07.12.2018 - 21:50
|
Actualització: 09.12.2018 - 22:41
L’analista de dades Joe Brew comença avui una nova secció a VilaWeb. S’estrena amb una anàlisi de la construcció del fals relat de la violència que s’ha construït sobre els fets d’octubre. Les dades demostren que ningú no parlava de violència durant aquell mes. Ni dirigents, ni partits ni entitats unionistes. Tampoc els mitjans de comunicació espanyols.
La pregunta
Va haver-hi una rebel·lió violenta a Catalunya el setembre i l’octubre del 2017?
Nou dirigents polítics i socials catalans són en presó provisional acusats d’haver promogut i organitzat un referèndum d’independència la tardor de l’any passat. Han estat acusats per l’estat espanyol de rebel·lió, un crim que, segons la definició del codi penal mateix, requereix violència. Però són rebels, els dirigents empresonats? O els càrrecs que els imputen són una fabricació pensada per aturar el moviment d’independència a còpia de decapitar el seu lideratge amb llargues condemnes de presó que tinguin un caràcter exemplar?
La hipòtesi
Si hi hagués hagut violència, els polítics n’haurien parlat
Si hi hagués hagut un aixecament violent o una rebel·lió violenta a Catalunya el setembre i l’octubre del 2017, els polítics catalans i espanyols, particularment els contraris a la independència, haurien posat en relleu l’existència de la violència, n’haurien parlat i haurien fet piulets al respecte. Comprovem-ho, observant les dades de Twitter durant el període en què se suposa que hi va haver violència i mirant qui en parlava.
Les dades
Piulets de dirigents polítics i de partits
Aquest gràfic mostra tots els piulets que contenen les paraules ‘violència’ i ‘violent’ durant el període en qüestió (excloent-hi els piulets identificats per l’algoritme com a específics de la violència de gènere).
És molt evident que els piulets sobre violència no són freqüents durant els suposats esdeveniments violents. Els polítics antiindependentistes no van fer esment de cap violència just després dels fets que ara qualifiquen de ‘violents’.
Per exemple, el Partit Popular no esmenta en cap moment la paraula ‘violència’ durant els tres dies posteriors a la protesta per la qual van empresonar Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. I és interessant de comprovar que, en canvi, el 24 de setembre, parla de violència arran d’un succés a Saragossa, sense cap relació amb els fets de Barcelona. Fa igual l’actual president espanyol, Pedro Sánchez, que tampoc no es refereix als esdeveniments a Catalunya com a violents.
Quin sentit pot tenir condemnar la violència d’un fet esdevingut a Saragossa i, en canvi, no fer-ho en uns fets a Catalunya que ara qualifiquen de rebel·lió?
Més encara: el dirigent socialista Miquel Iceta només va fer un piulet amb la paraula ‘violència’ durant les dues setmanes clau del període que després va ser definit com a rebel·lió (entre el 20 de setembre i el 3 d’octubre). La va fer el dia 22. Tanmateix, no feia referència a la suposada violència dels partidaris de la independència sinó a una agressió d’un manifestant d’extrema dreta contra l’Assemblea Nacional Catalana. Durant aquelles dues setmanes, l’únic piulet de la dirigent de Ciutadans Inés Arrimadas que conté la paraula ‘violència’ fa referència a la violència de gènere.
Els dies posteriors al 20 de setembre, els que ara es defineixen com una ‘rebel·lió violenta’, Inés Arrimadas va piular sobre el pressupost, sobre el dia mundial contra l’Alzheimer i sobre la lluita contra la corrupció. Però no va esmentar cap violència. El dirigent del PP Xavier García Albiol va piular sobre el RCD Espanyol i sobre el dissetè aniversari de l’assassinat de José Luis Ruiz Casado per ETA, però sense fer cap referència a cap violència esdevinguda hores abans. Fins i tot, el partit Vox va piular sobre les protestes del 20 de setembre: va fer servir el concepte ‘assetjament’ per a descriure l’actuació dels manifestants, però no es va referir a cap violència. Ningú no en va veure.
Tal com es pot comprovar al gràfic, el pic de l’ús del concepte ‘violència’ per a referir-se als fets del 20 de setembre no arriba fins als mesos de març i abril del 2018, concretament, arran de la detenció a Alemanya del president Carles Puigdemont. I l’increment dels piulets que, a partir d’aleshores, comencen a relacionar independentisme amb violència es manté durant dies. Un exemple: Albert Rivera només havia fet servir la paraula ‘violència’ una vegada durant els mesos de setembre i octubre del 2017 (el període de la suposada rebel·lió violenta), però feia referència a la violència de gènere. En canvi, a partir del març, va publicar uns quants missatges a Twitter relacionant independentisme i violència.
