Els despistats, la granota i l’aigua que bull

Ho explicaré ràpidament i amb la vergonya que calgui: davant d’una nova convocatòria de l’ANC, l’AMI, Òmnium i bla, bla, un diumenge rúfol a l’hora de missa de dotze, alguns ‘indepes’ ens vam pensar que hi anirien bàsicament els de sempre, els que no fallen mai, sigui l’hora que sigui i el dia que toqui, i que solen ser de la generació dels nostres avis i pares. I sí que hi eren, evidentment, massivament, prou per a fer-nos tancar la boca i enviar-nos al racó de pensar als que ens creiem que sortint un dia per la causa ja fem la gran cosa. Sobre aquest punt, després hi tornarem.

Perquè a banda dels ‘de sempre’ també havien vingut les famílies amb els xiquets petits i els adolescents, els caps canònics i les rastes, els espontanis que s’ho miraven –yo soy catalán mallorquinamente, deia un– i hosti: que allò era una mobilització de les grans, enorme, que a l’escenari que molts no vam arribar a veure ni sentir diu que hi havia el Mas a una punta i el Coma i la Venturós a l’altra, i també els regidors de Badalona. I nosaltres, que amb els de la colla no ens havíem ni arribat a trucar perquè bah: si som vuit ‘indepes’ de deu fixos, i els 11-S amb prou feines ens manifestem la meitat, per una cita dominical a l’hora de la ressaca ja no ens calia ni engegar el Whatsapp.

Com ho diré? Hi ha ‘indepes’ que anem una mica despistats i que de vegades no ens fem el càrrec d’on som. Parlo en plural no pas per cap recurs estilístic, sinó perquè m’hi compto, i continuo: som els ‘indepes’ nascuts en democràcia que la regressió de l’estat ens està agafant com a aquella granota dins de l’aigua que s’escalfa lentament: ara un grau més, ara dos, ara cent. I un dia et penses que vas a una performance com l’anterior, i l’anterior, i l’altra –què toca, avui, ‘estem a punt’, ‘estem a punt i seguit’, ‘estem a punt de creu’?, hi-hi-ha-ha– i et trobes manifestant-te ni més ni menys que per la llibertat d’expressió, contra la persecució de càrrecs electes per motius polítics, darrere d’un lema que t’hauria de fer mirar la data i la geolocalització al mòbil: ‘Per la democràcia’, diu. I aquí la granota et fot una clatellada.

I amb la clatellada et vénen les preguntes: quan se suposa que havíem d’haver saltat de l’aigua? Amb la ribotada de l’estatut era massa freda, encara? Amb les suspensions del TC era tèbia, potser? Amb l’Operación Cataluña no hauria d’haver bullit, ja? Però és clar, si partim del supòsit que ja bullia amb el Fernándezgate, amb la investigació de càrrecs electes no hauríem de ser tots vapor? I això perquè no ens remuntem a l’Operación Garzón, per dir-ne alguna de més enrere. El cas és que alguns ‘indepes’ de la generació X cap aquí no sabem com mesurar aquesta temperatura, i que no sigui perquè potser, potser, eh?, ens hem trobat aquests drets que dèiem més amunt guanyats de naixement. Que algú els va lluitar per nosaltres, vull dir, que sap què costa guanyar-los i que poc que costa perdre’ls, i per això quan nosaltres fem campana ells sempre hi són, sempre, estirant manis a l’hora que sigui, un diumenge, sota la pluja, fent quilòmetres en autocar pels seus fills i néts, per tu, tu, tothom. I els despistats anem rient mentre ens coem dins de l’olla a foc lent.

Però tan subjectiu és, el termòmetre de la democràcia? Molts voldríem un zero absolut que ens orientés, una temperatura que ens n’indiqués l’ebullició i l’evaporació. En les reivindicacions independentistes, podríem considerar que l’aigua crema ‘oficialment’ si Coma i Venturós fan escudella a la mateixa olla que Mas i Rigau? És indicatiu de xup-xup, si a les ‘manis’ en suport de càrrecs ‘indepes’ ja s’hi remullen càrrecs no ‘indepes’? Penso en Colau i Domènech l’11-S, però també en Ribas i Rabell diumenge, empassant-se ‘in-inde…’, estelades i gripaus. Jo què sé, potser parlo per parlar, perquè quan es tracta de mirar de reüll a dreta i esquerra, o de saber quan anem bé i quan no anem bé, els ‘indepes’ som ben especialets.

En tot cas, que els despistats no ens despistem més: perquè en aquest malaurat país, amb ribots o sense ribots, amb Fernández Díaz o sense, amb TC o sense TC, no deixa de sortir-hi el sol cada dia i, malgrat el wishful thinking d’alguns, la gent va tan tranquil·la pel carrer. Que no ens enganyi la meravellosa imatge post-mani de diumenge, quan va sortir el sol i tot d’alegres manifestants van prendre possessió de la gespa prohibida de la plaça d’Espanya, i hi van jugar amb els xiquets, van passejar-hi i fer-s’hi fotos de grup: perquè som d’aquesta manera, sí, però la revolució dels somriures ja fa molt de temps que es va acabar.