una miqueta. Cal recompondre la unitat i de pressa El que varem veure ahir estava ben clar. Cal que siguen ells, els qui s’esquerden. Més ben dit; els qui s’acaben d’esquerdar. No poden guanyar. Només nosaltres podem perdre.

Demà tornarà a sortir el sol. Els núvols escamparan. Els homes i les dones intel·ligents aprendran la lliçó dels seus errors i continuaran treballant perquè estiguin preparats per al següent “moment vital definitiu”.
Esperem que tinguem una -una altra- oportunitat. De moment ja en portem dues de perdudes -el 27/O, i el 30/G-. A la primera va flaquejar l’un, a la segona ha flaquejat l’altre. Seria molt demanar a tots dos que entenguessin que anant a una no es flaquejarà tant?
Crec que la majoria de nosaltres continuarem empenyent, potser uns dies amb menys força, mig abatuts. Però continuarem confiant en la construcció de la república catalana. Però compte, perquè si t’enganyen una vegada, el culpable és qui t’enreda, però si t’enganyen tres vegades, tu també ets responsable de ser tan crèdul.

El més trist de tot és que mentre els nostres polítics perden el temps discutint com fer-ho per guanyar, no fem res. I si no fem res no lluitem i si no lluitem segur que perdem.

Si no son capaços de posar-se d’acord en quina és la millor estratègia per fer efectiva la república que ens ho deixin decidir a nosaltres. Que cada partit faci la seva proposta i obrin una votació popular i que tots es comprometin a segui el que el poble hagi decidit.

A mi m’agradaria que el president estigués ja demanant voluntaris per dur a terme les polítiques de la república, demanant finançament pel govern de la república al exili i obrint la subscripció de deute públic de la república per finançar els projectes.

Si us plau, prou de baralles, prou de convocar-nos a concentracions per no fer res. Doneu-nos feina, demaneu-nos diners, digueu-nos que podem fer nosaltres per la república.

Son hores baixes. No tenim clar com avançar. L’Europa actual juga en contra nostra. Avui donant-li voltas al tema he imaginat una revolta comuna de tots els pobles sense estat. Potser una lluita unida de tots els territoris amb aspiracions de llibertat seria efectiva per tots plegats. Catalunya, Pais basc, Escocia, Sardenya, Corsega… Tots a una reclamant uns dret dins uns Estats Units d’Europa sería una manera mes contundent de construir unes legitimes aspiracions. Potser caldría explorar d’una forma precisa si existeix unanimitat i possibilitats de dur endavant una reflexió de canvi dins aquesta anacrònica Europa.

Roma no paga a traïdors. Els presos polítics no sortiran de la presó, perquè Roma no paga a traïdors. L’autonomia no ens la tornaran encara que ens portem bé, perqué Roma no paga traïdors.

Afluixar és un greu error. Estem en una negociació de tot o res i ens estem quedant amb el res, perquè Madrid va veure que la declaració d’independència seria un farol (o com diuen ara els polítics, simbòlica).

Però 2 milions de catalans no hi anavem de farol. No hi anavem ni hi anem. I això és la única cosa que els posava nerviosos i els hi pot tornar a posar.

Per tant: imaginació, generositat i valentia. Qui no tingui aquestes 3 qualitats que s’aparti de la primera línia de la política independentista perqué fa nosa.

Ens cal quan abans millor, un Govern d’unitat, començar a fer república sense titulars i un pla per desbordar Espanya políticament, judicialment i econòmicament.

En la guerra i en l’amor tot si val menys defallir.

Fa uns 32 anys arrere, quan tu i jo ens creuàvem al Pont de Fusta, amb 20 kgs menys cadascú, tu anaves cap a El Temps i jo cap a casa vas escriure un article en què ressaltaves que la independència a Cuba de 1898 ja es reclamava uns 100 anys abans.

A nosaltres ens passa el mateix. Aquesta societat ja és prou madura per a aconseguir-la.
Aquestes dissencions entre trajectòries i procediments és el fenòmen més normal.
Nihil novum sub sole.

El que cal és consensuar tàctiques i estratègies. Estratègies per a aconseguir el domini ple de la terra.Tàctiques per a afeblir l’enemic amb accions puntuals continuades de desgast efectiu.

La maduració accelerada que experimentem és fruit sabem que vénen a destruir-nos. I no pararan fins a intentar atansar-s’hi.

Quan es proclamà la República, a l’endemà, jo vaig esmentar en un editorial de que calia haver-se enfrontat obertament i que tindríem 6 o 7 morts i que obligaria la U.E. a posar jutge entre iguals. Em van caure uns quants retrets, tot dient que era un poc bèstia.

Fa un parell de setmanes Abat Ninet digué el mateix però allà veiem als mateixos que em retreien fent-li l’ona. Ja ho vaig dir llavors: “Els diners i els collons per a les ocasions” que diem a VLC.

Partim de la base que som menys contingent i tenim menys recursos a tots els nivells. Tant em fa com arribaran a acords les tres candidatures republicanes. Al capdavall una societat està plena de segmentacions socials.

El que passa quan hi ha una instauració d’un nou model social en totes eixes segmentacions de la societat el que hi ha és uns substitució dels líders d’eixes fragmentacions. Els puigdemontistes substitueixen els pujolistes i franquistes adjunts. Els erquians substituïran als sucursalistes de la subalternitat del psoE’s i els cupaires als psuquers, iniciataires-catalunyesos.

