18.01.2018 - 02:00
Aquest dilluns es va presentar, a l’Ateneu Barcelonès, el segon volum dels dietaris de Ricard Salvat, que comprenen el període 1969-1972. L’acte va ser moderat pel professor Enric Ciurans i hi van intervenir la investigadora teatral Eva Saumell, el crític Àlex Broch, l’escriptor i dramaturg Jordi Coca i el professor i crític Francesc Foguet. La Sala Sagarra de l’Ateneu es va quedar petita (ens diuen que hi va haver un centenar d’assistents) per a la presentació d’un volum que és el segon d’una sèrie de dotze, publicats per Edicions de la UB.
“La professió teatral, la família, la política i l’ensenyament” són, segons Àlex Broch, els eixos principals d’aquest segon volum de dietaris salvatians. El primer, al qual vam dedicar aquest article, comprenia el període 1962-1968, on un Salvat hiperactiu combinava la seva activitat a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, les direccions de diversos espectacles, la docència, l’assistència a congressos i els viatges a Alemanya, Moscou o Cuba. Aquest segon volum comença a Coïmbra, Portugal, on Salvat va ser convidat a dirigir Castelao e a sua época, espectacle que no va arribar a ser estrenat i que va provocar la seva expulsió del país per part de la dictadura de Salazar. Són uns anys intensos per Salvat, que s’ha casat i ha tingut la seva primera filla, marcats per les dificultats per tirar endavant un projecte com l’EADAG o la Companyia Adrià Gual, i on la seva decisió d’acceptar la direcció del Teatro Nacional de Barcelona (un invent del règim, controlat pel Ministerio de Información y Turismo de Manuel Fraga Iribarne) xocaran amb una professió que no entén que hagi acceptat aquest encàrrec.
Eva Saumell, l’única dona i la més jove de la taula, va explicar com va conèixer a Salvat, quan ella protagonitzava Els comediants de Josep Maria de Sagarra, un muntatge dirigit per Pere Daussà i produït per l’AIET. Salvat, a qui Saumell recorda com “una mena de Mazinger Z”, va anar a un dels assajos, i un cop finalitzat es va limitar a dir “fa molt bonic”. Aquesta expressió, cent per cent salvatiana, tenia el poder de descol·locar aquells a qui anava dirigida, que no sabien mai del cert si allò era un elogi o una crítica velada a que simplement allò “fes molt bonic” i poca cosa més. Segons Saumell, Salvat va robar hores de son a la vida per realitzar els seus innombrables projectes, seguint sempre la creença que “la cultura engendra cultura”. Salvat ho veia tot, ho llegia tot, anava moltíssim al teatre (no cal dir-ho), però també al cinema, visitava exposicions, i buscava el rigor en totes les expressions culturals i artístiques. “Els actors senten respecte per mi, però no em suporten”, afirmava, reconeixent el terror que podia veure als ulls d’alguns dels intèrprets que es posaven sota les seves ordres. Salvat reflexiona en els seus diaris sobre els clàssics del teatre català (“No hi ha res a pelar, però no en tenim d’altres”) i qüestiona la feina dels crítics (“desmenjats i gent de mal viure”), que segons la seva opinió fan molt més mal que bé. Finalment, Eva Saumell va explicar que Salvat només considerava tres sortides a la difícil situació del teatre de finals dels seixanta i inicis dels setanta (“L’exili, la integració al sistema o el suïcidi”) i que, sortosament, es va quedar amb la segona opció.
Podeu llegir la crònica íntegra a Núvol, el digital de cultura.
