Els cinc mapes que expliquen el genocidi dels armenis d’Artsakh

Artsakh aquesta setmana s’ha buidat del tot de població armènia. Tothom ha fugit, en vista del col·lapse de la república proclamada el 1991, enmig de la descomposició de l’antiga Unió Soviètica. L’Azerbaitjan controlarà ara aquest territori que ha estat en disputa d’ençà de la proclamació de la Unió Soviètica i la creació de la Regió Autònoma de Nagorno-Karabakh l’any 1923. Nagorno-Karabakh (‘muntanyes negres’) és un topònim rus-àzeri per a referir-se al territori que els armenis anomenen Artsakh.

La zona fins ara ha estat de població armènia, però quan tant Armènia com l’Azerbaitjan es van proclamar independents el 1918 tots dos la van reclamar com a pròpia. Quan la Unió Soviètica va consolidar el poder al Caucas, va mirar de solucionar-ho amb la creació d’una regió autònoma armènia dins l’Azerbaitjan. Però després de la dissolució de l’URSS el conflicte va tornar amb tota la força.

Primer mapa: els armenis són un poble històricament acorralat

La població ètnicament armènia era escampada a primers del segle XX per bona part del Llevant. Eren predominants a l’est d’Anatòlia, a l’actual Azerbaitjan, tret de la costa, i en bona part de l’actual Síria. Tradicionalment, els armenis havien arribat fins a la Mediterrània, a la Cilícia i a Jerusalem mateix, on, encara avui, un dels quatre barris de la ciutat vella és l’armeni.

Això va canviar dramàticament a primers de segle amb el primer genocidi armeni en mans dels turcs, un conjunt de matances i deportacions en massa de població armènia fetes per l’imperi otomà entre el 1915 i el 1923. Hom calcula que es van morir 1.200.000 armenis. Territorialment, va significar la pràctica desaparició dels armenis que no vivien a la Unió Soviètica.

Segon mapa: l’eterna discussió sobre l’abast territorial d’Armènia

Fruit de la seua història i de la inexistència de la idea de l’estat nació al Llevant, les fronteres d’Armènia sempre han estat discutides.

En aquest mapa es veuen les principals fronteres reivindicades en cada moment.

–El color més fosc és l’actual república independent d’Armènia.

–La línia contínua de color negre és el territori de la primera república d’Armènia, entre el 1918 i el 1920. Tal com es veu clarament, una tercera part del territori original es va perdre i va passar a l’imperi otomà.

–La línia negra discontínua marcada com a “Gran Armènia” correspon a l’“Armènia wilsoniana”, la proposta territorial que va solemnitzar en les discussions del Tractat de Sèvres el president dels Estats Units Woodrow Wilson.

–La línia de punts negra dibuixa els territoris on la majoria de la població era armènia, a primers del segle XX.

–Finalment, l’ombra grisa i el traçat de ratlles són els territoris històrics de població armènia al Llevant, en general, i a la Cilícia, en particular.

Tercer mapa: Artsakh, Nakhtxivan i el joc dels corredors

La delimitació que va fer la Unió Soviètica de l’Azerbaitjan i Armènia va crear una situació complicada per l’existència de la regió autònoma armènia del Nagorno-Karabakh, però també de la regió autònoma azerbaitjanesa de Nakhtxivan, separada del tot del territori de l’Azerbaitjan per la presència d’Armènia.

Aquesta configuració estranya té una explicació pel sud. El nord de l’Iran és un territori també de població àzeri i la unió entre els dos fragments de l’Azerbaitjan tradicionalment ha estat per l’Iran.

Però després de la revolució dels aiatol·làs les relacions han estat molt complicades i han fet despertar la reivindicació d’un corredor terrestre que, travessant l’estat armeni, donés continuïtat al territori azerbaitjanès.

Aquest clam ha donat més sentit a la reivindicació paral·lela dels armenis d’un corredor terrestre que permetés la circulació de béns i persones entre Armènia i Artsakh, el corredor de Latxín. Aquest pas ha estat obert per la presència de forces de pau russes fins ara, que l’Azerbaitjan l’ha tancat i ha desencadenat la fugida de tota la població armènia d’Artsakh, atès que restava aïllada i a mercè de l’exèrcit azerbaitjanès.

Quart mapa: Armènia és el tap per a la Gran Turquia

La Turquia actual és solament un dels pobles turcs i ha coexistit sempre amb la idea de la Gran Turquia, que en el format més tradicional agrupa Turquia, l’Azerbaitjan, Turcmènia, Usbèquia, el Casaquistan i Quirguísia.

Sobre el mapa es fa evident que Armènia és el tap que impedeix la unitat territorial d’aquesta Gran Turquia i, per això, més enllà del conflicte a Artsakh, Turquia i l’Azerbaitjan sempre han vist aquest país com un obstacle als seus projectes. De fet, ningú no pot assegurar que les reivindicacions turques i azerbaitjaneses s’acaben amb la destrucció de la República d’Artsakh i molts armenis temen que la pressió no acabarà fins que no desaparega la república d’Armènia mateixa.

Cal tenir en compte a l’hora de mirar el mapa que les fronteres dels estats sempre són artificials. Turquia, per exemple, connecta amb l’Azerbaitjan, però solament com a frontera d’estat, perquè la majoria del seu territori occidental és poblat pels kurds, que van omplir el buit demogràfic deixat pels armenis després del primer genocidi.

Cinquè mapa: com tallar una sola carretera buida un país sencer

La crisi actual s’ha originat per la instal·lació d’una frontera azerbaitjanesa al començament del corredor de Latxín, que unia Armènia amb Artsakh, exactament en el punt marcat amb un quadrat groc.

Tal com es veu en la fotografia, el riu Hakari fa de frontera oficial entre tots dos països, però fins ara hi havia aquesta carretera, que era de lliure circulació per als armenis i que relligava en vint quilòmetres l’Armènia independent i la República d’Artsakh.

Aquesta situació era possible perquè Rússia feia de mitjancera i les seues tropes asseguraven el dret de pas dels armenis –en la fotografia, l’edifici gran blanc és la caserna de l’exèrcit rus.

Les relacions entre Rússia i Armènia s’han refredat arran la guerra d’Ucraïna i això pot explicar que Moscou no haja fet res per evitar la instal·lació de la frontera azerbaitjanesa en aquest punt.

Tallant el trànsit d’aquesta manera, l’Azerbaitjan va aconseguir en poques setmanes de deixar sense aliments ni recursos els armenis d’Artsakh que finalment han optat per abandonar el territori i deixar-lo buit, en una situació que es pot qualificar de segon genocidi.