22.03.2023 - 19:50
L’educació i la salut són dos dels principals pilars en els quals es basa l’estat del benestar. El seu desenvolupament és un indicador fefaent del nivell que ha assolit dins la comunitat. La correlació entre riquesa produïda i despesa en educació i salut és directa, tal com demostren tots els estudis fets. A Catalunya vivim una situació especial, perquè la diferència entre allò que produïm –i que aportem a l’estat espanyol en forma d’imposts– i allò que rebem després per a poder gastar és molt alta, la qual cosa ens situa fora dels paràmetres europeus comentats. Podem gastar en educació i salut molt menys que no ens tocaria atès el nivell de riquesa que generem.
Aquest infrafinançament –molt important– en ambdós sectors és la conclusió principal de sengles estudis que ha dut a terme la Cambra de Comerç de Barcelona dins el marc dels Indicadors de Progrés i Benestar (IPB Cambra). El darrer, sobre la despesa pública en educació, es va presentar la setmana passada, i el que va dedicar a la sanitat es va publicar a final de desembre. Com va dir la seva presidenta, Mònica Roca, “amb uns impostos més justos per a Catalunya, sense un dèficit fiscal, seria més fàcil tenir aquesta inversió que correspon al nostre país”.
El cas és que Catalunya presenta un dèficit de 5.450 milions anuals en sanitat (total) i 630 milions en educació pública, segons càlculs de la Cambra. El mètode que s’ha fet servir per a quantificar el dèficit és el mateix en tots dos estudis. M’ho explica Joan Ramon Rovira, cap d’estudis de la institució. En el cas de l’educació, explica: “El que fem és estimar la despesa pública en educació (no universitària) per alumne, en centres públics, que pertocaria a Catalunya d’acord amb el seu nivell de PIB per càpita. Per fer-ho, s’ha seleccionat una mostra de divuit països europeus per analitzar la relació existent entre el PIB per càpita i la despesa en educació pública per estudiant (ambdós indicadors a preus corrents) l’any 2019”.
I la veritat és que no en sortim gaire ben parats. Com és lògic, la despesa pública en educació per alumne no universitari tendeix a ser més elevada als països amb un PIB per capita més alt. “En termes quantitatius, i a partir d’aquesta relació, a Catalunya li correspondria una despesa pública per estudiant en centres públics de 6.846 euros, un 11,5% més que l’efectuada el 2019. Fent els càlculs pertinents, amb el nombre d’alumnes existent, arribem a la conclusió que el dèficit anual en despesa pública no universitària és de 628,7 milions d’euros el 2019”.
En el cas de la sanitat, les conclusions a què s’arribava eren que a Catalunya li correspondria una despesa sanitària per capita de 2.978 euros, un 31,6% més que la realitzada efectivament. Per tant, Catalunya presenta un dèficit anual de despesa sanitària pública i privada per habitant de 715 euros (en termes comparatius amb Europa), que es tradueix amb un dèficit anual de 5.450 milions d’euros.
Llavors es matisava que bona part del dèficit en despesa sanitària total s’explica per l’actual sistema de finançament autonòmic, que essencialment redistribueix els recursos segons la població ajustada (tenint en compte l’estructura demogràfica desigual entre comunitats autònomes). Aquest criteri de distribució genera un anivellament per capita entre les diferents regions de la despesa sanitària pública (que representa al voltant del 70% de la despesa total en sanitat). Així, la despesa per capita en salut pública a Catalunya (1.524 euros el 2019) va ser pràcticament idèntica a la mitjana estatal (1.492 euros), malgrat que el PIB per capita (a preus corrents) a Catalunya va ser un 18,1% superior a la mitjana estatal l’any 2019.
L’informe sobre educació, per la seva banda, diu que Catalunya té un dels mercats laborals més qualificats d’Europa, però el dèficit de despesa en educació pública fa perillar la qualitat del model educatiu en qüestions com ara els resultats acadèmics, la manca de professors de molts centres, etc. Per això és urgent millorar el finançament, dedicant-hi més recursos, que, com és sabut, també va relacionat positivament amb unes millors condicions de benestar econòmic, físic i emocional dels individus. I destaca que, per transformar el model educatiu català, també cal gastar millor els recursos disponibles, concentrant més esforços als centres més desafavorits i promovent titulacions universitàries (STEM) o de formació professional, amb una inserció laboral elevada. Jo diria que aquests són els tres missatges principals de l’estudi.