I eixa cosa postmoderna que són els comun(iste)s seran junt al Siudadanos el reducte dels nostres “pied noirs” irredemptistes españols en la nova república europea. Dos invents de laboratori del CNI en terra estranya tan marcians com ho fou el lerrouxisme dels 1920′-30′. Cap aportació social real sinó el “nari-nant” de tota la vida.

Mentre l’estat español pague una mica, Colau, Asens, Pissarello, Alamany i Domènec, cantaran. Ja ho van fer en la guerra del 1936-39 i durant tot el franquisme fins als nostres dies. Ells també van fagocitant-se, tot substituïnt-se, mentre nosaltres evolucionem el gruix de la societat.

ESTRATÈGIA: implantar la república a tots els nivell d’un estat europeu.
TÀCTIQUES: torpedinar l’economia española al Principat, desestructurar els sindicats españols a ca nostra, prodigar-nos exponencialment en les xarxes per a reforçar els missatges que censuren als mitjans controlats per ells. Crear “caixes” de solidaritat, proclamació d’un president de la república a l’interior coordinat amb el president de la república a l’exterior. Crear a l’ombra i un equip d”espionatge per tal de recuperar el comandament dels Mossos d’esquadra lleials primer i després la totalitat del Cos.

Coordinació dels CDR a nivell personal i evitar la infiltració d’espies. Perdre la virginitat i recuperar la mala llet i la desconfiança de que “toooo er mundo è bueno”.

Hiperactivisme discret a tots els nivells de la vida quotidiana. Recordeu, al respecfte, la pel·lícula de John Ford “Què verda era la meua vall” sobre la independència irlandesa.

Mantindre el nivell d’alerta i disposició d’actuar en cas d’ajuda a qualsevol que ho precise.

UNION IS STRENGTH !

https://www.youtube.com/watch?v=OE6ULHVNSNM

PS: I si a algú se li acudeix res més que ho aporte en aquesta àgora modèlica de VW que és l’editorial.

A la fantàstica pel·lícula de Spielberg, The Post, hi ha un moment on el director, els redactors, l’editora i els accionistes del Washington Post s’enfronten al dilema de si han de publicar uns documents perjudicials per a la Casa Blanca i el Pentàgon o abstenir-se de fer-ho. Han estat amenaçats i el New York Times s’enfronta ja a un procés pels mateixos fets. Els accionistes pressionen per abstenir-se, amb l’argument que, si perden el diari, perdran també qualsevol possibilitat futura de fer crítica del sistema. El director i els redactors diuen que, si no publiquen, ja hauran perdut el diari. Perquè si deixen que sigui el poder qui els dicti que poden i que no publicar, de què els serviria conservar-lo?

Crec que qualsevol d’ERC que vegi la pel·lícula veurà el paper tan galdós i antiheroic que Spielberg atorga als accionistes. I, ja posats, que demanin al públic a la sortida amb qui se senten més identificats i qui desperta més les seves simpaties.

I que resin perquè trigui a haver-hi noves eleccions…

Els mes interessats en mantenir Rajoy i Soralla al cap del govern ñ som els independentistes , ens a costat molt temps esforços i sacrificis ,mostrar al mon la seva mentalitat obtusa i mesetaria,que tan be defineix ñ . l, ibex ja estava preparant el seu recanvi per algun personatge mes a l´estil dels nous temps, que rentes una mica la imatge de ñ ,fins i tot a Davos els han tingut ben amagadets ,l unica´cosa que els podia salvar dels seus carronyaires mateixos era un cop d afecte,i a l ultim minut i com per art de magia ,en Torrent ,el President i en Comin els han salvat. Imagineu quina putada si ara ens canvien el govern i donen un aire de modernitat i falsa tolerancia devant d Europa , en Datis en Zoido en Montoro que no els toquin .Anims que anem be ,mireu l ibex com baixa

No entraré en el fons de l’esquerda i dels bàndols. És obvi que es pensa diferent. El que més em preocupa és que posem llum i taquígrafs en el moment de la investidura i en les conseqüències d’això, i no en un full de ruta compartit entre partits sobre com afrontarem l’envit i desobediència a l’estat. És a dir, investim Puigdemont, i…? Fem la política ficció de pensar que cap jutge anul·les la investidura ni l’inhabilitessin pel que sigui. Governar-nos des de l’exili amb quina disposició de fons? Amb l’estat ofegant-nos encara més econòmicament? Amb quatre a presó (com a mínim) que no en sortiran fins d’aquí uns anys? Resistir ofegats i maldant contra uns tribunals que aniran tombant tota llei que fem que no els convenci, ni que sigui per emprenyar? Quant de temps aguantaríem aquest autonomisme?

I si no és per fer d'”autonomia”, llavors què? Què faran? Com ho faran? És important restituir Puigdemont, però em sembla encara més important posar-nos d’acord sobre com farem reviure la República. Hi havia propostes (de la CUP! No n’ha trascendit cap de JxC) per fer una Assemblea Constituent. Bé, és materialitzar la República. Però què més?

I crec que per a superar el punt on estem i recuperar la unitat, que és recuperable (pitjor vam estar amb el pressing-CUP), cal que parlem de què farem. Perquè ens menarà al terreny comú: on volem anar plegats. Tots.

