Els contes contundents de Carmen Maria Machado, traduïts per Maria Cabrera

Carmen Maria Machado, escriptora nord-americana nascuda a Allentown, Philadelphia, d’origen cubà, s’ha destacat com a contista en l’àmbit fantàstic, sense ser una escriptora de gènere. Els seus contes i les seves crítiques i textos assagístics i feministes han aparegut en revistes tan prestigioses com ara The New Yorker, Granta, Guernica, Electric Literature, The Paris Review, Los Angeles i Review of Books. L’any passat, una selecció dels contes es van publicar sota el títol Her body and other parties. Aquest és el seu primer llibre de ficció, finalista del National Book Award 2017 i finalista de l’International Dylan Thomas Prize 2018.

Llibres Anagrama n’acaba de publicar la versió catalana, El seu cos i altres festes, traduïda per l’escriptora Maria Cabrera. Segons els editors, en els vuit contes que componen aquest contundent debut literari, Carmen Maria Machado explora l’univers femení i mescla sense complexos el terror, el realisme màgic, l’erotisme, la ciència-ficció i la comèdia. Un llibre radical i provocador que juga amb els gèneres i retorça clixés. Aquí la sexualitat conflueix amb allò sinistre, el desig es fa pertorbador, l’humor deriva cap a allò grotesc i el cos i la carnalitat es converteixen en el suggestiu i inquietant centre de la creació literària.

Podeu llegir el conte ‘Les dones de debò tenen cos‘.

I Maria Cabrera ens parla del procés de traducció i de l’obra:

De part del cos
A propòsit de la traducció de ‘Her body and other parties‘, de Carmen Maria Machado
Saltar de l’anglès d’Amèrica, que s’estén esponerós sobre el mapa i els segles i no entén els topalls ni els jocs de forces amb altres idiomes, al català, un plec del llatí sobre si mateix a la cara arrugada d’Europa, ja se sap de bones a primeres que sempre és una feinada i que a més a més és feina fina, de paraula ben cisellada. Però és que, a sobre, la llengua anglesa de Carmen Maria Machado se sap juganera, festera i festiva, i llisca alegre per la muntanya russa dels registres i els gèneres: ara s’enfila, freda i asèptica, per denotar el món i explicar-ne la carn crua, el bistec sangonós que de vegades és la realitat; ara davalla cap al paradís subterrani de les metàfores, enfangada de tradició i amarada de segles; ara giravolta i et pica l’ullet, lector, i després ve que et clava una broma diguem-ne postmoderna –passeu-me el mot, que si el bufes per dins fa eco– com un mastegot a la galta del dia d’avui i del moment precís d’ara. Machado la gasta, la llengua, sense complexos, bromista, pinxa i gallarda: és una llengua que se sap llegida i culta i que en traduir-la et planta cara, perquè combina l’eco exquisit d’una cultura i unes lectures vastes i ben fonamentades amb l’aparador dels horrors del kitsch, de la cosa xarona i americanament local –ah, però n’hi ha, de localismes, a Amèrica del Nord? I si és així, quants minuts duren?– que s’arrissa sobre si mateixa per evidenciar el buit en què sentim que naufraga el segle. Un altre gran joc de Machado és el de la perspectiva, i ella mateixa ho explica per boca d’algun personatge: és com si mirant de molt a la vora la insignificança d’un objecte, d’un gest, d’un tros de cos passatger o d’un minut que s’esquitlla sense aportar aparentment res a la trama, la realitat fes parada i fonda, la realitat s’aturés i obrís una escletxa foixiana a la Paret de la Realitat Real: i d’allà en brolla una ciència, en brolla una ficció, en brolla l’art de dir les coses que passen pels marges, o que passen però en altres ritmes, o que ens passen a frec de cos com una intuïció o com una ombra, com el xiulet petit d’un vent que ens frega la pell però que, d’interrompre’ns, no gosa.

Maria Cabrera Callís
Barcelona, 16 d’octubre de 2018