Els crims masclistes que la fama dels autors ha soterrat

Entre la mar de flors i lloances que la xarxa va abocar sobre el record de Kobe Bryant tan bon punt se’n va saber la mort, Felicia Sonmez, una periodista del prestigiós diari Washington Post, va compartir a Twitter un reportatge que detallava les acusacions de violació rebudes per l’as del bàsquet nord-americà disset anys abans. La història, publicada per Daily Beast fa tres anys, no era nova ni tampoc un cúmul de rumors mal entesos. El 2003, la denúncia d’una jove de dinou anys va dur Bryant davant un tribunal, però el cas va acabar desestimat quan la víctima va refusar de declarar a la vista oral.

Ell va respondre, llavors: ‘Tot i que estic convençut que la trobada va ser consentida, reconec que ella no va veure ni veu l’incident com el veig jo. Després de mesos d’haver revisat les proves i haver escoltat el seu advocat i fins i tot el seu testimoni en persona, ara entenc com és que ella considera que no ho havia consentit.’ I hi afegia: ‘Sóc del tot conscient que, mentre que una part d’aquest cas s’acaba avui, […] el cas civil contra mi continuarà.’ Però sembla que no tenia raó: encara va continuar essent l’estrella dels Lakers, el cèlebre equip de Los Angeles, durant dotze anys més, prou temps per a reconstruir-se la imatge sense gaire esquerdes, cobrant igual, fent anuncis, i amb la mateixa espurna de fama. I aquesta segona meitat de la història, de fet, ha transcendit força menys que no pas el cas personal de Sonmez.

Sonmez va rebre més de deu mil correus electrònics amb amenaces d’abús i de mort i va haver de passar aquella nit a un hotel perquè diversos perfils n’havien publicat l’adreça postal. En un fil posterior, va demanar que els qui li havien omplert la bústia ‘dediquessin un moment a llegir-se la història’. ‘Qualsevol figura pública mereix ser recordada de manera completa, encara que la figura sigui estimada i la totalitat, pertorbadora.’ Va escriure un correu als editors del Washington Post per demanar-los ajuda i protecció, però li van respondre que esborrés els piulets. Al cap d’unes quantes hores, la van suspendre ‘administrativament’ de la feina, malgrat la fúria dels seus companys de redacció, que van adreçar una carta als caps exigint protecció per a Sonmez. Després d’haver remarcat que la periodista havia demostrat tenir ‘poc criteri’ publicant els piulets, l’han readmesa.

Però tot plegat ha obert dues qüestions paral·leles que s’enllacen. La primera, la impunitat de què gaudeixen els ídols esportius i algunes altres celebritats, que, envernissats de fama i tractats, sovint, de semideus, deixen passar el temps i als ulls del públic retornen als seus mèrits, i així se solen espolsar les acusacions i massa sovint deixar-les com una postil·la a peu de pàgina. La segona, l’arraconament dolorós de les víctimes, sotmeses a escrutinis exigentíssims sobre els seus expedients privats i públics, les seves fòbies i fílies, la seva intimitat, els seus hàbits. I la força que tenen les pressions com a factor silenciador. L’opinió pública estreny perquè callar surti menys car que no pas denunciar i posar la gent en la contradicció d’admirar o jutjar els seus ídols. ‘La gent que em respon amb còlera i amenaces diu molt de la pressió que es rep per restar en silenci en aquests casos’, va denunciar Sonmez.

I és una tendència. Kobe Bryant no és l’únic esportista d’elit que ha estat acusat de violació o d’agressions masclistes, ni l’únic que n’ha sortit sense despentinar-se gaire. El portal digital TMZ va publicar l’estiu proppassat que el 2010 el futbolista Cristiano Ronaldo havia pagat 323 euros a una dona que l’acusava d’haver-la violat un any abans. L’ex-jugador del Reial Madrid i la dona tenien firmat un contracte de confidencialitat que incloïa el pagament i una declaració de no culpabilitat per part de Ronaldo, i el secret es va mantenir fins que ella va parlar per primera vegada, vuit anys després de l’agressió, i va denunciar l’esportista. El dia que la van violar, va haver de ser atesa en un hospital a Las Vegas, on va rebre atenció mèdica i de la policia. Ella no es va veure amb cor d’identificar el lloc de l’agressió ni el nom de l’agressor, i el cas es va arxivar.

