Les eleccions del 2019 que marcaran el món

La política internacional del 2018 ha estat marcada per l’ascens de dirigents amb tics autoritaris que han deixat arraconada la defensa dels drets fonamentals i les polítiques d’igualtat i ambientals. La consolidació de Donald Trump al govern dels Estats Units, la majoria absoluta en primera volta de Recep Tayyip Erdoğan a Turquia i de Vladímir Putin a Rússia i els ascensos al poder de Jair Bolsonaro, al Brasil, i Matteo Salvini, a Itàlia, en són exemples clars.

Enguany, hi haurà eleccions importants que marcaran el rumb de la política, que pot anar consolidant un món en aquesta direcció o bé fer un gir que aturi aquest ascens i porti noves tendències polítiques en l’esfera internacional.

El rumb de l’Amèrica Llatina
L’evolució ha estat indubtable a l’Amèrica Llatina, aquestes darreres dècades. S’ha consolidat la democràcia en una regió marcada per les dictadures militars i els cops d’estat. Dels 142 cops d’estat a Llatinoamèrica des de 1950, només cinc s’han comès més enllà del 2000.

Amb l’entrada al segle XXI, hi va haver un gir a l’esquerra a tot el continent, però aquests últims deu anys, el retrocés de l’esquerra també ha estat generalitzat.

El 2018, va haver-hi dos canvis molt destacats en direccions contraposades a dos dels estats més influents de la regió. Per una banda, el dirigent d’extrema dreta Jair Bolsonaro va guanyar al Brasil. Per una altra, el dirigent d’esquerres Manuel López Obrador va obtenir la victòria a Mèxic.

Aquest 2019 hi ha tres eleccions destacades que poden marcar el rumb de la política regional, totes tres a l’octubre. D’una banda, a l’Argentina, on actualment governa Mauricio Macri, un dels més grans exponents de la dreta neoliberal. I d’una altra, a dos dels pocs països on es manté l’esquerra al govern, Bolívia i l’Uruguai. La pèrdua d’un d’aquests dos darrers bastions de l’esquerra podria comportar el fracàs gairebé definitiu de l’anomenat ‘socialisme del segle XXI’ i una nova etapa amb Bolsonaro al centre de la política regional.

Per contra, un reforç d’aquests dos governs i un canvi de color en la presidència argentina, juntament amb López Obrador com a referent, podria fer recuperar posicions a l’esquerra i obrir la porta a una nova tendència a l’Amèrica Llatina.

El futur de les grans democràcies asiàtiques
Enguany, també hi ha eleccions en tres dels estats més poblats del món: l’Índia, Indonèsia i les Filipines, que sumen el 22% de la població mundial i són la primera, la tercera i la setena democràcia del món amb més població, respectivament.

En línia amb la nova tendència mundial, aquests estats s’han caracteritzat per un gir cap a un creixent nacionalisme d’estat, amb polítiques semblant o emmirallades en les de Trump i Bolsonaro.

En el cas de l’Índia, el partit Bharatiya Janata Party (Partit del Poble Indi), nacionalista, hinduista i de dretes, va obtenir per primera vegada la majoria absoluta d’escons el 2014. A l’oposició va quedar el Congrés Nacional Indi, el partit de centreesquerra que havia governat durant dècades el país.

El primer ministre indi, Narendra Modi, ha centrat la seva política a desenvolupar la infrastructura del país, millorar l’eficiència de la burocràcia i millorar l’economia amb inversions estrangeres, cosa que li ha donat una gran popularitat i ara encapçala les enquestes. Tanmateix, ha reduït la despesa en salut i assistència social i ha eliminat o reduït dràsticament les lleis ambientals i laborals.

Una nova majoria podria obrir la porta a una política clarament nacionalista en contra de les minories, en un moment en què gran part de l’hinduisme està radicalitzat i hi ha mobilitzacions contra la presència de dones als temples i han canviat el nom de ciutats per considerar-les ‘massa islàmiques’.

A l’abril, també hi haurà eleccions a Indonèsia. Un país amb dues candidatures polaritzades: la de l’actual president socialdemòcrata, Joko Widodo, i la de l’ex-general nacionalista Prabowo Subianto. El mateix enfrontament electoral del 2014. La principal oposició a la victòria de Widodo són els extremistes islàmics. Per evitar una campanya religiosa en contra, Widodo ha elegit com a número dos el president del Consell dels Ulemes indonesis, la principal institució islàmica moderada del país.

Finalment, hi ha eleccions legislatives a les Filipines, on governa Rodrigo Duterte des del 2016. El govern s’ha destacat per les execucions extrajudicials i l’actuació de la policia contra el narcotràfic, que ha causat milers de morts. El president ha proposat de crear un grup civil armat, i a la segona illa del país, la de Mindanao, s’hi aplica des del maig del 2017 la llei marcial: hi ha hagut 88 assassinats, 128 intents d’assassinat per motius polítics i 1.450 detencions il·legals, amb denúncies constants d’abusos i violacions dels drets fonamentals.

