18.10.2022 - 21:40
|
Actualització: 18.10.2022 - 21:47
Demà farà quaranta anys que es va esfondrar la presa de Tous i l’aigua i el fang van negar la comarca de la Ribera. Ahir, Agustín Ferrer, degà del col·legi d’advocats d’Alzira va anar al jutjat a pledejar en nom d’una clienta de més de vuitanta anys a qui l’Institut de Crèdit Oficial (ICO), el banc públic espanyol, reclama 2.900 euros de principal i 2.900 dels interessos d’un crèdit que el marit, que ja va faltar, va demanar l’any 1982. Com els va passar a milers de persones, el 20 d’octubre de 1982 van quedar sense res. Alguns, fins i tot, sense records. Mentre el govern negava qualsevol responsabilitat en la solsida de l’embassament, la gent necessitava recursos per a començar a refer-se del cop. Molts van demanar crèdits. Alguns encara arrosseguen el deute.
Han passat quaranta anys i tota mena de decisions judicials i governamentals. Com la dona que ahir va anar a judici, encara hi ha una quarantena més de persones a qui l’estat reclama diners. Segons Ferrer, en aquests judicis passa que en primera instància els jutjats d’Alzira donen la raó als ciutadans, però l’ICO recorre en segona instància, a l’Audiència de València. La tesi del banc públic és que són diners públics i l’entitat té l’obligació de recuperar-los. En els recursos, l’Audiència dóna la raó al banc i aquestes persones, moltes de les quals grans, vulnerables i amb pocs ingressos, han de pagar. Com que no poden, els embarguen l’habitatge o el que tinguen.
La intercessió del Consell
Arran d’aquesta situació kafkiana, el degà del col·legi d’advocats d’Alzira ha demanat al conseller d’Hisenda, Arcadi España, i al director de l’Institut Valencià de Finances, Manuel Illueca, que intercedesquen davant l’ICO, que és el mateix que dir davant el govern espanyol. Fonts de la conselleria han confirmat a VilaWeb que hi ha negociacions i que cerquen la fórmula jurídica per a donar una solució a les famílies vulnerables o amb una renda més baixa, que són, entenen, les qui més ho necessiten.
“Són unes quaranta persones. La típica senyora gran, de vuitanta-cinc anys de mitjana, que desconeixia els negocis del seu marit, desconeixia que l’home va traure un préstec del Banc Hipotecari o del Banc de Crèdit Industrial. No té ni idea del procediment i ni tan sols té documentació sobre això que ara li ha vingut damunt”, explica Agustín Ferrer. També hi ha persones més joves que, quan han faltat els seus pares, han heretat aquest deute contret en circumstàncies d’extrema necessitat i del qual ni tan sols tenien notícia.
Desemparament dels afectats
Una revisió de les imatges d’ara fa quaranta anys posa en evidència la situació de desemparament en què van quedar els damnificats aquell dia d’octubre. De sobte es van trobar sense res, o amb el que els va cabre amb el cotxe amb què van poder fugir cap a zones elevades. La presa de Tous es va trencar en un moment de transició i de feblesa institucional. Just s’acabava d’aprovar l’estatut d’autonomia. Enrique Monsonís presidia l’anomenat primer govern de transició, format per la UCD, PSPV-PSOE i PCPV-PCE. Aquest govern va acabar el mes de novembre d’aquell any, i abans de les eleccions del 1983, Joan Lerma va presidir el segon govern de transició.
Segons els arxius sonors de l’època, qui hi havia al comandament de tot era l’anomenat Govern Civil, que donava instruccions a estones contradictòries i no va transmetre mai la gravetat d’allò que havia de passar. Al govern d’Espanya hi havia una UCD en descomposició, amb Leopoldo Calvo Sotelo que descomptava els dies per a fugir esperitat de la Moncloa. Només vuit dies després del trencament de la presa, hi va haver les eleccions espanyoles, que van donar una victòria aclaparadora al PSOE de Felipe González, amb 202 diputats dels 350 del congrés.
Aquesta situació d’interinitat i feblesa institucional va perjudicar encara més els damnificats. El govern espanyol, que va construir la infrastructura, sempre va negar qualsevol responsabilitat. El procés judicial per a fixar els càrrecs va ser llarguíssim. Es van haver de fer dos judicis per a arribar a la conclusió que l’estat espanyol sí que era el culpable i que els ciutadans afectats havien de rebre compensacions econòmiques. Havien passat tants anys, que la majoria havia adquirit compromisos de crèdit amb els bancs. Alguns els van tornar quan van rebre les indemnitzacions. Altres no, perquè es van acollir a una sèrie de moratòries decretades pels governs successius. “En casos semblants, en altres territoris de l’estat, aquestes moratòries van acabar amb la declaració del deute fallit i mai no es van reclamar. Són crèdits molt petits, quantitats ínfimes per a ajudar els damnificats i els van condonar i mai més no es van reclamar. Ací, no només es reclama el principal, sinó també els interessos del 2006 ençà. Els interessos són molt elevats. Això no té cap sentit”, diu Ferrer, que espera que ara que es compleix aquest aniversari la Generalitat tinga un gest amb els afectats i els comunique prompte que el conflicte amb l’estat ha quedat, ara sí, tancat.
