Els cosins que jugaven a la guerra en bàndols oposats

Ho veiem ara a Ucraïna: d’ençà del segle XX una guerra afecta tothom. Combatents i no combatents. L’avantguarda i la rereguarda. Les ciutats i el front. Tot és un camp de batalla. I en una guerra els nens no en són aliens. Els nens viuen i pateixen la guerra ara i l’any 1936.

Com Joan Reventós i Carner (1927-2004) i Jacint Reventós i Conti (1928-2013), dos cosins, fills de dos germans molt units que van viure la guerra en bàndols oposats. El pare de Joan Reventós –el futur polític–, Manuel Reventós i Bordoy, era un advocat i economista d’Acció Catalana que havia estat director general de Comerç i Política Aranzelària al primer govern republicà. La seva dona era filla del financer i ministre d’Hisenda espanyol, el patriarca republicà Jaume Carner. El seu cosí era fill de Jacint, metge tisiòleg, antic regidor de la Lliga i amic de Picasso.

Tots dos, per tant, van néixer en sengles famílies de la burgesia barcelonina d’un mateix tarannà liberal i convicció catòlica, que es van esquinçar quan l’alçament militar de l’exèrcit facciós va convertir-se en una guerra civil. “Les nostres famílies, com tantes altres de Catalunya, sorpreses pels esdeveniments, es dividiren: mentre la de l’un cregué que, a desgrat de tot, havia de seguir lleial al govern autònom, la de l’altre optà pel camp contrari, si bé –com fou el cas de tants– sense gaire convenciment. En un moment en què més que mai hauria calgut una nova Solidaritat Catalana, la tràgica confusió de les circumstàncies ho impedia”, escriuen al pròleg de Dos infants i la guerra. Records de 1936-1939.

La influència de l’editor Joan Sales

L’Avenç, que va publicar el diari de guerra inèdit de Manuel Reventós, acaba de recuperar aquest llibre, publicat inicialment el 1974 per Club Editor, en una edició anotada per Josep Maria Muñoz i que inclou el pròleg per a l’edició castellana de Jaime Gil de Biedma, amic dels temps universitaris de Joan i cunyat de Jacint Reventós, que va viure la guerra a la finca familiar segoviana.

Però la gènesi del llibre s’ha d’anar a cercar molts anys abans. Quan el primer editor del llibre, Joan Sales, juntament amb el seu company Raimon Galí –amb qui havia impulsat els Quaderns de l’Exili–, havien impartit unes lliçons informals sobre la història de Catalunya partint de l’experiència de la guerra al jardí de cals Reventós, l’any 1949, tot just retornats de l’exili. Els dos ex-combatents parlaven del “desastre nacional”, per referir-se a la guerra, a uns joves que tot just infants s’havien fet nois amb la primera postguerra –entre els quals també hi havia un estudiant de medicina anomenat Jordi Pujol–, enquadrats en el que s’anomenà Grup Torres i Bages, del qual aquells mestres singulars albiraven futurs lideratges. Joan Reventós mateix recordava: “Explicaven una història de la Guerra Civil viscuda, viva i directa, alhora crítica amb el bàndol republicà i de refús total al bàndol franquista. Una de les premisses impactants de l’exposició que ens feien era la voluntat de treballar per la ‘pacificació’ de Catalunya. Era, avant la lettre, una formulació que retrobaríem en la ‘reconciliació nacional’ dels comunistes vint anys més tard.”

La influència de Joan Sales es manté en aquests “records de criatura”, escrits en la maduresa per dos homes que llavors ja havien adquirit un compromís i una consciència política, que en el cas de Joan Reventós, dirigent del PSC, l’havien portat a ser empresonat l’any 1958. L’esforç, però, era mantenir l’autenticitat dels records dels infants que havien estat, travessats pel drama que la persecució revolucionària contra persones conservadores o creients va fer que “dos germans tan units com eren els nostres pares, i tan semblants en idees i temperaments, es trobessin al capdavall, sense acabar de saber com ni de quina manera, enfrontats en una guerra civil”.

La complexitat d’una guerra contra mirades simplistes

L’any 74, quan es va escriure el llibre, encara amb Franco al palau del Pardo, la reconciliació entre catalans, separats per una guerra que els havia caigut a sobre com una maledicció, era un objectiu ben viu. Per això la dedicatòria dels autors va ser als fills i néts. Avui el llegim com una mostra de la complexitat d’un conflicte que a Catalunya va tenir una gran gamma de grisos. Per exemple, la carta de Jacint Reventós, capità-metge de l’exèrcit rebel, a la seva esposa, insistint en el fet que els fills s’eduquessin en català i com a catalans, desmunta qualsevol discurs simplista.

Com en el film Les llargues vacances del 36, de Jaime Camino, als cosins Reventós la guerra els va sorprendre estiuejant, o gairebé. Jacint era amb la mare i la germana a França, esperant el pare. A Sarrià, la guerra va fer suspendre el viatge a Montlluís dels Reventós-Carner. A partir d’aquí, van desaparèixer ràpidament en tots dos casos les institutrius alemanyes. I, mentre els primers seguiren el periple dels exiliats del 36 de l’entorn cambonià, passant a l’Espanya dita “nacional” via Gènova, els segons es van mantenir fidelment a Barcelona durant tot el conflicte i el pare fins i tot va refusar un càrrec diplomàtic a Estocolm que els hauria alleugerit la supervivència sota les bombes i l’escassetat que de mica en mica s’anava ensenyorint de la ciutat.

Trenant records, ara l’un, ara l’altre, descobrim els sorprenents paral·lelismes entre tots dos, separats en bàndols oposats. Com ara els jocs en què s’infiltren la guerra i la violència –de les batalles entre republicans i feixistes al pati de l’escola, als retallables, uniformes, cromos, etc.–; o els primers descobriments de la pubertat que s’acostava i les lectures que els acompanyaran tota la vida. Alhora, és la història d’una família que, tot i la separació en bàndols diferents, no deixarà d’estimar-se.

Una escena exemplifica el tarannà d’aquells dies i d’aquells homes evocats. Després de l’entrada dels franquistes a Barcelona, al final de gener del 1939, un auto es va aturar al davant de cals Reventós, al carrer d’Anglí. En va baixar un home vestit d’oficial. Era Jacint Reventós i Bordoy, arribat de Salamanca –on dirigia un hospital– i vestit de capità. Després d’abraçades i petons, el seu germà Manuel no es va poder estar de dir-li: “Cinto, ¿era necessari que arribessis a Barcelona disfressat d’aquesta manera?”