Estic trist i alarmat. No podem refiar-nos del Parlament, i el tal Robert faria bé de dimitir. Els que no són del bloc del 155 (i a aquests darrers, mal vent se’ls emporti) són tres partits sense unitat i massa aficionats a barallar-se en el pitjor moment. I no puc confiar en qui m’ha fallat per pura por. Sí que crec en el Govern de Brusel·les, decidit a plantar batalla en unes condicions molt difícils. Crec en l’ANC i Òmnium. I crec en els dos milions de votants que estem disposats a moure’ns per a corregir l’espantós error del Parlament. Simplement, de les tres potes Brusel·les-Parlament-Votants ja podem prescindir del Parlament i encarar un duo Brusel·les-Votants d’acció difícil però potser no impossible. Altres vegades ens n’hem sortit a base de pura inventiva. Aquesta és la més difícil, però sabem que si afluixem ens espera el futur més terrible, i la necessitat és la mare de l’invent. I, què coi!, ja que ens estem batallant la nostra República, fem-la al nostre gust!
E in bocca Rajoy… creppi Rajoy!

No abuses en absolut. Queda per veure qui és llop i qui és cérvol en aquesta batalla, on jo parlaria més de coiot i correcamins.
Ara be, veig, si se’m permet, una mica tràgica la manera com descrius la situació actual, que, atesos els esdeveniments dels darrers mesos, no és més que un altre pas (un mos, una arrapada, per continuar amb la metàfora) en la llarguíssima confrontació a què acudim. És cert, que hi ha hagut una fractura en els plantejaments relativament superficials de com s’ha d’implementar l’objectiu principal, el qual, altrament, ningú no dubta. Tanmateix, és una divisió entre els polítics, no en la base ciutadana, i d’eixa en teníem fa temps. L’independentisme, entre molts altres trets, es diferencia per l’apoderament popular envers uns polítics que han demostrat ser renovables, prescindibles i “pocpoderosos”. Que li ho diguen a Mas, si no. El que vull dir és que ens poden assestar un bon colp, aquests dies, però el seu efecte sobre els polítics difícilment debilitarà la base. I mentre hi haja base, hi hauran nous representants, hi haurà societat civil i hi haurà pressió popular.

No en tinc la informació, només intueixo que des del govern espanyol s’ha fet alguna mena d’oferta de negociació a ERC (habitual entre enemics a tots els conflictes) que ja fa temps pensa que la independència arribarà quan la va predir Alexandre Deulofeu (d’aquí a uns deu anys) i possiblement amb fonament.

Però si estaven per una aturada programada i negociada del procés sobiranista perquè van proclamar la República el 27 d’octubre ? Si ara volen negociar la recuperació de les institucions perquè no ho plantegen ade fer conjuntament amb Junts per Catalunya i la CUP ? Perquè no han explicitar a la campanya electoral ?

Els eventuals interlocutors d’Esquerra no han valorat prou que l’enemic espanyol no negocia mai i que els cants de sirena formen part de l’estratègia de guerra contra l’independentisme, que passa per esberlar-ne la unitat. Si esperen una contraoferta de l’Estat al sacrifici de Puigdemont no arribarà. El pas en fals és difícil d’esmenar a curt termini, tenim 155 per anys, repressió i conflicte intern a la societat catalana i al si de l’independentisme fins que ERC desisteixi de repetir l’estratègia de realisme fallit que ja va fracassar amb Joan Puigcercós, Cal bastit una estratègia de resistència entre JUnts per Catlunya i la CUP i les entitats sobiranistes.

Tenim un partit que només mira per ell, ho ha fet desde el 9N,
segurament per la rabia de no poder guanyar la generalitat, o per que
es creu que només ell pot ser independentista, i nomes ell te dret a
aconseguir la republica.
Ara amb l’autoengany de si son complaents amb Madrid els deixeran anar
la gent, s’han convençut que l’autonomia es pot recuperar plenament, i
a partir d’aqui liderar ells la republica la setmana des tre dijous.
L’egoisme els ha fet perdre les eleccions del 21D i els fara perdre
sempre.
Ara caldrà refer el front, però no sera aquesta vida ni a les properes
generacions. Pot-se cal fer un monument al Junqueres, per recordar tot
el mal que pot fer una persona i un partit egoista.

Gran Tolstoi.
Podem aplicar-nos la seva reflexió perfectament.
Sense ell potser no s’hagues aconseguit mai l’emancipació de la població de color dels Estats Units.

Però tenim por amb cert dret a tenir-la. Ja són centenars d’anys de genocidi i submissió sense poder sortir-nos-en de la situació extrem d’ofegament del nostre Poble. Estem cansats perquè l’enemic és poderós i sap el que s’ha de fer per desmoralitzar una població que vol sortir a la llum de la llibertat.

Aguantarem?.. pensem.
Pot ser només una il·lusió o un somni?
El moment és molt tens. Els polítics sabran estar a l’altura del moment?
Pot ser com va ser fa quatre anys quan ens deien que erem a només un pam de la independència?

Segur que, a més de paciència, haurem de tenir el valor de fer altres moviments de cert perill. També amb el perill de saber, o no, mantenir-nos dins la serenor i la pau del nostre ànim.

Però hem d’estar en aquest aquí i aquest ara; tothom al seu lloc.

A la fantàstica pel·lícula de Spielberg, The Post, hi ha un moment on el director, els redactors, l’editora i els accionistes del Washington Post s’enfronten al dilema de si han de publicar uns documents perjudicials per a la Casa Blanca i el Pentàgon o abstenir-se de fer-ho. Han estat amenaçats i el New York Times s’enfronta ja a un procés pels mateixos fets. Els accionistes pressionen per abstenir-se, amb l’argument que, si perden el diari, perdran també qualsevol possibilitat futura de fer crítica del sistema. El director i els redactors diuen que, si no publiquen, ja hauran perdut el diari. Perquè si deixen que sigui el poder qui els dicti que poden i que no publicar, de què els serviria conservar-lo?

