Els Catarres: ‘La cançó “Jennifer” seria tensa en el moment actual’

Avui surt a la venda Tots els meus principis, el disc dels Catarres. Després d’una aturada d’un any i mig, la banda torna amb un àlbum ple de vitalitat i optimisme sota el braç. El Festival Strenes de Girona (24 de març) serà la primera parada d’una ronda que seguirà el 6 d’abril al Poble Espanyol de Barcelona, el 5 de maig a Burjassot i el 9 de juny a Inca. Parlem en detall del disc, els concerts previstos, el panorama musical i la trajectòria del grup amb els seus membres principals: Èric Vergés, Jan Riera i Roser Cruells.

—El disc es titula Tots els meus principis. Quins són els vostres principis?
—Èric Vergés [E.]: És un joc de paraules que fa referència a ‘principis’ en el sentit de ‘inicis’, les primeres vegades que fas una cosa a la vida, com la fas, amb qui la fas, com et marca… En definitiva, que la manera com comences a fer les coses determina com seràs.

—Jan Riera [J.]: Els principis del grup, en l’altre sentit del terme, són l’aposta per la frescor, viure el present, passar-nos-ho bé, viure el moment i ser naturals.

—Les vostres cançons també van molt en aquesta línia, especialment en aquest disc. Té també un punt de nostàlgia?
—Roser Cruells [R.]: Sí, però és una nostàlgia des d’un punt de vista esperançador. Parlem del passat i de tot allò que hem viscut entenent que això és el que ens fa ser com som. Prenem el futur amb molta força perquè venim d’un passat molt potent.

—E.: Parlem del final d’una relació, per exemple. És possible parlar-ne sense rancúnia, recordant els bons moments, sense voler tornar-hi però agafant-ne totes les coses bones.

—Per què no parleu de política al disc, ara que tothom en parla?
—J.: Perquè haguéssim tornat a fer ‘El setge’ o ‘Seguirem lluitant’! [riu]. Les hauríem repetides fil per randa i ara volem fer coses diferents. Als concerts, evidentment, les cantarem, amb més energia que mai. Ara la situació política té molta presència i és per això que potser cal parar i construir la història des d’una altra visió, en comptes de recordar-nos constantment que patim. Potser és millor agafar la lluita des del positivisme. El moment reivindicatiu ja el vam tenir, i aquelles cançons les continuarem tocant.

—E.: A més, es pot ser reivindicatiu sense ser explícit. Jo ja em vaig presentar a les eleccions del 2015 de manera simbòlica, en representació de tot el grup. Si ara féssim deu cançons sobre el procés, trauríem rèdit d’una situació molt dolenta.

—Cada exemplar del disc porta una fotografia diferent i única a la portada. Això vol dir que us heu fet milers de fotografies…
—J.: Sí, volem fer alguna cosa diferent en cada disc. En el primer, vam fer la portada a mà; en el segon, la vam fer amb un tampó; i el tercer disc el vam pintar amb esprai. No volíem trencar la tradició, perquè ens agrada que la gent que fa l’esforç de comprar un disc, que avui dia és un objecte romàntic, tingui una recompensa. Lligat al títol de Tots els meus principis, vam pensar de quina manera podíem plasmar un moment únic i irrepetible. L’única manera era amb una fotografia instantània sense negatiu, que no pot tenir cap còpia. Introduïm molts moments únics que no es repetiran als discs de la gent!

—A l’interior, també hi ha fotografies de la vostra infantesa. Per què?
—R.: Per acabar d’arrodonir el concepte de Tots els meus principis. A més, el disc està dissenyat amb els colors primaris i les formes geomètriques bàsiques.

—E.: Ens agrada pensar com vèiem el món quan érem petits: la innocència, la màgia… Volem recuperar aquella visió.

—La cançó de ‘1983’ també va per aquí?
—E.: Sí. És una reflexió sobre el fet que, a mesura que et fas gran, perds aquesta visió d’un món màgic i ple de possibilitats. És important ser conscients de com podem recuperar aquesta perspectiva.

—Un altre tema que crida l’atenció és el de ‘Martina’. És una cançó feminista?
—J.: Martina vol dir martell i dona lluitadora. Denota fortalesa, resistència, atac.

—R.: És un homenatge a les dones que lluitem. També volem incloure els homes en aquesta lluita.

—Després del 8-M, arriba en el millor moment…
—R.: Sí, i sense voler.

—J.: Volíem idealitzar una noia, però no amb els típics tòpics, com podria ser el color dels ulls o la bellesa. Volíem idealitzar-la des de les idees, la fortalesa i la independència.

—E.: No volíem una balada tampoc, sinó un tema per a ballar. Creiem que és important que aquesta qüestió es tracti i es normalitzi. Hi ha grups que reivindiquen moltes coses, però estan formats només per homes…

—J.: Nosaltres som molt paritaris, però no ho reivindiquem perquè ho volem normalitzar.

—El món de la música és especialment masclista?
—E.: Costa molt trobar-hi dones. Hi ha poques dones músics, dones tècnics de so… La indústria ha d’evolucionar. És un monopoli masculí.

—Els festivals de música a Catalunya tenen un 75% de presència masculina…
—J.: Jo diria que és més! En un festival molt reivindicatiu en què vam participar, només hi havia tres noies d’un total de cent músics, i totes tres pertanyien als Catarres. Amb tot, cada vegada hi ha més consciència. Ara hi ha molts grups femenins.

—R.: Però les dones continuem sentint-nos dir coses com ‘per ser noia toques molt bé!’ o ‘toques com un noi!’ Jo m’he trobat alguna vegada en la situació d’anar a una entrevista i que només els facin preguntes a ells.

—E.: Sí, són coses que han de canviar.