A mi m’ha resultat particularment sagnant comprovar que Catalunya és la cinquena comunitat per la cua de l’estat espanyol quant al nivell de despesa pública per alumne (no universitari) en centres públics. La xifra catalana, per exemple, és un 59% i un 28% inferior en relació amb les comunitats forals del País Basc i Navarra, respectivament. Si la comparació amb Europa preocupa, la que es fa amb les altres comunitats de l’estat, senzillament, emprenya. Segons que indica la Cambra, el dèficit de despesa en educació pública que presenta Catalunya, a més, fa perillar la qualitat de l’ensenyament per la manca de professorat.
Hi ha una altra dada esfereïdora, que té a veure amb les retallades duríssimes que es van fer durant la gran crisi, entre els anys 2011 i 2014. Per això, és important destacar que es va trigar deu anys a recuperar la despesa pressupostada en educació que s’havia assolit el 2010. D’ençà de llavors, l’augment de la despesa en educació prevista al pressupost ha estat força considerable. Tot i això, Rovira destaca que “l’increment previst de la despesa en educació el 2023 –del 4,1%– és inferior a l’augment de la despesa consolidada del conjunt del sector públic, que és del 7,6%.”
L’estudi també recorda que Catalunya –i també l’estat espanyol– presenta una polarització formativa elevada, un factor que podria explicar, en part, els nivells elevats de desigualtat salarial, en comparació amb la majoria de països europeus. A Rovira li preocupa molt que “la taxa d’abandonament prematur dels estudis a Catalunya sigui del 14,8% el 2021, clarament superior al 10,2% del nucli europeu. I, per altra banda, que el percentatge de la població activa amb estudis superiors a Catalunya és sistemàticament creixent i molt superior a la UE-5, del 45,7% i 34,3% el 2021, respectivament.”
Òbviament, aquesta polarització que exposa l’estudi és al capdavall de molts dels problemes que tenim avui al mercat laboral. D’entrada, el mercat laboral no és capaç d’absorbir tot l’augment de la població activa amb estudis superiors. Com a resultat d’això, el percentatge de sobrequalificació universitària juvenil (ocupats entre 25 i 34 anys amb estudis universitaris en llocs de feina que requereixen un nivell de formació inferior) és, sistemàticament, molt superior a l’estat espanyol (35,3% el 2019) en comparació amb el nucli d’Europa (23,9%).
Això implica dues coses: la desmotivació dels individus que han estudiat una carrera i la desesperació de moltes empreses que no troben la gent que requereixen. Aquest és un dels problemes més enquistats en el mercat laboral català i estatal. Per això, Rovira insisteix que “Catalunya ha d’apostar per una formació professional de qualitat, cosa que podria contribuir a millorar l’encaix entre l’oferta de feina i la demanda”.
Sortosament, a Catalunya el percentatge d’alumnes matriculats en cursos de formació professional ha crescut de manera progressiva a partir de la crisi immobiliària, la qual cosa permet una reorientació més ràpida i amb coneixements més especialitzats en comparació amb un grau universitari. Addicionalment, els resultats de la formació professional, quant a la inserció laboral a Catalunya, són positius. Però no ens enganyem. No n’hi ha prou.
El dèficit en l’educació i la sanitat, any rere any, és una bomba de rellotgeria per al país. I, ves per on, sempre s’acaba en el mateix punt: en el dèficit fiscal. El sistema de finançament que tenim, anualment, ens obliga a gastar molt menys que no podríem i hauríem de gastar, depenent dels recursos generats, lliurats i no retornats per la Hisenda espanyola. Si fallem en els dos pilars bàsics de la societat, com són l’educació i sanitat, la perspectiva és molt negra. A la sanitat ja ho sofrim de fa temps, i, a l’educació també notem les necessitats laborals no cobertes, que creen problemes molt seriosos en alguns sectors.