Crec que qualsevol d’ERC que vegi la pel·lícula veurà el paper tan galdós i antiheroic que Spielberg atorga als accionistes. I, ja posats, que demanin al públic a la sortida amb qui se senten més identificats i qui desperta més les seves simpaties.

I que resin perquè trigui a haver-hi noves eleccions…

De tot el vostre editorial, el que més em preocupa és un adverbi, “definitivament”. Entenc que sou un home informat i connectat, i que no utilitzarieu aquest adverbi a la babalà. Dit d’una altra forma, fins que he llegit el vostre editorial, pensava que el que ha passat era un episodi més de les turbulències que periòdicament afecten el moviment independentista. Ara ja no ho tinc tant clar. Ens esteu dient que realment ERC ha decidit deixar de banda el president legítim i encomanar-se i encomanar-nos a la misericòrdia hispana? De veritat? És una possibilitat que, francament, em treu la son.

Acabo desitjant profundament que el vostre editorial d’avui s’hagi degut també a un moment de feblesa com el que va tenir el president el dia 30. Si no, ja caldrà que ens calcem.

Com sempre, son les persones les que fan les coses, no les institucions. Persones que treballen que s’esforcen o que pateixen. Fins i tot persones que erren. Que fem quan això passa? Tots ho sabem, parem, respirem, recollim les estelles de la trencadissa i amb els retalls fen una nova joguina per continuar vivint. Els republicans han aplegat les estelles cada volta, mil voltes, no em feu repetir – amenaces, atentats, pallisses, usurpacions, travetes, illegalitats, mordaces, mentides, etc, i el que vindrà, i s’han posat a jugar de nou. Aquesta és la seva grandesa. Republicans, a jugar de nou!

Avui ja he escrit el meu comentari sobre l’editorial, però permeteu-me afegir-hi dues reflexions d’un familiar amb el que he estat conversant:

1. L’independentisme no es pot permetre sacrificar cap lider que hagi pres tants riscos personals per la causa. No vam voler morts als carrers i sacrificarem ara el president? Si ho fem estarem liquidant el procés. Ningú voldra posar-se al capdavant d’un projecte col•lectiu si el col•lectiu t’arracona a la primera de canvi. I no, no és comparable amb el cas del president Mas per moltes raons.

2. Hem guanyat la partida en el taulell polític amb el 9n, 1o , i el 21d i ara hem entrat amb desaventatge en el taulell judicial (el govern espanyol ja té 4 hostatges i és un adversari temible). Cal presentar batalla a nivell europeu i internacional i si ho fem bé també podem guanyar en aquest taulell, tot i que pot durar anys.

Ja sé que és agosarat, però veig una grandesa enorme en el poble de Catalunya i una mediocritat esfereïdora en els nostres polítics. I com sempre, la culpa està repartida, però no necessàriament al 50%.

Costarà molt perquè la ineptitud ha fet saltar moltes coses mal embastades, però tard o d’hora, els polítics s’adonaran que sotmetre’s a l’estat espanyol no és bo per a ningú. Ni per al poble, ni per a ells. I ja veurem què passa si anem a unes noves eleccions perquè em penso que el poble, generós i coherent com va quedar demostrat l’1-O, paeix malament certes actituds.

La paciència i el temps. Paciència i temps no lliguen amb definitivament. Exèrcit rus derrota la perfecte màquina de matar, primer napoleònica desprès nazi alemanya; amb la paciència, el gemps i les ganes de guanyar dels altres. O en l’article la cita que enmarcala idea és decorativa, o el desenvolupament és exorbitat. Al meu entendre, no podem fer un xoc de trens. Nosaltres anem amb un biscuter. Però si podem atiar la seva follia. I per fer-ho necessitem la nostra dispersió, que no és desunió; i el nostres sacrificis. De moment, el senyor Junqueres està de sacrifici patri. El senyor Mas, també, però amb ell ja el tenien encalçat ( com a hereu de CiU ),: el nostre procés sempre va darrera del seu proceso. Esperem, i entenem que la seva força s’ha de desplegar, el seu tacticisme també i entenen les seves necessitats i urgències car d’elles serà el regne.

Em sembla impossible que en Torrent hagi decidit suspendre el ple per si sol i sense consultar el seu partit, ERC.

Partint d’aquesta premisa si ERC està darrera de la seva decisió hem d’entendre que estem davant una gran traició. Això no ho tenien al seu programa, sino tot el contrari.

És d’un cinisme feridor que encara vagin dient que el seu candidat es Puigdemont. Mentiders.

No ho és i ara s’ha demostrat. Com a mínim que no es riguin de la gent que va votar a diferents partits, sí, però creient-nos allò de la unitat.

En contra del que diu vostè jo no crec que haguem perdut la guerra. Hem perdut una batalla traits per determinats polítics que el poble, una vegada més, haurà de d’escombrar.

Espero que hi hagi noves eleccions aviat. És l’única sortida.