Les eleccions seran un test important al continent. Poden incrementar aquest nacionalisme d’estat que desestabilitzaria la regió o bé evitar-ne l’expansió.

Unes eleccions clau a Israel
Al Llevant, aquest any pot ser decisiu per a Síria, després de l’anunciada retirada de tropes dels Estats Units d’Amèrica, que obren una nota etapa amb Estat Islàmic gairebé derrotat, Turquia com a gran actor regional i els kurds abandonats a la seva sort.

Un actor clau de la zona és Israel, que farà eleccions avançades el 9 d’abril. El primer ministre des del 2009, Benjamin Netanyahu, que és investigat per corrupció, s’hi jugarà la reelecció. En les darreres eleccions, el Likud, el seu partit, va pactar amb les formacions més extremes des del punt de vista nacionalista i religiós. I aquesta legislatura, l’estat d’Israel ha aprovat la llei de l’estat-nació jueu, ha endurit el discurs contra l’Iran i ha continuat construint assentaments.

Els laboristes i la resta de formacions d’esquerres i laiques volen recuperar el govern, evitar la consolidació d’aquesta política i donar un canvi de rumb al país. En les anteriors eleccions, ja es va formar una gran coalició de centreesquerra (Unió Sionista), i també es van unir tots els partits àrabs en una llista, però va ser insuficient per a governar. Ara, a més, han aparegut noves formacions, com Resiliència per Israel, de Benny Gantz, que va ser cap d’estat major amb Netanyahu i que podria obtenir el suport dels laboristes en unes eleccions que poden marcar la política d’una de les regions més inestables del món.

La direcció d’Europa
Una altra cita clau són les eleccions al Parlament Europeu, que es faran entre el 23 i 26 de maig. Sense el Regne Unit. De moment, la tendència és clara: els partits representants del sistema actual (socialdemòcrates, conservadors i liberals) han passat d’assolir un 70% dels escons el 2009 a representar poc més del 50% dels escons a les enquestes.

Aquests darrers anys ha crescut molt el vot a partits crítics amb el sistema en qüestions com la política migratòria i d’austeritat, molt sovint amb discursos totalment contraposats entre les diferents formacions. L’extrema dreta ja governa a Itàlia, i a l’estat francès, Marine Le Pen pot ser primera força. A l’altre extrem, Syriza és al capdavant de Grècia, i a Alemanya, socialistes i conservadors poden obtenir un mínim històric.

En aquest aspecte, a l’octubre hi haurà dues eleccions estatals clau. A Portugal, els socialdemòcrates van pactar amb els partits més a l’esquerra de l’espectre polític per formar una alternativa al govern de dretes que havia aplicat retallades importants. La nova política ha reforçat el Partit Socialista, i una victòria electoral podria ser un exemple per a altres formacions socialdemòcrates d’Europa.

També es faran eleccions a Grècia, i el govern té el mateix objectiu que l’anterior, però amb diferents expectatives. Syriza va assolir la victòria prometent plantar cara a la troika i a l’austeritat, però finalment no va complir. Després d’un referèndum en què la majoria de la població es va oposar a les mesures d’austeritat, el govern les va aplicar i va fer nous ajustos. La decisió va comportar la dimissió del ministre de finances, Gianis Varufakis. En aquestes eleccions, la formació conservadora Nova Democràcia té totes les opcions de tornar al govern.

Al juny, també hi haurà eleccions a Dinamarca. El 2015, el ‘bloc blau’ de centredreta va assolir la majoria d’escons per un estret marge, noranta contra els vuitanta-nou del ‘bloc roig’ de centreesquerra. En aquestes eleccions, les enquestes mostren un lleuger avantatge del bloc d’esquerres, però també per un estret marge de vots. Si guanyessin, hi hauria un nou govern d’esquerres a Europa.

Un mes abans, el 26 de maig, es faran eleccions a Bèlgica, un país amb un fràgil equilibri entre flamencs i valons. El govern es va trencar després de la marxa dels sobiranistes flamencs. En les anteriors eleccions, van estar 541 dies sense govern i aquesta vegada també pot ser complicat.

Finalment, cal fer esment d’altres eleccions, com les d’Ucraïna, un estat marcat pel conflicte últimament; les del Canadà, on Justin Trudeau cercarà la revàlida; i les de Nigèria, l’estat més poblat de l’Àfrica.

En definitiva, el 2019 serà un any electoral clau al món. Pot consolidar-se una política com més va més autoritària i centrada en el nacionalisme d’estat, o bé es pot aturar i construir alternatives a aquesta política d’enfrontament i que es desentén de desafiaments com el canvi climàtic i la protecció del medi. Enguany, el futur es pot decidir a les urnes.