Els correbous i la miopia

Els correbous és un tema d’aquells que els periodistes ebrencs de trinxera coneixem bé. Són cíclics. Apareixen a la superfície mediàtica cada tres mesos, cada sis, o de vegades cada any i mig. Si les Terres de l’Ebre s’haguessin de representar amb un mapeta d’aquells d’estereotips, algun il·luminat hi posaria un bou al costat d’un plat d’arròs del delta.

Aquests darrers dies hem tingut un altre episodi –ben lamentable, diguem-ho d’entrada– d’aquests que fan saltar l’espurna. En aquest cas, ha estat ben suculent. La violència, encara que sigui aïllada i personal, sempre ens fa saltar alguna alerta. Una altra vegada l’arbre no ens deixa veure el bosc. I repetim el mateix debat, sense matisos.

Mas de Barberans no és un poble on hi hagi especialment una gran afició als bous. Se’n fan duran les festes d’abril, però són bastant residuals. Durant tot l’any, una cosa que sí que es fa en aquest poble de poc més de sis-cents habitants és una feina imperceptible però constant per a repensar les tradicions, fet que l’ha convertit en un exemple d’art col·laboratiu contemporani admirat arreu del món.  L’artesania de la pauma –les fibres vegetals que marquen el paisatge que l’envolta– s’ha convertit en l’epicentre i punt de trobada de desenes d’artistes internacionals que treballen al voltant de l’arquitectura efímera i el paisatge. Tot el poble ha donat una lliçó de com l’art pot fer-se al carrer, col·lectivament, i generar així noves formes de cohesió social i maneres més poètiques de viure.

Els mitjans de comunicació, utilitzant un episodi puntual violent entorn dels bous, obren un debat sobre les tradicions repetitiu, esgotat. És cert que a les Terres de l’Ebre continua havent-hi afició a les festes amb bous, però crec que el que mou aquestes persones a sortir al carrer és precisament la necessitat de trobar-se, de compartir i de mantenir-se en contacte amb allò que consideren que són les seves arrels.

Aquesta confrontació entre animalistes i partidaris de les festes amb bous no és gratuït. Confronta cultura de marges amb cultura elitista, moralitat amb amoralitat, civilització amb barbàrie, poble amb ciutat, i es gira d’esquena així a un debat profund sobre la cultura popular que es genera en alguns espais allunyats dels centres de poder i de moral. Aquest debat perpetua els estigmes i deixa en l’aire moltes altres qüestions. Els correbous i la miopia tenen poques coses en comú. O potser moltes. No ens importen els correbous en si, però sí la miopia.