Piulets de mitjans de comunicació
Els diaris van seguir un comportament semblant sobre la suposada violència el setembre i l’octubre del 2017. Gairebé tota la informació publicada feia referència a la violència exercida per l’estat espanyol, no pas contra l’estat. Per exemple, dels setze articles publicats el 2 d’octubre als diaris El País, El Confidencial, El Español, El Mundo i El Periódico fent servir la paraula ‘violència’, no n’hi ha cap que faci referència a la hipotètica violència dels independentistes. Tots setze es refereixen a la violència exercida per la policia espanyola.
Novament, el pic pel que fa a l’ús de la paraula ‘violència’ als diaris no arriba fins a final de març i començament d’abril del 2018, quan detenen el president Puigdemont. És a partir d’aleshores, per exemple, que el diari Crónica Global comença a relacionar amb freqüència en els seus piulets violència i moviment independentista.
És també a partir d’aquest moment, mesos després dels fets, que altres diaris unionistes comencen a fer servir amb freqüència les paraules ‘violència’ i ‘violent’.
I és a partir d’aquest moment que alguns creen el relat d’un suposat moviment independentista violent. Per exemple, a meitat abril, Miquel Iceta denuncia ‘sectors violents’ del moviment independentista. Pocs dies abans, Societat Civil Catalana havia dit que a Catalunya hi havia violència.
La cosa més interessant no és el pic en si pel que fa als esments a la violència l’abril del 2018 (perquè podria haver-hi hagut un increment de les confrontacions entre manifestants i policies amb el pas del temps), sinó que l’ús de la paraula ‘violència’ és molt més freqüent l’abril del 2018 que no pas el setembre i l’octubre del 2017, durant la suposada rebel·lió.
El curiós cas de Ciutadans i Societat Civil Catalana
Fins ara, hem comprovat que els piulets sobre violència van publicar-se majoritàriament mesos després de la suposada rebel·lió violenta per la qual els dirigents catalans són en presó provisional. La mostra més clara la trobem en Ciutadans. Els dirigents i els comptes oficials de Twitter gairebé no parlen mai de violència durant el setembre i l’octubre del 2017, i en canvi, comencen a esmentar-la repetidament a partir de la primavera del 2018. Societat Civil Catalana té un patró semblant. Les referències a la violència són molt més altes a partir de l’abril de 2018. I no deixa de ser curiós que hi hagi més referències a la violència als seus comptes de Twitter l’octubre del 2018 que no pas l’octubre del 2017.
Si examinem unes altres paraules relacionades amb ‘violència’, com poden ser, per exemple, ‘assalt’, ‘escamot’ o ‘rebel·lió’, en aquests comptes de Twitter (Ciutadans i SCC) només trobem un pic amb el mot ‘atemptat’ l’agost del 2017, relacionat amb l’atemptat gihadista a la Rambla de Barcelona. La resta de paraules tenen molt poc ús durant les setmanes en què hi va haver la suposada rebel·lió i, en canvi, després es fan servir molt més.
Això vol dir que hi ha més violència ara a Catalunya? O simplement han consolidat –o proven de consolidar– un discurs entorn d’una suposada violència?
La tendència d’ús de paraules relacionades amb la violència amb una freqüència baixa al principi i que va creixent amb el pas del temps –tal com hem comprovat que ha passat fins ara– és contrària a la manera com sol passar en casos semblants. I per comprovar-ho, només cal veure com els mateixos protagonistes fan servir paraules derivades de ‘terror’ o ‘rambla’ en relació amb l’atemptat de l’agost del 2017. Hi ha un pic molt evident en el moment que passa i després una llarga cua que va baixant. Aquest és el comportament normal, i es contradiu clarament amb tot allò que hem vist fins ara.
Aquest gràfic mostra la relació normal entre un fet i les paraules relacionades amb aquest fet. L’atemptat de l’agost del 2017 va existir, això no ho nega ningú. I la reacció a Twitter dels mateixos comptes de partits i dirigents polítics segueix el patró lògic: un gran pic quan passa i una llarga cua declinant després. El comportament que és del tot anormal és el que hi ha amb la suposada rebel·lió del setembre i l’octubre del 2017, perquè quan passa no es percep cap violència ni ningú hi fa referència i, en canvi, mesos després, creix la identificació d’aquells fets amb una suposada violència. Per això el gràfic és totalment contrari a l’habitual.
Interpretació qualitativa
Twitter explica i certifica la realitat? És evident que no. Però és útil.