En aquestes ERC que presenti el seu programa de submissió i si el poble el vota majoritàriament doncs endavant

És clar que 32 i 36 de C’s fan 68… potser no els caldria ni fer eleccions…

Quina gran decepció, però, como sempre, el poble es refarà i continuarem buscant la nostra llibertat…

Quan passen coses com aquestes, és quan més orgullós em sento de ser català. No voldria ser d’aquests que en ple segle XXI segueixen justificant que val més estar-se quiet per a sortir a la foto, que els homes no plorem, o que cal sempre posar-se a la banda del que mana, perquè les coses et vagin bé. Estem cansats, sí, i ho estem perquè fa deu anys que estem lluitant contra el V Reich, el darrer amagatall del feixisme/nazisme europeu, i ho hem hagut de fer sols, i l’hem arribat a fer trontollar. Se’n necessita molt de valor per a fer això, i el que trenqui la baralla perquè fem una parada per esmorzar i assegurar-nos que estem en la bona ruta, és que no valia gran cosa per arribar fins aquí. Jo, que també sóc una persona humana, ho explico als meus millors amics quan passo un mal moment. Ploro quan em sento traït, i crido quan em sento estafat. És un senyal de debilitat això, o és un senyal de fortalesa i d’humanitat? O és que preferim el dèbil carallot que fins i tot desvarieja a l’hora de llegir un discurs, perquè el traeix el subconscient i li fa dir tot tipus d’incongruències? En totes les actuacions de les hienes, mai hi veurem valentia ni fortalesa, només fam, odi i insensibilitat. Endavant President. Ara encara estic més orgullós de vostè, ja que he vist una vegada més que a l’hora de prendre decisions, vostè ho farà sempre amb sensibilitat, i mai com la bèstia. Endavant President! Estem al camp base, allà on ningú creia que arribaríem, on vostè ens ha sabut conduir, i molt ben preparats per l’ascens final.

Ho sé Vicent, és tant trist i miserable que no tinc paraules. Fins avui jo dèia: ” ara els vascs s’ ha d’ empassar allò de ” déjalos que estos no tienen lo que hay que tener y se bajan del tren a la primera…” Jo era feliç perquè havíem arribat molt més lluny que ells, i semblàvem estar disposats a arribar fins al final tots a una. Però no, sembla que es cumpliran els desitjos d’ Aznar (antes se romperá el indepentismo que Espanya). I sóc molt pessimista perquè com que estic de baixa ahir vaig poder veure tots els programes aquests que quan treballes no veus, i ells están ja celebrant la victòria, i els nostres (amb excepcions), ja s’ han apuntat a buscar nou candidat ( Antonio Baños inclòs). Em vaig parar a pensar què volia dir això per el President, tenint en compte els missatges amb Comín, i vol dir ni més ni menys que el pacte que hi ha hagut els salva a tots excepte a ell. Per això diu, que l’ han sacrificat, que espera que almenys sigui veritat que treurán als presos i que els consellers seguirán essent consellers. Llavors, com tot pacte, Hi ha una contrapartida, i aquesta no cal que digui quina és: abandonar la República i tornar a l’ autonomia i portar-se bé. Ens ho vendrán bonic i sé que molta gent s’ ho empassarà i fins i tot acabarán pensant que potser és lo millor, i que tota batalla té unes baixes, en aquesta el President. Si és així ” Game over”. I el President inhabilitat, sense sou, i condemnat a l’ ostracisme. Pitjor, quan sigui jutjat i condemnat culpable de rebel.lió activarán l’ euroordre, perquè un cop hi ha sentència si que l’ han d’ entregar inmediatament, sense que cap jutje hagi de dirimir si és just o no. Per tant ara sí el poble ha de decidir què fa. Si seguim decidits que hem de marxar, només comptarem amb el President i la CUP. Però el nostre paper será de més pès encara. Però ho podem Fer, podem anar a eleccions, i volcar-nos a votar el President ( si no l’ inhabiliten abans). I bloquejar-ho tot fins que no l’ investeixin). No veig una altra manera.

Ah, i si us plau, comenceu-nos a parlar clar. No són dues estratègies diferents per arribar al mateix lloc. És una traició com una casa, més clara que l’ aigua cristalina. No és una relliscada de Roger Torrent. Tardà ja ho va avançar, i Rubalcaba també. Que per cert, el PDCAT també Hi está ficat, doncs la trobada ” fortuita” de Rubalcaba i Marta Pascal que va durar una hora, no tinc dubte que va ser la típica conversa de cafè de ” cómo está la familia? Y el tiempo en Catalunya? Ostras, pues en Madrid hace frío tú”.Hem de arreplegar-nos tots al voltant del President o no tornarem a tenir la oportunitat a tocar mai més. Rubalcaba ho sap, i jo també.

A aquestes alçades, sembla prou evident que ni ERC ni el Sr. Torrent tenen cap intenció d’enfrontar-se a ningú i també sembla evident que no han improvitzat la decisió de dimarts.

Resulta curiós que el 26-O semblava que eren els decidits a tirar endevant i quan és l’hora de la veritat resulta que és al revés.

El que encara no tinc clar, és si volen el poder sense més, o bé estàn atemorits per el pès de la responsabilitat. En qualsevòl càs, no parlen clar i penso que no ho han fet mai.

Si us plau, si no s’hi veuen en cor, no hi ha cap problema ni rès és impossible: Sr Torrent, dimiteixi, que ningú li ho impedeix i que el seu lloc l’ocupi un altre.

Si us plau, tinguem dignitat!