Però el diari britànic The Sun va tenir accés a una sèrie de correus electrònics que demostrarien, d’una banda, que en la primera declaració amb els seus advocats, Ronaldo havia admès que li havia dit que ‘no’ i li havia demanat que s’aturés. I, de l’altra, que un dels policies de Las Vegas a càrrec de la investigació va enviar un correu en què afirmava que les proves d’ADN donaven positiu a la coincidència. La Juventus, actual club del jugador, va arribar a anul·lar un partit als Estats Units per evitar que fos detingut, i va sortir en defensa seva. En tot cas, la història va acabar, com dèiem, soterrada entre la confusió, els rumors i la pressió mediàtica envers la víctima, i Ronaldo continua gaudint del seu contracte multimilionari i de la seva projecció de fama sense que el cas li hagi passat gens de factura.

Un altre és Robinho. El novembre de fa dos anys, l’ex-estrella del Reial Madrid va ser condemnat a nou anys de presó per haver embriagat una noia de vint-i-dos anys a Milà, on jugava aleshores, i posteriorment haver-la violat en grup. Diversos clubs brasilers van retirar les seves ofertes de fitxatge una vegada es va fer pública la condemna, i ell encara va continuar al seu equip fins que li va expirar el contracte, tot just poques setmanes després. Però la condemna per violació no va ser cap impediment per al Sivasspor, un club turc que aquell mateix hivern el va fitxar amb un contracte milionari. Ni tampoc perquè l’any passat el fitxés l’equip capdavanter de la lliga del país. I és que Robinho encara no ha trepitjat la presó: la seva defensa ha jugat a eternitzar el moment d’entrada a còpia de recursos, i cada dia costa més de trobar referències al crim en les notícies que en subratllen les gestes. Però no era nou. Cal gratar molt per trobar que, quan jugava al Manchester City, el 2009, ja fou investigat per una presumpta violació, si bé el van alliberar sota fiança després de l’interrogatori.

El 2005, el davanter Robin Van Persie va haver de passar catorze dies en presó preventiva, acusat d’haver violat una noia; un any més tard la fiscalia va retirar-li els càrrecs perquè no va trobar proves que el contacte sexual fos forçat, i l’holandès encara va jugar sis temporades més a l’Arsenal, tres al Manchester United i una al Fenerbache i al Feyenord. Els fets s’han enfonsat en un oblit vague per al gran públic: deu milions de seguidors i ni rastre d’esment a la seva biografia a la Viquipèdia. Amb pocs dies de diferència entre detencions, George Best, que els primers resultats de Google recorden com una altra ‘llegenda’, també va haver de posar els peus a la comissaria: primer, per haver clavat un cop de puny a una dona, i unes quantes setmanes més tard el van acusar d’haver agredit una menor de tretze anys. Best es va morir al cap de poc per alcoholisme, i els obituaris van ignorar els fets. La BBC titulava: ‘La llegenda del futbol George Best mor a cinquanta-nou anys’, i el primer ministre Tony Blair va dir-ne ‘cap seguidor del futbol que l’hagi vist no l’oblidarà’.

L’estrella de la boxa Mike Tyson va passar més de tres anys a la presó, condemnat per haver violat una noia. Com Bryant, Ronaldo o Van Persie, ell sostenia que hi havia hagut consentiment, però un jurat popular el va considerar culpable per unanimitat. Va recuperar la llibertat tres anys més tard per bona conducta, va recuperar el títol de campió del món i va polir una fama que encara li dura, amb aparicions estel·lars en diversos films i programes de televisió. Però la neteja d’imatge ja ve del mateix moment de l’acusació: Donald Trump, aleshores estrella televisiva, va dir a la CNN que l’autèntica víctima era Tyson, perseguit per ‘la depredació sexual de les dones’, i molts admiradors van sortir en defensa seva.

El fenomen recorda allò que va passar amb el cèlebre i sonat cas del judici a l’estrella nord-americana del beisbol, OJ Simpson, a qui un jurat popular va declarar innocent d’haver assassinat la seva ex-muller i el seu company sentimental, enmig d’intenses protestes al carrer en suport de l’esportista i malgrat un historial provat de pallisses i agressions quan eren casats. Anys més tard, la jurisdicció civil dels Estats Units el va declarar culpable.

Tants casos mostren una constant, i després de l’accident de Bryant va tornar a aflorar la tensió entre les dues cordes que empenyen més per a apoderar-se del llegat de les estrelles quan es moren: ombres o llums. Normalment guanya deixar d’avaluar-los i  passar-hi comptes per ‘respecte’, i això sol enterrar els crims i devaluar-ne la responsabilitat, mentre el volum de dolor de les víctimes continua intacte. Es pot com Sonmez, amb el cos calent? Per què no capgirem la pregunta i diem: si la fama els blinda, quan serà el moment de jutjar-los?