Els deu cementiris més singulars del país

Per Tots Sants, molta gent anirà als cementiris a recordar els seus morts. Però hi ha una altra mena de públic que també visita els cementiris i atret per la bellesa artística dels elements arquitectònics, per l’indret on estan situats o perquè hi ha algun personatge cèlebre enterrat. Aquesta tendència s’anomena necroturisme i es pot practicar tant a escala mundial com local. Perquè són molt famosos el cementiri parisenc Père-Lachaise, el de Highgate de Londres i l’antic cementiri jueu de Praga, però al país també hi ha un bon reguitzell de necròpolis amb interès.

Alcoi: el cementiri més modern del segle XIX

Alcoi és una vila amb un passat industrial molt important i això es nota en la seva arquitectura, plena d’elements modernistes. Al tombant entre el segle XIX i el XX es van construir cases particulars, edificis públics, fàbriques, parcs de bombers… I també el cementiri de Sant Antoni Abat. Va ser dissenyat l’any 1889 per l’enginyer local Enric Vilaplana, un dels exponents més importants del modernisme al País Valencià. Va projectar el cementiri amb una concepció totalment moderna per a aquell moment: una ciutat dels morts, amb avingudes, carrers i arbres. I com que en aquell moment la població d’Alcoi no parava de créixer, també hi va incloure unes galeries subterrànies inspirades en les antigues catacumbes romanes però ben ventilades i amb il·luminació natural.

Arenys: el cementiri de Sinera

Un dels cementiris més estretament lligats a la literatura que hi ha al país és el d’Arenys de Mar, que Salvador Espriu va convertir en mite amb l’obra poètica Cementiri de Sinera. Però més enllà del llegat d’Espriu, que també hi és enterrat, la vista del cementiri és esplèndida. Com que està situat al capdamunt del turó de la Pietat, s’hi poden veure els principals elements de la geografia arenyenca. Estilísticament, és un exemple característic dels cementiris mariners mediterranis que, a més, alberga tombes amb alguns treballs escultòrics de notable bellesa, obra d’artistes modernistes de renom com Josep Llimona i Venanci Vallmitjana.

Bausen: un cementiri amb una sola inquilina

En aquest poble del Baix Aran, hi ha un cementiri al mig del bosc on només hi ha enterrada una dona: la Teresa. Era una jove que va morir de pneumònia l’any 1916 a trenta-tres anys. El mossèn del poble es va negar a enterrar-la al cementiri de la parròquia perquè havia viscut en pecat amb el pare dels seus fills. En Sisco i la Teresa eren una parella que no s’havia pogut casar perquè l’església catòlica els demanava una dispensa molt alta per ser parents llunyans. I com que no ho podien pagar, van decidir de viure junts. Arran de la negativa del mossèn, els veïns del poble es van mobilitzar i van posar a construir un cementiri civil que van tenir acabat en tan sols vint-i-quatre hores.

Bunyol: el cementiri maçó més important del país

Làpides gravades amb compassos i esquadres, triangles delta, branques d’acàcia, espases, barrets frigis… La part civil del cementiri de Bunyol és plena dels símbols tradicionals de la maçoneria. En total, s’han comptat més de quatre-centes tombes d’aquest estil, fruit de l’arrelament d’aquesta societat a la comarca. Les més antigues daten de final del segle XIX i les més noves són actuals. De fet, al cementiri els enterraments maçònics no han parat mai, ni durant les persecucions del franquisme. Això el converteix en el cementiri maçó més important del país i tot i que hi ha tombes que estan en molt mal estat, recentment, la Generalitat del País Valencià ha anunciat un pla de restauració i patrimonialització.

Cotlliure, on descansa el darrer de la Generació del 98

Entre totes les tombes de l’antic cementiri mariner de Cotlliure, n’hi ha una d’especialment concorreguda i plena de flors, poemes i banderes republicanes espanyoles. Hi ha soterrat Antonio Machado, el poeta més jove de la Generació del 98, i la seva mare. Tots dos van morir amb tres dies de diferència el febrer del 1939, unes poques setmanes després d’haver travessat la duana fugint de la imminent victòria de l’exèrcit franquista. En un primer moment, mare i fill van ser enterrats en un nínxol prestat, i no var fins a l’any 1958 quan les restes es van traslladar a la tomba actual. Va ser una iniciativa de Josep Maria Corredor, secretari personal de Pau Casals, i la tomba es va finançar amb una campanya de subscripció popular.