Entre els polítics, partits i diaris unionistes, la freqüència d’ús de la paraula ‘violència’ va ser relativament baixa durant la suposada ‘rebel·lió violenta’ catalana, però ha crescut amb el pas del temps. És a dir, cap polític unionista no esmenta la violència durant els fets pels quals els dirigents independentistes són encausats, i és després, a partir del processament judicial, durant el 2018, que comencen a fer servir aquestes paraules.
És impossible de constatar això i no demanar-se: si de debò hi va haver una rebel·lió violenta, com és que ningú no en parla fins passats molts mesos?
Les dades només ens expliquen què es va dir a Twitter, però no el perquè. Però la realitat política ens pot ajudar a treure’n conclusions. Els dies pròxims al referèndum d’autodeterminació, els sectors contraris a la independència encara no tenien cap estratègia acordada. La tàctica inicial de voler impedir-lo havia fallat, i també havia fallat l’intent d’espantar els possibles votants d’anar a les urnes. El moviment per la independència apareixia imparable a començament d’octubre.
Posteriorment, va emergir una estratègia consistent a ‘decapitar’ el lideratge independentista amb llargues condemnes de presó preventiva que servissin d’exemple. En un primer moment, l’estratègia va funcionar: va portar el moviment independentista al desordre i va silenciar de manera efectiva alguns protagonistes principals. Tanmateix, això també era insostenible, perquè en democràcia no poden empresonar polítics i impedir-los d’exercir els càrrecs pels quals han estat triats. Tret, és clar, que siguin culpables de crims de sang.
Quan hom entén això –que l’acusació de la violència no es basa en la realitat dels fets sinó en una estratègia política–, també entén el comportament anormal de Twitter. Els antiindependentistes no havien piulat sobre violència perquè no n’hi havia. I els piulets els fan després, responent no pas als fets sinó a la seva estratègia política. Els cal fer veure que hi va haver violència per poder mantenir tancats els seus oponents polítics.
Quan es va fer evident que la judicialització del conflicte era un mètode eficaç per a frenar el moviment independentista, apareix el relat sobre aquesta qüestió i es consolida. La narració d’una rebel·lió violenta en el moment dels fets és tan inversemblant que no pot funcionar i esdevenir un paradigma polític fins que no han passat uns quants mesos, i és per això que no comença a aparèixer fins a l’empresonament del president Puigdemont a Alemanya. A partir d’aquell moment, el relat ha estat repetit tantes vegades que, simplement, ha passat a ser un dogma per a alguns. Ho demostra el fet que els polítics unionistes facin servir més la paraula ‘violència’ ara, un any després, que no pas aleshores, quan teòricament hi havia la violència.
Probablement, el diputat de Ciutadans Carlos Carrizosa és qui ho ha explicat més bé, en una citació publicada pel seu partit a l’abril:
La frase és incoherent, cronològicament i lògicament. Carrizosa diu que la violència no prové dels fets sinó de la declaració política. La qual, a més, es va fer gairebé un mes després de la suposada rebel·lió per la qual els dirigents catalans són a presó.
Un dels beneficis de viure en temps del big data és que podem anar enrere per veure com van ser les coses i no solament com les recordem. El matí del 21 de setembre, l’endemà de la suposada rebel·lió violenta protagonitzada per Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, els seus oponents polítics es van despertar, van llegir les notícies i van piular sobre les coses més diverses, però no pas sobre la violència.
I el matí del 2 d’octubre, l’endemà del dia de la ‘rebel·lió violenta’ per la qual una bona colla de dirigents catalans són a la presó i a l’exili, Andrea Levy va piular sobre la ‘ruptura sentimental’, no pas sobre violència. Inés Arrimadas va piular sobre ‘el fracàs’ del referèndum, no pas sobre violència. Albert Rivera va piular sobre la necessitat de fer eleccions, no pas sobre violència. Miquel Iceta va repiular articles sobre la ineptitud de Rajoy, però no pas sobre la violència dels qui volien votar en el referèndum. Fins i tot, l’endemà, el rei espanyol va parlar en el seu indigne discurs de ‘desobediència inacceptable’, però no pas de violència. I si hi havia hagut violència, com és que ningú no en va parlar?
L’única explicació raonable del motiu pel qual es comença a parlar de violència mesos després, relacionant-la amb l’independentisme, és que calia que passés prou temps perquè una part de la població no recordés què havia passat.
Però per sort, tenim les dades.
(El codi obert d’aquesta anàlisi es pot trobar a https://github.com/joebrew/vilaweb)
Podeu seguir @joethebrew a Twitter.
Aquesta secció es publica cada dissabte a VilaWeb.
