01.01.2019 - 21:50
Dos anys de presó i una multa de dotze mil euros. És la pena que demanen als cineastes Carolina Martínez i Clemente Bernad per haver col·locat una càmera apuntant a la cripta del Monument als Caiguts de Pamplona amb la intenció d’enregistrar contingut per a un documentari. Els acusen d’un delicte de revelació de secrets malgrat tenir el permís de l’ajuntament, que n’és propietari. Així i tot, l’usdefruit de la cripta pertany a l’arquebisbat de Pamplona, que la cedeix a la Hermandad de los Caballeros Voluntarios de la Cruz, un grup ultracatòlic fundat el 1939 per requetès ex-combatents. La fiscalia considera que el fet de captar-ne imatges i àudio vulnera la intimitat de la germandat, malgrat que en teoria només hi puguin fer misses. Els cineastes defensen que fan apologia del franquisme i que, per tant, revelar què hi fan és d’interès públic. Hi parlem després del judici, ple d’irregularitats, segons que asseguren.
—Per què vau decidir d’enregistrar un documentari al Monument als Caiguts de Pamplona?
—Clemente [C.]: El 2014 hi havia un debat molt intens a la ciutat al voltant de què se n’havia de fer: Hi havia mobilitzacions, el Parlament Foral de Navarra i l’Ajuntament de Pamplona es van pronunciar contra les misses, fins i tot se’n va fer una pregunta al Parlament Europeu i la Carolina i jo vam decidir de fer un documentari que alimentés el debat. Aquest és el segon monument d’enaltiment franquista més gran de l’estat espanyol, però l’únic dins un espai purament urbà. Es va aixecar durant els anys quaranta per retre homenatge a Emilio Mola, el general que va donar el cop d’estat a Pamplona amb el suport dels requetès, una força paramilitar important. A més, el 1961 Mola i José Sanjurjo van ser enterrats a la cripta. Quan es va morir Franco, l’arquebisbat va donar-lo a l’ajuntament, però va mantenir la cripta per a fer celebracions catòliques, a càrrec precisament de qui ens ha demandat, la Hermandad de Caballeros Voluntarios de la Cruz. La seva seu ha estat sempre aquest monument. Són com la seva guàrdia pretoriana.
—Qui són exactament?
—C.: Una germandat creada pel bisbe de Pamplona el 1939 i formada per ex-combatents requetès. Una vegada acabada la guerra, la Falange va crear a Madrid una delegació nacional d’ex-combatents per a donar ajuts als qui havien estat al bàndol colpista. Els requetès volien diferenciar-se dels franquistes i van decidir de crear aquesta organització a Pamplona per no dependre de Madrid. Són carlins i fanàtics ultracatòlics. La germandat depèn directament de l’arquebisbat i el seu objectiu, segons els estatuts, és defensar, amb agressivitat si calgués, l’esperit que va dur Navarra a la ‘croada per Déu i per Espanya’.
—Dieu que fan apologia del terrorisme. Per què?
—C.: Ells, juntament amb Mola, van donar el cop d’estat aquí. Nosaltres considerem que això, afegit als 3.500 assassinats a la rereguarda a Navarra, pot ser considerat terrorisme. Es va exercir un terrorisme autèntic contra la població civil i, per tant, creiem que les misses que fan a la cripta, que celebren per a reivindicar el cop d’estat, són una autèntica apologia del terrorisme.
—Un dia, durant l’enregistrament del vostre documentari, Clemente va deixar una càmera funcionant a la cripta. Un membre de la germandat us va denunciar per aquest fet. Tanmateix, vosaltres teníeu permís de l’ajuntament per a enregistrar-hi.
—Carolina [Ca.]: Sí. Dins el monument, que és espai públic, Clemente va veure una reixeta. Allà va posar una càmera i un micròfon per enregistrar la missa a la cripta, que s’havia de celebrar l’endemà. Ells diuen que van veure aquell dispositiu i van trucar a la policia, que va començar una investigació contra nosaltres. Un membre de la germandat ens va demandar, però la fiscalia va dir que parlava en nom de la germandat sencera.
—Per què esteu encausada si la càmera i l’enregistradora les hi va col·locar Clemente?
—Ca.: Jo ni tan sols me’n vaig assabentar, però quan m’ho va dir em va semblar fantàstic. Vam demanar que m’excloguessin del cas, però ni la fiscal ni l’advocat de l’acusació s’han cregut que jo no hi hagués participat. No en tenen proves, però continuen dient que vam fer-ho plegats.
—Què vau argumentar al judici per defensar-vos?
—Ca.: Aquí hi ha dues qüestions. La primera és que la germandat, com a entitat, no té intimitat perquè ho determina el codi penal. D’intimitat, en té una sola persona. Seria il·lícit d’enregistrar un partit polític, però aquesta és una intimitat diferent, i no ens acusen d’haver-la vulnerat. En cas que la jutgessa determini que una entitat té intimitat, cosa que és molt dubtosa, cal recordar que les misses són un acte públic, i que allà només podien fer misses, no pas cap altra mena d’activitats, com ells van provar de demostrar.
—Per què només s’hi podien fer misses?