Gran Tolstoi; oportuna citació… Tot fa pensar que hem estat víctimes de la curtesa de mires i la pobresa moral d’ERC. Una barreja de por, de ganes de tocar cuixa, d’esquerranisme hispanista, de jacobinisme republicà, de complex d’inferioritat i de no sé què més ens ha portat a un atzucac del que serà difícil sortir. Com bé apunta la Gemma R, el sector “possibilista-autonomista” del PDeCAT també hi deu haver ficat cullerada… Estem on hem estat sempre, davant dos dubtes que s’haurien de resoldre d’una vegada:
– tenim o no dret a ser independents més enllà d’arribar i superar el 50%, o no?
– ens acordem o no prou sobirania per a la via unilateral?
– creiem o no que es pot accedir a la independència en i des de la Constitució i l’ordenament jurídic espanyol?
– quin preu estem disposats a pagar per la nostra llibertat, el nostre alliberament?

Molt em sembla que mentre per a una majoria d’independentistes les respostes a aquestes preguntes no siguin: sí, sí, no, el màxim sacrifici…

Al final resultarà que vivim (encara) massa bé per voler sacrificar el que cal per tenir una possibilitat d’accedir a la llibertat… El que fot, és que són justament els polítics, que viuen prou bé cobrant el que cobren, els més reticents a córrer riscos… i mentre, el poble es decandeix en la progressiva precarietat quan no l’empobriment, i el país llisca cap a la seva dissolució. Ras i curt: si els polítics no estan disposats a sacrificar-se (per sobre de llur benestar) o a permetre que el poble ho faci per a ells i amb ells, no veig massa com ens en sortirem.

Esteu acceptant l’argumentari de l’enemic. Si heu llegit literalment el que va publicar el president del parlament, no ha renunciat a la investidura. Només ha fet una parada tècnica per arribar fins al final del sistema corrupte i en descomposició del regne. El reino es descomposa. Les xirigotes que fa dues setmanes li tallaven el coll al MHP han estat substituides per xirigotes que diuen tenir vergonya d’aquesta espanyolitat. El TS està fent passos en fals detenint gent sense judici per crims que no han comès. Ara sembla que el TS decidirà que el MHP no és aforat acusant-lo preventivament de crims que clarament no ha comès. El TC va rebentar atorgant-se poder legislatiu i inventant normes i interpretacions preventives que no li pertoquen. En els propers dies continuarà rebolcant-se en el seu propi fang no acceptant les al·legacions que faci el Parlament. La GC i la PN entren a territori estranger i revisen cotxes dels unionistes menys fanatitzats.
Jo crec que farem el salt quan toqui. I unes setmanes més d’indeterminació ens donen més i més arguments als republicans i obren els ulls a la gran bossa d’unionistes de Comuns i Sociates, que voten per tradició, però que lentament van entenent que la seva Espanya no existeix.
Quan fem el pas, ells han d’estar tant embogits que no vulguin tancar el president del parlament, sinó tot el parlament, a la presó. Pas a pas. Crec que anem bé. Perspectiva. Resilència.

Estic amb Josep Usó, sempre amb el comentari que no falla cap dia.

La partida no s’ha acabat. No podem tenir moral de vençuts, perquè no ho som i hem de poder analitzar amb serenitat què hi ha darrere de la por d’alguns dirigents, fins ahir tan valents i tan republicans…

“Des del referèndum d’Arenys de Munt l’independentisme s’ha guiat sempre per la sobirania de les accions pròpies. ” “Tot això ho han canviat la presó i la repressió”…” una repressió que ja no s’aturarà de cap més manera.”. Tres frases de l’editorial.

¿Es pot pensar que la situació s’ha estabilitzat a favor de l’Estat amb més de 2 milions de catalans amb una voluntat ferma cap una república i que no hem estat derrotats?

Va per tots. Si la voluntat ( i la política ) dels parlamentaris republicans està supeditada a la por a ser empresonats, la nostra sobirania serà la de una diputació dirigida per Madrid. Ni president, ni república, ni constituent. Ah! i la repressió seguirà, i mès gent anirà a la presó, i no caldrà desobeir lleis, només per tenir idees independentistes… potser llavors quan només sigui “realista” lluitar per un sol objectiu, la llibertat de centenars de presos, hi haurà altre cop la unitat per guanyar. Però pensem que un cop d’Estat, si venç, s’acaba amb afusellaments, avui empresonaments. Tot això passarà si no som república…

No ens queda més “full de ruta (lluita)” del que es despren la frase d’en Cotarelo:
“La única posibilidad de sacar a los presos políticos de las cárceles es llenándolas con muchos más presos políticos. Hasta que la situación sea insostenible. Dentro y fuera de las cárceles.” És de manual.

No volem ser ostatges de l’Estat, tampoc volem renunciar a res. En conseqüència fem de la seva repressió, inevitable, que ho és, ni que sigui pel “delicte” de pensament, una arma que implosioni el seu règim feixista.
L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Tothom, tot humà, té dret al seu moment Getsemaní, al seu hort de les oliveres. D’això no en faria cabal. Però amb discreció i en la solitud, perquè els llops no perden ocasió de dur a la picota persona i moviment. Ara canten victòria però, cada vegada més exposats als ulls del món, com deia Pirro “una altra victòria com aquesta i perdrem la guerra”.
Crec que cal parar a respirar, recompondre’s i assegurar el camp base. Denunciar el 155 i els abusos fets amb eixa excusa, reconèixer la legitimitat del MH President Puigdemont a Brussel·les i, per imposició legal, triar un/a president/a del govern a Barcelona, a poder ser lliure de patrimoni i càrregues familiars, que posi fi a l’estat d’excepció i segueixi fent via. I els polítics deixen de fer cadascú la seva i es posen d’acord en l’estratègia conjunta pel futur.

