Els descol·locats

Aquí tots dissimulem, però fa tres mesos que anem descol·locats. Tot el que ens passa, políticament parlant, ens ha deixat una situació totalment diferent de l’esperada. Ens han canviat el marc. I, en canvi, nosaltres érem on érem, a baix de tot. O pitjor. I m’explicaré: l’independentisme a les darreres eleccions espanyoles va tenir el 27,1% dels vots (ERC, Junts i la CUP). Els unionistes, un 69,5% (Vox, el PP, el PSC i Sumar). Ho repetiré, els unionistes a prop del 70% dels vots. L’ordre dels partits va ser aquest: PSC, Sumar, PP, ERC, Junts, Vox i CUP, que es va quedar sense escons. Més avall no sé si hi podem anar.

I enmig d’aquest panorama políticament desolat, la llengua catalana es parla al congrés espanyol, i canvia de dalt a baix el marc. Aquest és un pas de què encara no hem sabut calibrar la importància. A molts de nosaltres, el que passi al congrés… Però a molts d’ells, no. Penso en la Catalunya espanyola, l’Espanya centralista, els partits de dretes espanyols, i els d’esquerres. I totes les seves televisions. És la seva cambra i el canvi serà per a ells. No tant per a nosaltres, que també. Que també.

L’Espanya plural ha entrat en tromba al congrés espanyol. Com mai. Jo no sé si el català ha fet un gran avenç entrant al congrés. Sí que sé que la sacrosanta llengua espanyola, i el seu supremacisme secular, va rebre una estocada. Dins el congrés ja no mana ella i prou. Ens podrem preguntar si l’Espanya plural l’enforteix o la debilita (jo penso que l’enforteix), però no la podem negar, aquesta entrada al congrés.

Uns quants esperaven quatre anys del PP al govern, pactant amb Vox, i s’han trobat, de moment (perquè vés a saber), Vox fora del govern, Vox fora de l’hemicicle, on va deixar un PP sol, a l’oposició, i parlant basc.

Tot això no ens ho esperàvem.

Suma-li la possible amnistia. Que tampoc vèiem a venir i no passa res per dir-ho. I amb l’amnistia torna a passar el mateix. Enforteix Espanya o la debilita? Jo, en aquest cas, crec que la debilita. Fins i tot si amb l’amnistia Espanya evita, com pot passar perfectament, el càstig europeu a Madrid, la debilita. Perquè seran ells que ens diran ho podeu tornar a fer. “Ens vam equivocar nosaltres.”

Una part de la nostra confusió és no acceptar que els impressionats cops de volant del senyor Pedro Sánchez, els mítics canvis de cent vuitanta graus que fa l’home, ens han tornat a superar. L’home que no podia dormir si pactava amb Podem els va acabar entrant al govern. L’home que volia portar Puigdemont a la justícia ara diu que és un error el camí judicial.  El PSOE que votava contra l’ús de la llengua ara hi vota a favor. I mirem tot l’espectacle, absolutament meravellats de veure’ls trair-se el discurs un cop i un altre. Per continuar guanyant. I per continuar guanyant a l’estat espanyol donant Madrid per perdut.

L’altra que ens ha descol·locat a tots, començant per ell mateix, és la posició central de Carles Puigdemont, el marginat que ha tornat a entrar al camp. Això descol·loca molts dels seus detractors, que el veien més feble. També molts dels seus seguidors, que el veien més marginat.

I també descol·loca que la negociació amb Madrid no es faci, com s’ha fet des de fa segles, des de Barcelona. Ara es fa des de fora de l’estat espanyol. Que la negociació amb Madrid la faci un exiliat a Brussel·les, i no un membre de govern a Barcelona, ciutat sempre més dependent, és un canvi. Puigdemont, negociant des de Barcelona, perdria força. Aragonès, des de Brussel·les, en guanyaria. Molt sovint les coses no depenen només del peix. També depenen de la peixera.

Que Madrid prioritzi els catalans i no els bascs tampoc no era una de les nostres previsions. Érem al país de mira el PNB, que en sap, i no nosaltres. Això també ha descol·locat.

Ens han canviat els marcs en dos mesos. L’Espanya plural, i no la castellana. L’exili, i no Barcelona, negociant. País Basc superat. I l’amnistia, i no les euroordres, debatent-se. I tot això, amb l’unionisme amb un 70% dels vots a les darreres eleccions. Quan l’independentisme tocava fons.