20.07.2021 - 05:50
Els músculs respiratoris funcionen de manera automàtica. Encara sort. La seua funció està controlada per circuits nerviosos poc flexibles, centrats en la molt noble i necessària tasca de la ventilació pulmonar. Es tracta d’una norma general dels mamífers –i altres animals– que, no obstant això, els humans ens saltem alegrement: en el nostre cas, podem variar el ritme automàtic de manera voluntària, una habilitat que pot semblar poca cosa però que reflecteix un canvi evolutiu de gran transcendència. Gràcies a la presa de control voluntari d’aquests músculs, podem apartar-los breument de la seua missió respiratòria i utilitzar-los per a tocar la trompeta, emetre vocalitzacions amb gran precisió o llançar sonores riallades. Curiosament, la postura bípeda sembla haver tingut un paper clau i poc conegut en aquesta conquesta.
Amb la bipedestació les mans van quedar lliures, i això va resultar molt útil per a llançar pedres, transportar coses i elaborar tota mena d’artefactes. A més, va alliberar els músculs que s’encarreguen de la respiració d’un jou particular. En els quadrúpedes existeix un acoblament entre la locomoció i la respiració que és, en general, fix: un cavall al galop expulsa l’aire aprofitant l’impacte de les potes davanteres contra el terra –i això constreny el tòrax–, i inspira en el període de «vol» que segueix. La seua marxa segueix un ritme gambada/respiració d’1:1. No el pot canviar. L’arquitectura del seu cos i del seu sistema nerviós li impedeix modificar a voluntat la freqüència respiratòria, ja que la locomoció genera importants constriccions mecàniques en la ventilació.
«Una riallada humana pot desencadenar-se automàticament davant alguna cosa que ens resulte graciosa, però una vegada en marxa podem modular-la i també podem fingir-la»
No obstant això, en el nostre cas no ocorre això i el control sobre la respiració és particularment flexible. Durant la carrera (som bons corredors de fons; ho feien els nostres ancestres del paleolític –per a cansar les seues preses– i molts ho continuen fent avui dia per esport) sincronitzem el ritme respiratori amb la locomoció, de manera que fem dos passos per cada inspiració i dos més durant l’espiració, és a dir, marquem un ritme gambada/respiració de 2:1. Aquesta és la ràtio més comuna, però podem canviar-la; hi ha corredors que utilitzen un ritme de 4:1, uns altres prefereixen 5:2, 3:1, etcètera. La respiració va acoblada al pas però, al contrari que els quadrúpedes, podem variar a voluntat el tipus de sincronització, ja que la postura bípeda va alliberar les nostres extremitats davanteres de les tensions de la locomoció: els músculs respiratoris no han de preocupar-se de la tracció que patiria el tòrax amb l’impacte de les extremitats davanteres contra el terra.
Llig l’article complet a la web de Mètode.
Descobreix els altres articles de la secció «Matèria obscura», de la Revista Mètode.
Xurxo Mariño és neurofisiòleg i comunicador científic. Departament de Medicina de la Universitat de la Corunya.
