Els dos dolors del Primer d’Octubre

La ressaca del Primer d’Octubre ha deixat dues menes de dolor, cadascuna decadent a la seva manera. La primera plora perquè Catalunya es desfà. Diu que els polítics van deixar-nos a l’estacada, Espanya ens esclafarà, el català perilla i es castellanitza, no tenim múscul cultural per absorbir la immigració que ve, som massa febles per a no ser la morralla trepitjada de la nova guerra freda, els joves catalans només aspirem a corrompre’ns o a marxar d’aquí. El segon dolor és una revolta contra nosaltres mateixos: ens ho vam deixar fer perquè som un país invertebrat, i si no lluitem per fer un país millor que Espanya, és que no ho som ni ens mereixem ser-ho. És l’escena dels prats de Trainspotting.

El primer dolor és decadent perquè és un dolor final i només deixa espai per a la resignació nostàlgica. El segon és decadent perquè posa massa fàcil culpar tot el poble del fracàs i, per tant, convida a desentendre’s de cap idea de futur. És una trampa, perquè si la culpa és de tothom, vol dir precisament que la solució és individual, i que ara la batalla es lliura dins del cap de cadascú: en les seves aspiracions, en el seu sentit del deure, en com de seriosament es pren el país i tot allò que li han llegat, en com combat la mandra de culpar els altres i de buscar excuses, en quines crítiques s’autocensura per a poder respirar un aire dissenyat per ofegar.

Tots dos dolors són igual de vells, però només el segon es pot reciclar, només el segon permet un cert vitalisme. El lament que Catalunya no és en realitat el país que voldríem és l’únic que permet de mirar de convertir-l’hi. És una tensió entre vigilar que no et robin o mirar de fer-te ric. Al Primer d’Octubre hi vam arribar per una cultura política que s’havia estructurat sobre la passivitat. Per això tot neix fa deu anys amb la indignació per la retallada de l’estatut. Neix de l’esgotament, del cansament, en lloc de l’ambició, que és la primera pedra de tota conquesta del poder reeixida.

Per avançar cap a algun lloc, el retret i la condemna a la generació de dirigents i mandarins del Primer d’Octubre no s’hauria d’articular sobre la ràbia ni sobre el sentiment de traïció, que només engendren venjances petites i ressentiment. Hauria de ser un símptoma que el llistó de l’exigència ha canviat: no pas que ens van enganyar, sinó que no deixarem que ens enganyin més. “Tant de bo Catalunya fos alguna cosa per la qual hagués valgut la pena lluitar”, em va dir una vegada una persona que m’estimo. És a l’inrevés. Només si lluitem per a fer-la millor valdrà la pena.