—És el vostre disc més elèctric?
—E.: Té guitarres elèctriques, baixos elèctrics i alguns sintetitzadors. El disc és molt més ric: té moltes més capes i matisos. Hi ha molta feina que no es nota al primer cop d’ull, però sí a mesura que escoltes una vegada i una altra les cançons.

—J.: Una guitarra acústica sempre sona de la mateixa manera. En canvi, una guitarra elèctrica pot sonar de moltes maneres diferents. Això fa que sigui un disc que es pugui descobrir a poc a poc.

—I que els concerts siguin complexos?
—R.: Sí, per això hem introduït una persona més al directe, que vindrà a tocar guitarres elèctriques.

—Parlant dels concerts, no sempre toqueu ‘Jennifer’. Per què?
—E.: A vegades creiem que no cal tocar-la.

—F.: No deixa de ser una balada força lenta, i sovint ens interessa tocar cançons més animades. No ens podran dir mai que no la toquem, però. No reneguem de la cançó.

—També és cert que la lletra s’ha quedat una mica antiga. Ara el protagonista potser portaria llaç groc i la Jennifer la bandera de Tabàrnia…
—E.: La lletra ara seria completament diferent! [riu] No la canviarem perquè seria absurd. Abans, simplement, era una manera de riure’ns de nosaltres mateixos. Ara implicaria tantes coses i tenim tantes emocions creuades que no seria bona idea fer-la…

—J.: Seria una cançó tensa, en el moment actual.

—Com va sorgir la idea de la cançó?
—E.: El Jan va venir a veure’m a casa amb la frase ‘Jo sóc més català que les anxoves de l’Escala i els galets de Nadal’, i a partir d’allà vam començar a compondre-la. Quan fèiem la tornada, se’ns va ocórrer allò de la ‘choni’, i al cap de tres mesos ja era trending topic.

—J.: Però és l’única cançó de broma que hem fet mai. Es va fer molt coneguda, però no tenia gaire cosa a veure amb nosaltres… La gent venia als concerts a escoltar ‘Jennifer’ i després descobria les nostres cançons.

—Us vau acomiadar fa un any i mig amb una ronda que es deia ‘L’últim adéu’. Finalment, només ha estat un ‘fins després’…
—J.: ‘L’últim adéu’ simplement feia referència al fet que vam fer una gira molt extensa en la qual ens vam acomiadar de molts indrets (País Valencià, Camp de Tarragona, etc.) i l’última parada, l’últim indret del qual ens acomiadàvem, era Barcelona (en realitat eren set últims concerts). El títol el vam triar abans de fer la compareixença de premsa en què vam dir que simplement es tractava d’una parada indefinida, i molta gent ho va interpretar malament.

—E.: El dia que pleguem per sempre anomenarem la gira ‘El primer adéu’! (riu).

—I a què heu dedicat aquesta aturada?
—R.: Tots l’hem dedicada a viatjar. Jo he fet moltes coses relacionades amb la pintura.

—E.: Jo he aprofitat per fer submarinisme, també. Simplement m’he dedicat a estar tranquil i viure sense pressa.

—El dia a dia d’un artista és molt estressant?
—E.: Una persona amb una altra feina potser treballa molt durament unes vuit hores, però té clar que té aquell horari. La nostra feina, en canvi, és una feina molt intensa i imprevisible. Potser hi ha cinc dies en què no fem res, però els cinc dies següents podem tenir l’agenda plena. Això esgota molt, i més si ho afegeixes a la intensitat, l’emoció i la quantitat de quilòmetres que es fan durant les gires. És una feina molt bonica, però també carrega molt.

—J.: Quan acabes un concert o estàs de gira, mai no deixes de pensar en el grup. Sempre estàs pendent del mòbil i no desconnectes mentalment. Això esgota molt, perquè aprens a viure així i no penses en altres coses.

—R.: I per poder fer discs diferents, és important dedicar temps a fer altres coses, a tenir influències d’altres històries.

—Heu fet concerts a llocs com la Xina. Tornareu tan lluny en aquesta ronda?
—R.: Aquest any no ens ho proposem, de moment. En tot cas, l’any vinent.

—E.: La nostra prioritat és fer concerts als Països Catalans. Si l’any que ve ens ve de gust, ho farem, però no ens torna bojos la idea.

—J.: A vegades va bé trencar la rutina i anar-se’n quinze dies a l’Àsia amb tot l’equip. Toques a festivals on la gent no et coneix però t’escolta i balla. Mai no hem vist un públic que salti i aplaudeixi amb tanta sincronia com el xinès! Els francesos són els menys hàbils en aquest sentit, per cert…

—Per què oferiu el disc de franc a la web?
—J.: Vam tenir males experiències amb algunes discogràfiques i vam decidir que, com que pagàvem nosaltres el disc, estava bé regalar-lo.

—R.: Comprar un disc avui en dia és un acte romàntic.

—Està en molt mal estat, la indústria de la música?
—E.: És una indústria rica, però mal gestionada: alguns es queden un tall molt gran del pastís per desconeixement dels altres. Falta que tots plegats aprenguem com funciona. Molt pocs músics ho saben i és important tenir informació per evitar que t’enganyin.

—J.: Abans et podies fiar del teu representant, però ara no, ara tots els grups som empreses i cal saber gestionar-les. Avui l’artista és dissenyador, empresari, secretari, community manager… Cal saber fer-ho tot perquè no hi ha diners perquè algú t’ho faci.

—E.: Sí, hem passat d’un model en què l’artista vivia en un núvol i només s’havia d’ocupar de cantar a un model completament contrari, en què ho has de fer tot tu, i no tens més drets ni més diners. Sembla que ets més lliure, però realment hem anat cap enrere.