13.10.2016 - 02:00
La desobediència a les lleis o a les ordres injustes és una obligació de qualsevol demòcrata que pretengui capgirar la injustícia. Hi ha moments o situacions que no deixen cap més opció que no sigui la desobediència. Determinades instruccions de jutges de part s’han de desobeir perquè és la manera de fer visible la injustícia o l’arbitrarietat del poder. La desobediència és una eina que ha estat molt útil en la lluita dels demòcrates contra l’autoritarisme.
La desobediència a Badalona per a poder treballar el dia que alguns espanyols celebren l’inici del genocidi a Amèrica, o per a consultar els catalans el 9-N, o en la lluita per un habitatge digne, o contra els plans del Ministerio de Educación per a espanyolitzar els nens catalans… totes aquestes desobediències són útils perquè afavoreixen un ressò, un debat i un estat d’opinió. Sempre serà motiu de controvèrsia la voluntat de determinar què és injust i digne de desobediència i què no. Però jo sí que no faré de jutge en aquesta qüestió.
Ara, si ens mirem la qüestió de la desobediència més com una estratègia que no com una eina, aquí hem de fer una parada. En dos sentits: des de la perspectiva de la utilitat i l’eficàcia i des de la perspectiva de les regles de joc.
Primer, ens podem demanar fins a quin punt les desobediències esporàdiques i parcials poden portar a la victòria. I jo crec que hi ha exemples evidents que determinades desobediències, quan no es fan multitudinàriament, porten a un col·lapse o a un alentiment de l’avenç. Per exemple, la declaració del 9 de novembre de l’any passat, quan encara es negociava la investidura d’Artur Mas i es van ensenyar totes les cartes a l’estat espanyol. Aquella declaració ha permès al govern espanyol i al seu braç armat (el Tribunal Constitucional) d’anar dificultant les tasques de preparació del gran salt. El primer principi del bon desobedient és que cal actuar sense avisar gaire.
Però hi ha una segona pregunta que ens hem de fer. Si hem conclòs que el poble català és el subjecte de la sobirania de Catalunya, si el Parlament de Catalunya és la institució a la qual deleguem per mitjà de les eleccions la gestió d’aquesta sobirania, qui ha d’estar en condicions de desobeir no és pas l’independentisme, que hi té majoria. Si ens creiem tot això que diem (i jo m’ho crec), els desobedients han de ser els diputats unionistes no demòcrates que abandonin el parlament el dia que es declari la independència. Els desobedients han de ser els jutges que pretenguin aplicar lleis forasteres quan ja s’hagi aprovat per una majoria democràtica la transitorietat jurídica. Els desobedients han de ser els ciutadans o les empreses que l’endemà d’haver estrenat la hisenda pròpia continuïn pagant els seus impostos a un estat aliè. Els desobedients han de ser ells. Si la majoria és majoria i els seus representants majoritaris al parlament aproven lleis, la desobediència no la faran els diputats que obeeixin les instruccions d’un poble sobirà que els ha escollits. Ni tampoc els ciutadans que acatin aquestes lleis (tant si hi van a favor com si no). Els desobedients són ells.
Per tant, la desobediència (per als qui vulguin continuar fent servir aquesta paraula) s’ha de fer de cop i una sola vegada. L’estratègia ho aconsella per a no restar encallat en el joc del gat i la rata o de la repressió i la reacció… La desobediència és reactiva per definició. I si bé ajuda en determinats moments a fer palesa una injustícia que potser ningú no vol veure, també pot portar a un bucle infinit. I, com dèiem, qui obeeix el seu poble i fa lleis sobiranes i les acata no és el desobedient. Sobirania, democràcia, legitimitat, lleis justes i normalitat. Aquest és el camí. Si voleu, la desobediència hi serà. Però durarà una mil·lèsima de segon. Immediatament després, la desobediència haurà canviat de bàndol.
@PereCardus, periodista
