24.10.2017 - 05:00
El moniato forma part dels cultius que salvaren de la fam molts valencians en la postguerra. Moltes persones majors el recorden directament torrat al forn o en l’olla de moniato. També ha sigut i és emprat encara en rebosteria, com en els pastissets de Nadal, en l’arnadí i altres dolços. Se’l considera un aliment bastant complet, més ric en midó que la creïlla, amb bones quantitats de minerals, proteïnes, vitamines i antioxidants –especialment les varietats de color roig, pocs greixos i molta fibra.
Moniato és el nom que li donem nosaltres, i també pataca, batata o papa dolça, al tubercle, o pataquera, a la mata. Per contra, camote és el nom més conegut per a aquesta planta i arrel a tot Amèrica. El moniato es cultiva arreu del món, especialment a zones tropicals o subtropicals, per la seua arrel tuberosa comestible. Per a nosaltres és un cultiu marginal, però a escala mundial és una planta de gran importància alimentària. Actualment el major productor del món n’és Xina.
El nom científic és Ipomoea batatas (L.) Lam, i pertany a la família de les convolvulàcies com la corretjola i altres enfiladisses de flor. El moniato és una planta coneguda i volguda pels seus usos variats; se n’aprofiten fins i tot els brots i les fulles tendres en amanides i el ramat se’n menja el ramatge. A més dels usos alimentaris, el moniato també és una planta decorativa: molta gent posa una arrel en una gerra d’aigua perquè grille, faça brots amb nombroses fulles verdes i finalment presente unes flors prou boniques.
És una mata herbàcia, reptant i enfiladissa. Les tiges, de color verd o morat, poden arribar als sis metres de llargada. Necessita climes suaus i terres fondes i ben drenades. Els llauradors majors diuen que prefereix terres fortes, ja que en terres sorrenques no fa grosses les arrels. També demana moltes hores de sol; al Mediterrani només es donen a l’estiu i necessiten reg, cosa que no passa als seus països d’origen. A la tardor s’arranquen les plantes per traure les arrels i guardar-les, ja que es conserven prou bé, i anar consumint-les a la gana, sempre deixant alguna arrel per fer planta per al cultiu següent.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Josep Roselló i Oltra.
