23.02.2023 - 21:40
És l’episodi de la biografia de Josep Pla que més em fa parar boig. Fart del sou de misèria que guanyava fent de periodista, de la mala recepció crítica dels llibres de narrativa i de la situació política del país, el 1928 va enviar-ho tot a fer punyetes i se’n va anar a viure a Estocolm amb la parella, la noruega Adi Enberg. Pla havia conegut la ciutat dos anys abans en un viatge pagat pel diari la Publicitat (aquells articles són la base de Cartes de lluny), però de fet durant tota la dècada de 1920 no va parar de voltar pel continent: va explicar l’ascens del feixisme a Itàlia i la hiperinflació a Alemanya, va fer la crònica de la Conferència de Lausana on es va reconèixer el nou estat turc, va viure els Jocs Olímpics de París i la vaga general anglesa del 1926 i va visitar la Rússia soviètica guiat pel polític i traductor Andreu Nin. Traslladar-se a Estocolm era, per tant, com fer-ho a Camprodon, i fins i tot es feia enviar el Baix Empordà, el setmanari de Palafrugell.
Aquests dies que faig promoció del nou llibre, parlo sovint del període d’entreguerres com l’edat d’or de la cultura catalana. Armats amb la nova llengua de Pompeu Fabra, i malgrat la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, una nova generació d’intel·lectuals va revolucionar la literatura, va saber importar les tendències de París i Londres, es van fer amics dels grans compositors alemanys i van buscar la manera que la nostra cultura arribés als europeus. I això mateix amb la ciència: al laboratori canadenc on es va desenvolupar el tractament amb insulina contra la diabetis hi havia dos metges catalans becats per la Mancomunitat, i per això Barcelona va ser la primera ciutat europea on es va aplicar. Tot va quedar liquidat amb la guerra i l’ocupació castellana, és clar. Com recorda el compositor Joan Magrané, en només quatre anys el Palau de la Música va passar d’estrenar el Concert per a violí d’Alban Berg, una de les peces simfòniques cabdals del segle XX, al Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo. L’operació per a crear del no-res una tradició literària barcelonina en castellà també està ben documentada.
La lliçó d’aquells intel·lectuals de fa cent anys és que voltaven per Europa com a catalans, sense cap altra cultura pel mig més enllà de les necessitats burocràtiques imposades pel fet de no tenir un estat. Ara que gairebé tots sabem anglès i potser alguna altra llengua, creure encara que els castellans ens calen per a projectar-nos al món és un símptoma de submissió colonial, a banda d’una idea profundament idiota –al mateix nivell de frases tan cretines com “el nacionalisme es cura viatjant”. La figura del cosmopolita desarrelat, del ciutadà del món que diu que no és d’enlloc, només pot sorgir de les entranyes de l’imperi, per més viatges a Nova York que hagi fet. Això és el que practica l’alcaldessa Ada Colau quan canvia de llengua per escriure de política a Instagram, o la periodista de TV3 Agnès Marquès, capaç d’anar a buscar un andalús quan vol parlar de la precarietat dels joves. Es tracta, en fi, de comprar la idea franquista que la cultura catalana és local i incompleta, origen també d’insults etnicistes com ara “tractòria”.
Davant d’això no hem de deixar de denunciar els que encara propaguen aquesta mentalitat, sobretot si és cobrant diners públics; i sobretot voltar pels carrers de París, els gratacels de Chicago i els fiords noruecs com a catalans, amb la mateixa actitud que els italians, els austríacs i els suecs. Més que res perquè si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú més.