Deià: tot allò que es veu més enllà de la tomba de Robert Graves

Deià, al cor de la serra de Tramuntana, és un poble de gran bellesa i el seu cementiri no podia ser menys. És just darrere l’església de Sant Joan Baptista, de cara a la mar i a dalt de tot del puig de Deià. Per això, la vista panoràmica sobre la costa i el poble és magnífica. S’hi accedeix pujant per un camí empedrat vorejat per xiprers i jalonat per capelletes amb escenes del viacrucis. A més, al costat de centenars de deianencs anònims, hi ha enterrats uns quants intel·lectuals i artistes que van escollir el poble per viure i per morir-hi. El més famós és l’escriptor britànic Robert Graves, però també hi ha els pintors Antoni Gelabert i Antoni Ribas Prats.

Lloret de Mar: un cementiri fet a mida pels indians

El país és ple de cementiris modernistes i, als indrets de costa, moltes tombes pertanyen a rics indians. Però a Lloret de Mar, aquest sector de població enriquit a les Amèriques va anar més lluny i va finançar i projectar el seu propi cementiri. El resultat és una bona part del cementiri plena de grans panteons i hipogeus, enterraments a terra amb una decoració escultural a sobre. Són obra d’artistes com ara Josep Puig i Cadafalch, Antoni M. Gallissà i Soqué, Lluís Llimona, Vicenç Artigas i Albertí, Bonaventura Conill i Montobbio, Ismael Smith, Eusebi Arnau i deixebles de l’escola de Gaudí. Per tots aquests motius, el conjunt és una de les mostres més significatives de l’art funerari català del període modernista.

El cementiri de Montjuïc, ple de personatges cèlebres

Més enllà de la seva bellesa o l’interès artístic, hi ha molta gent que també visita cementiris pels personatges cèlebres que hi ha enterrats. És el cas del cementiri de Montjuïc, el més gran que hi ha a Barcelona i on descansen morts de tota mena i d’èpoques molt diverses: rics burgesos, anarquistes, cèlebres assassines, artistes, polítics i, fins i tot, el mateix arquitecte que el va projectar. Destaquen les tombes d’Isaac Albéniz, els germans Badia, Francesca Bonnemaison, Francesc Cambó, Josep Carner, Manuel Carrasco i Formiguera, Ramon Casas, Ildefons Cerdà, Lluís Companys, Buenaventura Durruti, Francesc Ferrer i Guàrdia, Joan Gamper, Àngel Guimerà, Francesc Macià, Joan Miró, Manuel de Pedrolo, Enric Prat de la Riba, Salvador Puig Antich, Montserrat Roig, Santiago Rusiñol, Josep Maria de Segarra, Joan Salvat-Papasseit, Frederic Soler (Serafí Pitarra) i Jacint Verdaguer.

Olius: un cementiri modernista adaptat a l’entorn

Al costat d’una església romànica del segle XI, a Olius hi ha un cementiri modernista esculpit a la pedra. És obra de Bernardí Martorell, deixeble de Gaudí i Domènech i Montaner, que el va construir l’any 1916 quan era arquitecte de la diòcesi de Solsona. És un exemple únic d’integració entre natura i arquitectura perquè el cementiri s’adapta al terreny i es van aprofitar les grans roques de l’entorn per a excavar-hi les tombes. La façana i la capella del cementiri són de pedra picada i per tot el recinte hi ha diverses creus de clara inspiració gaudiniana.

Portbou: les pedres indiquen la tomba de Walter Benjamin

Com molts altres pobles de la costa, Portbou té un cementiri d’estil mariner, tot pintat de color blanc i enclavat sobre unes roques que donen a la mar. Més enllà del seu encant, el cementiri és famós perquè hi ha soterrat el filòsof, crític literari i traductor alemany Walter Benjamin. D’origen jueu, Benjamin es va morir l’any 1940 a Portbou en circumstàncies estranyes mentre fugia del règim nazi. Bé perquè en un primer moment es cregué que s’havia suïcidat, bé perquè era jueu o simplement perquè era un fugitiu, el seu cos va ser enterrat originalment a la fossa civil. Si es visita el cementiri, la seva tomba es pot localitzar perquè hi ha una muntanyeta feta amb còdols: és una antiga tradició jueva que segueixen les desenes de visitants que cada any passen per la seva tomba. L’any 2011, l’escultor Dani Karavan va crear un monument commemoratiu colpidor al costat del cementiri titulat Passatges.