Deixar pas.

És humà patir per la família, patir per un patrimoni fet amb molta feina i esforços, que has fet per la família.
Les màfies aprofiten aquesta feblesa sempre.
No cal dir expressament quí és la màfia en aquest moment.

Però, pensant en la llibertat del Pais, pensant en poder-se treure de sobre el jou del ultranacionalisme espanyol, em pregunto:

Dins dels partits o dins dels 2 millions llargs de votants independentistes, no hi ha gent sense aquestes febleses disposada a asumir la possibilitat de passar per la presó, convençuts de la República, cobrant un bon sou?

No cal que siguin els animals polítics de partit actuals, si ho són benvinguts sia.
Crec que es podria fer una llista llarga de voluntaris disposats per aquesta feina (com diu Cotarello).

Com moltes vegades la raó és en un punt intermig.

No vull dir equidistant. Sempre hi ha el responsable màxim d’una trencadissa. Però tots dos són co-partíceps de la trencadissa.
Per tant, si no trobem solucions excepcionals imaginatives a una situació que és excepcional, no ens en sortirem. No valen solucions normals davant del que està passant. I, evidentment, no val voler contemporitzar amb qui té l’ús de la força i dels tribunals en cas de no acceptar la contemporització.

Va, una proposta esbojarrada :

Tanquem tres representants de la CUP, tres de JxCat i tres d’ERC en una habitació tot un cap de setmana, més temps, si cal. No poden sortir tir fins que haguessin arribat a un acord, o un pacte. Si no poden redactar una sola opció, en redacten dues, o un màxim de tres. I es conjuren a desenvolupar la que escullin els simpatitzants i socis d’ANC i Omnium Cultural.
Si han de treure’s els draps bruts i clavar-se punyalades que ho facin dins de l’habitació. Quan sortin, han d’haver trobat i aprovat un pla A. Si no poden, que afegeixin un pla B, o fins i tot un pla C.
I la gent d’ANC i Omnium, que votin el que considerin el millor pla.

I el que resulti més votat, a desenvolupar-lo. Sense traïcions ni abandonaments. Si realment no ens en sortim després de tota la pressió popular, els dos resultats electorals de 1/O i 21/D, i amb l’alternativa repressora de l’estat que, com Roma, no pagarà traïdors, és que potser no ens mereixem la nostra llibertat. Ja vam recordar que a mig termini tots els pobles tenen els governs que es mereixen.

La realitat senyor Torrent és que vostè ho ha fet malament i al tornar a parlar em refermo amb allò dit.

Només cal veure la cara de satisfacció de la Soraya i la cara de disgust de JXC i Cup.

El Procés no és qüestió de les decisions que pren un sol home, sino que ho és d’aquelles decisions que es prenen per consens i vostè no ha fet.

Ha estat un pas enrera de vostè, no del poble que tots estem al peu de canó per compensar les espifiades de gent com vostè.

Per altra banda no digui que el seu candidat és Puigdemont home, que això fereix als que pensàvem que la unitat era el que votàvem per bé que fent-t’ho a 3 partits diferents els independentistes catalans/nes.

Vostè el que està dient és que el senyor Puigdemont ha de renunciar. Això no és ni bo ni dolent. És una idea que si es pren per consens cap problema.

Molt més clar i sincer és el que diu el senyor Junqueras, si l’he entés be, que diu que deixem al senyor Puigdemont com a President de la República i votem un candidat per a que els del 155 treguin les urpes de la minsa autonomia que tenim. El aquest cas els Consells Executius o part d’ells es podrien fer a Brusel•les amb una sessió informal inicial, amb la presència del President Puigdemont i una de formal amb les membres del Govern, en el ben entès que qui exerciria de President real seria Puigdemont.

Pot que sigui una solució provisional, perquè la definitiva és que el poble iniciï una campanya de desobediència civil i surti, a defensar la República, plantant cara a aquest Estat colpista i corrupte fins la medul•la on es obvi que no hi ha divisió de poders, cosa que ja tenia que haver fet el 27 O.
Trobin una solució de consens i l’apliquin i si vostè no és capaç de fer tal cosa, ha de dimitir. El poble vol consens, no decisions d’una sola persona.

Proposta per sortir del cul de sac on som:

1) Reactivar el ple d’investidura canviant la data i el lloc. Reunió a Brussel·les.

2) Com que els espanyolistes no hi aniran, tot serà una bassa d’oli. Cap problema per acceptar la presència telemàtica i delegada dels presos i dels que no vulguin evitar de ser segrestats per la màfia anant a Brussel·les. Quòrum de 70 diputats garantit. Com que serà en un país civilitzat fora de l’abast de les forces d’ocupació, cap problema per la assistència el MHP totes les garanties assegurades.

3) Investidura del MHP Puigdemont com a president de la República, jurament solemne de les lleis de transitorietat i imposició de la medalla de president. Publicació al butlletí oficial de la República.

4) El MHP nomenda primer ministre i demana al parlament que l’investeixi president de la Generalitat colonial. Li pren jurament de fidelitat a la República.

5) Per garantir que la caverna mediàtica no pugui fer befa i considerar-ho tot una baixada de pantalons, el primer ministre de la República i president de la Generalitat colonial HA DE SER DE LA CUP.

