Aquest cap de setmana, i sobretot avui, a tot Escòcia es fan commemoracions dels deu anys del referèndum d’independència que s’hi va fer –i perdre– l’any 2014.

Com deveu recordar, aquell referèndum, del qual avui es compleixen deu anys exactes, es va fer d’acord amb el govern britànic i va significar un pas endavant extraordinari per a l’independentisme escocès. Malgrat la derrota en aquella votació i malgrat el fet evident que Londres no tornarà a autoritzar cap més referèndum, la independència d’Escòcia –oimés després del Brexit– s’ha convertit en una idea referent que no desapareix ni enmig de la crisi monumental a què s’ha abocat l’SNP, el gran partit independentista escocès, ara en hores molt baixes.

La commemoració d’aquests deu anys té una repercussió important i molts polítics i intel·lectuals escocesos reflexionen aquests dies sobre què hauria passat si Escòcia hagués esdevingut independent fa deu anys i sobre què ha de passar perquè ho siga. I jo he trobat especialment interessants les reflexions del periodista i sociòleg Robin McAlpine, en diverses intervencions, com ara en aquest debat amb Alex Salmond.

Inevitablement, hi ha autors que, parlant de la commemoració dels deu anys del referèndum, hi introdueixen la mesura del temps, el debat sobre el pas del temps i l’acció política –com passa amb l’historiador, i referent independentista, Thomas M. Devine, que opina que el procés és mort per una generació. És un debat que paga la pena i que entenc que s’estén en tres direccions: el temps com a confirmació del canvi, en l’ordre dels sentiments; el temps com a valor d’anàlisi, en l’ordre de la consciència; i el temps com a comprovació de la direcció en què avancen les coses.

El temps com a confirmació del canvi és fàcil d’explicar. McAlpine posa l’exemple de les grans celebracions de l’imperi britànic. Tradicionalment, Escòcia era la segona, després d’Anglaterra, en l’imperi. El segon càrrec destacat a qualsevol part del món, generalment el militar, solia ser escocès i a Escòcia les cerimònies patriòtiques vinculades a l’imperi, la monarquia i la bandera eren seguides de manera entusiàstica. Però ara ja no.

Ara ja no perquè, des que va aparèixer el modern nacionalisme escocès, però sobretot d’ençà del referèndum, Escòcia ha alçat un mur sentimental davant Anglaterra i el Regne Unit. I ni tan sols la mort de la reina Isabel –que havia fet esforços enormes per acostar-se a la població escocesa– no va tenir l’impacte popular que hauria tingut vint anys, quaranta o seixanta abans. Simplement en l’ordre dels sentiments, que va primer, les coses han canviat de dalt a baix i sembla que per sempre. El pas del temps confirma aquest canvi.

En l’ordre de la consciència, en l’anàlisi de l’actualitat, la cosa és més complicada, però també molt interessant.

McAlpine sosté que, si Escòcia hagués esdevingut independent el 2014, avui, deu anys més tard, encara es notaria poc quant a la consciència nacional. Perquè els canvis profunds en la mentalitat de la gent operen per generacions, no pas per persones. Creu que encara hi hauria un lligam social molt fort amb Anglaterra, per bé que algunes coses substancials –com la dominació dels mitjans de comunicació estatals o la temàtica dels debats polítics– clarament ja aniria canviant.

Però, siga com siga, ell afirma que en l’ordre material, deu anys seria un temps suficient per a explicar a la gent com havia canviat el país gràcies a la independència. I, per tant, proposa de girar la truita: encara no som independents? Bé, i què ens hem deixat perdre pel fet de no ser-ho? La seguretat social, els transports, l’educació… Com estaria Escòcia deu anys després, alliberada del pes mort del Regne Unit?

Tan sols resta el temps com a comprovació de la direcció en què avancen les coses. I l’advertiment que fa tothom, tret de Devine, és de no quedar-se amb les aparences i prou.

A Escòcia l’independentisme polític i institucional passa un mal moment. L’SNP s’ha dessagnat en lluites internes i ha comès massa errors quan ha governat. Es troba en una mala situació electoral i els sondatges diuen que perdrà el parlament i el govern escocès quan torne a haver-hi eleccions. Per una altra banda, no hi ha cap pla visible per a encarrilar el procés d’independència, com fou durant un temps la idea de fer un segon referèndum, tot aprofitant el Brexit. Cal, doncs, cantar les absoltes a l’independentisme, com sembla que fa l’historiador?

Bona part dels debats d’aquests dies han girat entorn d’això, i la resposta ha estat que no, de cap manera. Sobretot raonant una cosa ben simple i lògica: el país es va fent madur, en la mesura que va aprenent el seu camí. I assumint que els errors, per més dolorosos que siguen, formen part de l’aprenentatge d’una nació. Saber que els teus es poden equivocar és també, doncs, una bona manera de preparar-se.

No cal dir que totes aquestes discussions m’han semblat especialment apassionants per la proximitat amb la situació catalana. Això d’Escòcia és gairebé un espill…

PS1. Precisament avui us oferim una entrevista que Andreu Barnils ha fet fa unes hores a qui era el primer ministre d’Escòcia en el moment del referèndum, Alex Salmond. Salmond hi parla d’Escòcia i de Catalunya, del passat, del present i del futur: “La independència d’Escòcia és més probable ara que no abans”.

PS2. L’atac contra l’Hesbol·là que ha fet explotar simultàniament milers de cercapersones ha despertat, lògicament, l’alarma en molta gent. Portem, amb els aparells mòbils, una bomba tots en la butxaca. Els fets no està clarificats del tot encara, però ara mateix sembla que sí, però que no és tan fàcil activar-los. En parle en aquest article.

PS3. Aziz Faye és el portaveu del sindicat de manters de Barcelona, que denuncia les dificultats que tenen molts immigrants per a accedir a les classes de català. Amb ell ha parlat Clara Ardèvol en aquesta entrevista per entendre millor la seua reivindicació i el que està fallant en el país.

PS4. I una altra entrevista encara, aquesta amb Lluís Foix. És una conversa molt especial entre ell i Joan Safont, arran el nou llibre que publica, que els recomane d’una manera molt especial: “Les democràcies liberals estan trencades, partides pel mig”