—Ca.: Segons el dret canònic, pel qual es regeixen, en un espai com aquest només es poden fer misses. Fins i tot en el cas que es determinés que és un acte privat, hi ha una ponderació de drets. D’una banda, aquestes misses són d’interès general perquè han estat denunciades per un parlament autonòmic i un ajuntament i han estat increpades pel Parlament Europeu. Per davant del dret d’intimitat hi ha el d’informació si la qüestió és d’interès general. Ara, la fiscal va dir que era un espai privat, com la sala d’estar d’una casa. Què és íntim i què no? Si fas enregistraments en un vestuari o en una habitació, és evident, però una missa, que és en un espai públic en què es fa una litúrgia que sempre és la mateixa, no tan. No hi sents mai res que es pugui considerar privat, com a l’assemblea d’una associació. Una missa té un guió que sempre és el mateix. El capellà no surt pas a dir ‘ara parlarem amb una persona que ens vol explicar una cosa’.
—C.: A més, estem acostumats a veure misses per la televisió i que a les esglésies facin enregistraments de tota mena.
—Per què el delicte de revelació de secrets, concretament?
—Ca.: La fiscal va demanar als membres de la germandat si parlaven de coses privades en acabar la missa. Un va dir que sí, que parlaven de la família i els fills. Evidentment en aquesta situació no es revela cap secret. Com que hi fan reunions, la fiscal deia que podíem revelar allò que havien decidit com a associació. Però van topar amb la seva llei, perquè, segons el dret canònic, no hi poden fer res més que misses, perquè és un espai sagrat. No poden dir que és la seva seu social. És un disbarat.
—Com va anar el judici?
—C.: Va ser ple d’irregularitats. Els policies que van declarar van dir mentides. A més, la manera en què van dir que havien accedit on jo havia posat els dispositius no es correspon amb la realitat. Els testimonis de l’acusació particular també van mentir. Tanmateix, la irregularitat més gran va ser el comportament de la fiscalia. Nosaltres considerem que això no és un enfrontament entre l’estat i un particular qualsevol, sinó contra algú que exerceix una apologia clara del terrorisme, el colpisme i el franquisme. Que es posin al costat d’aquests delinqüents ens sembla un desistiment de funcions absolut.
—Ca.: Hi va intervenir el capellà que en teoria és responsable de la cripta i no sabia ni que existia la cripta ni la germandat. Qui ens acusa és gent esperpèntica. El judici en si és un esperpent. Van venir vuit policies que pràcticament no havien intervingut. Quants diners s’han gastat en aquest judici absurd? Tot plegat és un despropòsit.
—També parleu d’intents de criminalitzar-vos.
—Ca.: La fiscal va maldar per demostrar, malgrat que li va sortir malament, que el col·lectiu cultural al qual pertanyem, ZER, era una organització. En un judici, i a més a Navarra, això té una connotació negativa.
—C.: Un altre intent brutal de criminalitzar-nos va ser la declaració d’un dels testimonis, membre de la germandat, com a testimoni protegit, com si fóssim dos assassins o violadors. La jutgessa ho va admetre.
—També heu denunciat la manca d’imatges al sumari.
—C.: Sí, això és una cosa molt curiosa perquè jo hi vaig posar dos dispositius, una enregistradora d’àudio i una altra de vídeo. Després de totes les anàlisis, la policia només hi aporta l’àudio. Probablement perquè aquesta càmera va enregistrar alguna cosa que hauria pogut discutir una mica la intervenció policíaca, que ens pensem que va ser fraudulenta.
—Per què?
—C.: Creiem que van accedir on vaig posar els dispositius per un lloc diferent del que van declarar, perquè la reixeta era molt petita. Si volien entrar per on creiem que van entrar, s’haurien d’haver posat en contacte amb l’ajuntament. Quan el nostre advocat va demanar per què no hi havien contactat, un policia va argumentar que l’ajuntament mateix, governat per Bildu, podia haver estat autor del delicte.
— Al judici vau explicar la història del jutge Luis Elío. Per què?
—C.: Vaig dir que semblava una broma del destí que la plaça en què es troba el Palau de Justícia de Pamplona porti el nom del jutge Elío. Vaig explicar que, el 19 de juliol de 1936, justament el dia que commemoren els membres de la germandat amb misses mensuals, van anar a casa seva a detenir-lo i matar-lo. Va poder fugir a l’exili, però em semblava paradoxal que la plaça en què ens jutjaven, denunciats per la gent que va intentar matar-lo, tingués aquell nom. Vaig dir a la jutgessa que aquesta gent estaria disposada a donar un altre cop d’estat perquè són fanàtics i ultracatòlics. I que segurament anirien a casa seva, la de la jutgessa a detenir-la i matar-la com ell.
—Va ser una manera de deixar clar que considereu que és un judici polític?
—C.: Sí, vaig intentar dir-li que tot era polític i que ens trobàvem en una qüestió d’interès general perquè aquesta gent va donar un cop d’estat i va condicionar la vida de tot un país. Per tant, allò que passi al voltant de la germandat i aquest monument ens afecta a tots. Com a societat democràtica, tenim el dret i l’obligació de saber què fan aquests colpistes. Són els assassins i criminals del 36. Amb la memòria històrica hi ha un problema de pedagogia, de no saber identificar on és el feixisme. Al final, ni la fiscalia no té ni idea d’on és o no vol tenir-la i ens posa entre les potes dels cavalls dels feixistes.
—Ca.: S’han fet un estat i unes lleis a mida. Quan veuen que hi ha gent que qüestiona la transició, per exemple, ells consideren que els han de posar en el seu lloc. S’han de protegir i ho fan amb els seus jutges, lleis i fiscals. Si tots acceptéssim que l’estat espanyol és una nació indivisible, que la transició ha estat meravellosa i que tenim uns reis que són una meravella, no hi hauria cap problema. D’alguna manera ens han d’anul·lar. Volen implantar un bonisme de ‘mirem-nos a la cara com si no hagués passat res’.