M’afegeixo a la proposta d’en Gomà, amb tots els matisos que calgui.
Fa dies opino a aquestes mateixes pàgines que la solució a l’atzucac és reconèixer Puigdemont com a PRESIDENT DE LA REPÚBLICA, i que ell la proclami ( cosa que encara no ha fet , recordeu-ho ! ). Així, ell mantindria la lluita internacional, i podrien alliberar-se els escons al parlament per a votar el candidat que volèssim, i l’estat ho hauria d’acceptar.
Tindriem les dues estratègies funcionant, i respectant-se mútuament. TOT EN MARXA I TOTHOM CONTENT

Han sigut els politics desde el 27S els qui han provocat certa divisio al moviment independentista, l’objectiu era el mateix, el que va fer anar per una via o l’altre van ser pactes que desconeixem, com per exemple “t’aprovo els pressopostos si em declares una republica” i tonteries politiques d’aquestes.. Torno a recordar que la CUP i tothom deia que calia “guanyar en vots per tenir reconeixament internacional”.. I encara ningu ha donat explicacions, “ara no toca diuen”.. em sona d’alguna cosa.. ara ningu te “pebrots” o “figues” de donar la cara.. xuleria molta, veritat poca.. no se de que em sona tambe..

(els que SEMPRE hem volgut la “majoria social inquestinable” que es un dels lemes fundacionals de la ANC se’ns ha acribillat com si fosim ves a saber que, us hem deixat fer durant dos anys i us hem fet costat i de moment ja veiem on som, no dic que hagi anat molt malament, pero no calien alguns dels pasos -i a sobre a traicio multiple- que s’han fet a nivell politic i que finalment ara afloren.. Cal distingir molt be entre societat i politics!!!)

Jo la sol·lució la veig tant sencilla com dir a Spain, en compareixenca publica dels liders independentistes:

1 -Ok seguiu-nos jutjant pel que vam fer el 9-N14, el 1-O17, i el 27-O17 amb els vostres tribunals i si no hi estem d’acord recurrirem a tribunals internacionals i ja es veuran les sentencies.

2 -Reposarem tots els liders encausats (si aquesta es la vostra condicio que ens heu de donar per escrit) i seguirem amb la lluita independentista pacifica i democratica, usant totes les VIES LEGALS i INTERNACIONALS.

3 -Estem al 47% de majoria social i tenim majoria parlamentaria, i amb tot el que ja s’ha vist ho teniu malament, molt malament. Quan pasem del 50% ja haureu perdut davant els ulls del mon, nomes caldra la retificacio o viureu la vostra desacreditacio i destruccio en public a ulls del mon (perque el dia que pasem del 50% veureu que arrivarem al 70% al doble de velocitat, la gent es solidaria amb les causes majoritaries)..

4 -Ja tenim a punt una pregunta pel seguent referendum a TOTA la societat catalana: -Catalunya es una nacio? 😉

Si algu es vol distreure mirant les reaccions internacionals a la declaracio d’independencia del 27-O17 estan bastant recollides en aquest link de la wikipedia, jo entenc que tothon ens diu mes o menys el mateix.. (useu la via legalista, el dret internacional no es pot destruir..)

https://en.wikipedia.org/wiki/Catalan_declaration_of_independence#international_reactions

El sr. Torrent no ha de prendre cap més decisió per compte propi.

S’ha d’investir immediatament Puigdemont, encara que es quedi a Brusel.les i que aquí hi hagi un govern autonòmic en funcions. No hem de permetre que passi un dia més en què el sr. Torrent pugui prendre cap més decisió per compte propi.

I l’objectiu a curt termini ha de ser crear un sol partit republicà o independentista, com a Scotland. Unitat total. Perdem de vista les sigles ERC d’una vegada. I de pas les del rival.

Em sembla que avui és la primera vegada que t’ho llegeixo ben clar i català, Vicent: “Ells saben que ara tenen una oportunitat única de derrotar-nos.”

A tots (i especialment als nostres representants) ens ha esparverat la “irreal” realitat de la presó. Però la jugada insultant i egocèntrica d’en Roger i els missatges llegits en mal lloc pel ingenu Toni ens han clavat un torpede a la línia de flotació. Tot de sobte ens veiem públicament dividits entre desafiadors i col•laboracionistes. Poca broma!

O submissió o revolució?
Pessimisme versus optimisme?
O tot o res?

Evolucionar de autonomia a estat ja ho hem intentat prou, amics, sisplau aterrem i acceptem que sota les lleis d’Espanya ni de la UE mai no tindrem “permís” per a fer un estat propi.

Com diu en Pep Agulló: “Tenim una llista de candidats a presidents disposats a desobeir la legalitat espanyola? A cada empresonat un de nou?

De veritat volem fer una truita, o seiem ben quiets esperant que la closca es trenqui soleta?

No tenim un Espartaco, ni un Gandhi, Luther King, Mandela; tenim bona gent que fan tot el que poden per a seguir el mandat dels votants, i prou que els hem d’agrair de tot cor el seu valor i entrega, però em sembla que no tenim (encara) ningú amb carisma com per a conduir-nos a la fita.

És clar que els altres tampoc tenen un Churchill. Van interpretant el paper d’un Millán-Astray tot imitant els seus déus Hernán Cortés i Francisco Pizarro.

La situació actual és molt diferent de la del 9N. Si avui parem el carro i tornem cap a l’autonomia, totes les ràbies i odis de l’infern se’ns menjaran a tots fins al moll de l’os. Reviurem el 1939.

Visca la República!

JOAN RAMON GOMÀ = 01.02.2018 | 13:56
Molt bona proposta!!!