Els clàssics que ens sustenten

Una vegada vaig sentir com en Jaume Cabré explicava que, quan acaba una novel·la, es desmaia. Que amb la colossal Jo confesso no li va passar, però que amb les altres, sí. Tant de temps amb els personatges a dins, vivint amb ells i somiant-hi, i fent-ho tan intensament, que quan ha d’abandonar el món que conformen perquè ja el lliura a l’editor, sent un buit gran. I que se li converteix en un buit somàtic. I es desmaia.

Aquesta seva explicació em va impressionar. Encara ho fa. Que ho entenc, però que igualment colpeix. I hi penso sovint. Ara, per exemple, que no hi ha cap desmai però noto el buit. Gairebé físic. Sense el gairebé. A la boca de l’estómac. A la panxa sencera. Al tors complet. Els pulmons l’esquiven com poden per mantenir el moviment. Inspirar-expirar, inspirar-expirar, inspirar-expirar: que continuï la vida a banda i banda del buit, conscient del buit, malgrat el buit.

Per sort, en aquest cas, compto amb un contrafort poderós. Un contrafort multipolar. No sé com dir-ne. Amb més de quatre-cents quaranta punts de suport. Evita el defalliment i sense sufocar-se va omplint, vers a vers, escena a escena, pausa a pausa, el buit enutjós.

Com que, per la cosa literària, aquests darrers anys he viscut submergida al tombant del segle primer de la nostra era, i, a banda de conèixer-ne els fets, les concrecions, noms i espais i vestimenta, és important d’amarar-se dels intangibles, les maneres, les cadències, els imaginaris, a més d’anar als llocs i tocar pedra, o bosc, he llegit. Tot, no, perquè tot m’és impossible, però tant com he pogut. Virgili (per sobre de la vana escuma dels dies, Virgili del braç de Miquel Dolç) i Horaci i Ovidi i Tàcit i l’inevitable Suetoni i Ciceró (tan reaccionari i tan brillant alhora) i l’Odissea de Carles Riba. La traducció de la Ilíada que ha fet en Pau Sabaté. Plaute.

En fi, que ara que m’assalta el buit, ells hi continuen essent: arrenglerats als prestatges, em miren i em diuen torna. I ho he començat a fer. Per aquella màxima famosa de Fuster (l’única manera seriosa de llegir és rellegir) i per omplir la balma de l’estómac, aquest vertigen. I perquè ho puc fer. Perquè hi són. Vull dir que no els tinc tots quatre-cents quaranta i escaig, però que en tinc un bell ram. I que els tinc perquè, ara fa cent anys, algú va pensar que ens feien falta.

Conta la llegenda i Josep Maria de Sagarra que, en algun moment de l’any 1918, Francesc Cambó li va dir “com qui fa broma i somrient”: “Si jo algun dia fos milionari –que pel camí que vaig no ho seré mai, perquè aquí on em veieu estic sense un cèntim–, m’agradaria fundar a Catalunya alguna cosa important de cara als clàssics, perquè em penso que el que fa més falta al nostre país és precisament la lectura dels antics”. I resulta que la dèria es va materialitzar. Era aquella idea que el mateix Cambó resumia a les memòries: “La il·lusió que la llengua catalana rejovenida trobés la seva cristal·lització per un llarg període en la versió de la Bíblia i dels clàssics grecs i llatins, feta amb la màxima cura i subordinant l’esperit comercial al patriòtic i cultural.”

I així va néixer, pel que fa als clàssics grecs i llatins, la col·lecció Bernat Metge. La que ara celebra cent anys i que es manté ben viva. Aquest fil de continuïtat, aquesta extraordinària meravella.

Per fer-la realitat, Cambó va comptar amb l’escriptor i polític Joan Estelrich i amb el poeta i humanista Carles Riba. Que de seguida van topar, i encara més arran de la guerra del 36 (els dos primers es van posicionar amb el cop d’estat, i Riba, amb la República). I que, així i tot, va reeixir. És una història apassionant que ha quedat esplèndidament narrada al llibre Els fundadors, de Raül Garrigasait (actualment, editor de la Bernat Metge i responsable de la Casa dels Clàssics): “No seria fàcil trobar a la Catalunya d’aleshores tres personalitats més diferents. Cambó hi posava l’empenta inicial, una passió ingènua pels antics, típica dels homes d’acció de l’època, i els diners necessaris. Estelrich, el primer director, hi afegia ideologia humanística i mà esquerra. I Riba tota la resta: els coneixements, el mètode, la sensibilitat literària, la profunditat.” L’any 1923 van encetar la col·lecció amb el primer volum de l’obra de Lucreci De la natura, traduïda per Joaquim Balcells. Això van fer, començar amb un poema didàctic i epicuri que proclama la realitat humana en un univers sense déus.

De vegades me’ls miro, els llibres de la Bernat Metge (ordenats cronològicament, desordenats per l’ús i la consulta, fent piló en equilibri a qualsevol banda) i em dic que això som. Ells, els clàssics i com perduren, i nosaltres, que els llegim en català. Acarant cada traducció amb l’original. Acarant-la o, més ben dit, avançant amb ella de bracet. Així és com s’ha fet la nostra literatura contemporània, també: amb aquest pòsit indiscutible, amb aquesta ambició i aquesta altura.

Abans he esmentat l’Odissea i Carles Riba, i no puc deixar de citar ara l’altre costat d’aquest triangle esplèndid, que és Joan Francesc Mira. Esplèndid i en pugna per veure qui guanya, qui ha traduït millor el magne periple del pèrfid Ulisses, qui en serva el batec i ens el trasllada més exactament, més plàsticament, qui ens el fa més entenedor. De vegades penso en la sort que tenim: som la llengua de Riba i de Mira que es barallen a les altures pels versos d’Homer. I la disputa continuarà passats els anys i s’aferrissarà quan el triangle esdevingui un quadrat. Quan arribi a pentàgon, serà feroç. I som això, també: de vegades, la grandesa.

Ara, com si practiqués la bibliomància medieval, he obert l’Eneida, hi he llegit “poden, perquè creuen poder” (“possunt, quia posse uidentur”), i he pensat que això no sempre és cert però de vegades sí.