Una solució política
Ferrer està convençut que la solució només pot ser de caràcter polític. De govern de la Generalitat a govern espanyol. I espera que l’anunci es faça prompte. “Són quaranta anys i crec que ja n’hi ha prou. A més, són poca gent i són imports molt petits. El Ministeri d’Economia hauria de donar per tancat el tema, sobretot amb gent que és especialment vulnerable.”
De fet, en un revolt més d’aquest laberint, ja es va anunciar que el tema es tancava políticament l’any 2008. Qui llavors era vice-presidenta del govern espanyol, Maria Teresa Fernández de la Vega, es va reunir solemnement amb la Generalitat de l’època i amb les associacions d’afectats i els va comunicar que se cercarien solucions a mida. “No entenem com és que ara els reclamen aquestes quantitats. De la Vega s’hi va implicar i el conseller España, que tenia responsabilitats en el govern espanyol, també. Amb aquell decret es va entendre que tot quedava tancat”, diu Agustín Ferrer.
Però a partir de l’any 2017, i especialment l’any 2021, just quan faltaven molt pocs mesos per a la prescripció, van anar arribant onades de demandes. “Pensem que l’ICO ha actuat amb mala fe, perquè ha esperat tots aquests anys a reclamar els diners. I fins i tot, sembla que ha deixat córrer el temps per a embutxacar-se aquestes quantitats. Ens sembla una cosa molt injusta”, diu Ferrer.
Quaranta anys d’un dia que encara dura
La pudor. L’endemà del trencament de la presa i dels dies de fang que van venir després, allò que va quedar marcat a foc en els habitants de la Ribera va ser la pudor. La pudor de l’aigua barrejada amb tota la brutesa que arrossegava des de l’embassament trencat de Tous fins a la Ribera, on va quedar estancada durant dies. La pudor marró del llot i de la podridura, de la fusta humida, dels matalassos i les rentadores. La pudor de les joguines i de la memòria que es va desintegrar barrejades amb les restes d’una pluja formidable i de les aigües negres que reglotaven.
La majoria dels habitants de la Ribera tenen el mateix record. Havia plogut molt, diuen, com solia passar a començament de la tardor. A primera hora del dia 20 algú deia que havia sentit alguna cosa, que la ràdio avisava que la gent estigués previnguda, però que el governador deia que no hi havia por que la presa es trenqués. Es radiaven llistes amb noms de pobles, però Carcaixent, per exemple, no hi apareixia mai. Després va ser un dels més perjudicats per l’avinguda.
A mitjan vesprada, la llum de molts pobles se n’anà, continuava plovent aigua amunt i aigua avall de la presa. I un vigilant deia que sí, que estava a punt de sobreeixir, però la confederació deia que què en sabia, aquell home, si no s’hi havia pogut acostar. Després va dir que la presa s’havia trencat, però el van tornar a desautoritzar. I l’aigua començava a pujar de nivell a Alzira, a Carcaixent, a Sumacàrcer, a Beneixida, a Gavarda, a Alberic… Aquells qui van poder, van pujar mobles i pertinences a l’andana. Uns altres no ho feren perquè les autoritats encara llevaven importància a allò que venia. Uns altres se n’anaren amb el cotxe a buscar les zones més altes de la comarca. La presa sí que s’havia trencat, encara que el president de la confederació continuava dient que no.
Aquest vídeo, fet a partir de materials recopilats de tots aquells dies i que ha pujat a la xarxa Carlos Langa, un veí de Carcaixent, mostra a les clares la desolació i el desgovern d’aquells dies.
Quan tot falla
Eren dies sense internet, sense telèfons mòbils. La ràdio era l’únic element de comunicació. Sense electricitat, només els transistors amb piles servien de receptors. Els generadors d’algunes emissores locals els van permetre d’emetre missatges de servei públic, anuncis oficials i crits de socors. Familiars que es buscaven i no es trobaven feien cua a la porta de Ràdio Alzira per fer sentir la seua veu. També els radioafeccionats de la comarca van tenir un paper important a l’hora de permetre les comunicacions.
L’ajut oficial va tardar dies a arribar. Aquella aigua, que feia una pudor que molts encara no han pogut esborrar, va tardar dies a marxar. El més imprescindible arribava en helicòpters. La resta podia esperar. Els dies posteriors, el paisatge després de la batalla era purament un escenari bèl·lic. Postapocalíptic. Centenars de persones fent cua per aconseguir aliments per a la família.
Acte de record
El president de la Generalitat, Ximo Puig, presidirà demà un acte oficial a Carcaixent per a recordar els fets del 20 d’octubre de 1982. Molts habitants de la Ribera els recorden cada dia. Quan caminen pels carrers i veuen les rajoles a l’altura del primer pis d’una finca que marca fins on va arribar l’aigua. Quan miren els àlbums de fotografies familiars que són en blanc del 1982 cap enrere. Quan recorden algun ésser estimat que va morir per les inundacions. O quan reben, encara ara, una carta de l’Institut de Crèdit Oficial que els recorda que deuen diners d’un crèdit que els seus pares van haver de demanar per a surar la família després d’haver-ho perdut tot.
