Els cent primers dies d’un govern atípic

El govern de Junts pel Sí fa cent dies. Normalment s’agafa aquesta barrera per a marcar una primera impressió política sobre la feina feta. En aquest cas és possible de fer-ho, però d’antuvi hem de recordar com arriba a ser atípic aquest govern que tenim ara al Principat.

Atípic perquè és el govern d’una coalició que va pel camí de no repetir-se. Com han dit i redit molts dels qui en formen part, aquest govern no és de CDC i ERC, sinó de Junts pel Sí. I en aquest context no deixa de causar una certa estranyesa la contundència amb què sentim repetir insistentment que aquests dos partits no es tornaran a presentar mai més junts. La paradoxa és que si aquest fos el millor govern de la història seria, al mateix temps, un govern una mica inútil, perquè no podria continuar més enllà del termini marcat. I després uns i altres ja s’encarregarien de fer un govern necessàriament pitjor. Això és ben sorprenent. Jo entendria perfectament que es digués que ja veurem si la coalició es repeteix o no, segons les circumstàncies concretes del moment de fer-ho. I no sé, ni crec que ho sàpiga ningú, si d’ací a quinze mesos serà millor repetir-lo o no. Sí que sé que l’obsessió a negar la possibilitat de repetir-lo és depriment i deprimeix molta gent que no entén que aquell esforç extraordinari siga condemnat a ser una excepció. I aquest és segurament el principal problema que té.

Aquest govern, el govern Puigdemont-Junqueras si ho voleu dir així, fa molt bona feina i a molta velocitat. En part perquè hi ha molta feina que s’havia d’haver enllestit ja fa molt de temps i que els governs anteriors no van fer. En part perquè està convençut del paper històric que té. En bona part perquè Puigdemont i Junqueras s’entenen bé malgrat episodis desagradables i poc edificants com va ser amagar la reunió del líder republicà amb Pedro Sánchez. Potser alguns consellers –pense en Santi Vila, per exemple– no estan convençuts de la independència i no acabes d’entendre per què hi són. Però el govern en conjunt sap que la seua tasca és portar-nos a la república i s’hi esforcen de valent. I tanmateix, com deia abans, al carrer la decepció és visible.

En part, aquesta decepció pot provenir del fet que molta de la feina que es fa encara no pot lluir. Cal temps. En part, és per culpa d’un cansament lògic després de quatre anys de mobilització permanent. La gent s’ha acostumat a l’èpica i l’èpica és una droga costosa, que no pots fer servir massa sovint sense esgotar el cos. En part, és evident que hi ha actuacions incomprensibles que no són necessàriament del govern, però que l’afecten –la lamentable censura de TV3 a Empar Moliner, per exemple. En part, perquè la tensió que origina sovint la CUP amb el seu to i les seues propostes crispa un bon gruix de gent i la desencanta. En part, perquè ERC i CDC projecten les diferències així que poden: ara no pacte amb tu aquesta diputació o aquell ajuntament, ara no vull anar a Madrid amb tu, ara… Per caminar cap a la independència no necessitem únicament un govern, encara que el govern siga l’eina principal.

A l’hora de fer el balanç d’aquests primers cent dies, doncs, l’excepcionalitat del procés és el fet més important de destacar i el que justifica una certa prudència d’anàlisi. Aquest govern va estar exactament a dues hores de no existir. Aquest president no sabia que seria president quaranta-vuit hores abans de ser-ho. I el pacte parlamentari que el va fer possible va nàixer signant un paper que evidentment ni s’ha complert ni es complirà mai. I encara: d’ençà que hi ha aquest govern no hi ha govern a Espanya.

Tenint en compte tot això i sabent com és d’atípica la maniobra, només puc dir que encara em sembla un somni de comprovar que en aquell palau de la plaça de Sant Jaume es reunesca cada dimarts un grup de polítics que té l’encàrrec formal de dur-nos a la porta mateix de la república, i en un termini fix. Amb això, qualsevol queixa, i n’he fetes un grapat, em sembla accessòria. Perquè el fet fonamental és que tenim un parlament independentista, un govern independentista i un president independentista. La qual cosa, vista amb la perspectiva del dia que el Constitucional espanyol va tombar l’estatut, palesa com és immens el canvi al país i de quina manera tan clara les institucions han escoltat el clam del carrer.

[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. VilaWeb necessita el vostre suport per a poder continuar oferint-vos aquestes informacions i opinions cada dia. Us demanem que si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]