17.12.2020 - 21:50
|
Actualització: 20.12.2020 - 00:13
Cada poble, cada nació, cada cultura del món té la seua manera de funcionar, els seus mecanismes de pervivència i cohesió. I això inclou saber i protegir allò que el fa imprescindible i únic. Jo no sé, per exemple, si els kurds podrien continuar essent qui són sense les muntanyes. O si els hebreus podrien continuar essent qui són sense la religió. O encara si els inuits, els èsquims i tota la gent que hi ha més amunt del cercle polar podrien continuar essent qui són sense la neu i el glaç. Però sí que sé i afirme sense cap ombra de dubte que els catalans no seríem res sense la llengua.
El català, la llengua catalana, és l’única cosa que ens fa imprescindibles i únics al món. Sense llengua no tenim res a aportar-hi. Res d’original i únic. Però no és aquest el problema. El problema és que sense llengua no som res, més enllà d’aparèixer com a habitants individuals d’una zona del sud d’Europa.
La geografia no ens hauria d’enganyar, ni hauria de servir per a comprar garses per perdius. No és que siguem catalans perquè parlem català, sinó que és perquè parlem català que som catalans. La llengua és allò que ens fa i sense llengua no som. O, en tot cas, som una altra cosa, consecutiva en el temps a tot estirar.
Que si no tinguéssem llengua algú faria servir el nom? Segurament. Però què tindria a veure aquest algú amb això que som nosaltres? En el passat, no cal anar tampoc pas tan lluny, hi va haver valencians abans que els catalans fóssem els valencians. Ibers i romans, mossàrabs i sobretot àrabs i amazics van fer servir el nom. I eren tan valencians o més com ho puga ser jo i tenien tant dret de fer servir el nom com en tinc jo ara. Però eren uns altres. O nosaltres som uns altres, que no em distrauré amb aquesta disquisició. I ben poc o res tenien a veure amb això que hem construït de fa segles els qui parlem com parlem i ens identifiquem com això que som. L’adoració col·lectiva dels valencians, fins i tot dels blaveros més recalcitrants, al rei Jaume I, què us penseu que és sinó l’adoració a la ratlla que separa la nostra història de la nostra particular i figurada pre-història?
Aquests darrers anys, per un dels càlculs polítics més suïcides i absurds que he vist en la meua vida, s’ha posat de moda entre una part de l’independentisme –i no parle tan sols dels reformistes– la normalització de l’espanyol, la normalització de l’ús de l’espanyol. No parle de l’ús personal. Parle de la normalització de l’espanyol com a atribut, com a característica, dels catalans, l’acceptació que forma part de nosaltres. I això és un error immens, segurament el més gros de tots, perquè ens empeny de cap a la marginalitat lingüística, a la situació que avui tots assumim que es viu ja a Catalunya Nord, però que encara no assumim que també es viu ja al sud de la frontera artificial que ens divideix. Si es pot ser exactament igual de català parlant català que castellà, quina raó podem adduir perquè ningú done valor a fer servir la llengua, una llengua que, a més, l’estat espanyol ja s’assegurarà de posar-li entrebancs en la vida quotidiana?
Jo tinc seixanta anys. Quan vaig nàixer, quan vaig començar a entendre què passava al meu voltant per a dir-ho de manera més precisa, al meu poble ningú no parlava espanyol, llevat quan ens hi obligaven, a la força. De xiquet tan sols vaig conèixer una persona, el senyor Rubio, un home que reparava els primers televisors que es van comercialitzar, que tingués l’espanyol com a llengua pròpia –excepció feta, també, dels mestres i els guàrdies civils, és clar. Fins i tot els franquistes locals parlaven en català, simplement perquè era un poble absolutament monolingüe. Cosa que avui ja no és, ni de bon tros, i en perjudici del català.
Però no ens confonguem. El problema contra el qual cal reaccionar no és que el meu poble, o el barri o el poble de qualsevol de vosaltres no siga ja monolingüe. No tinc res contra el multilingüisme, em defense cada dia en sis llengües i prou que em reca no parlar-ne més. El fet a lamentar i contra el qual cal reaccionar urgentment és que ens van matant. Que van aniquilant el català de manera sistemàtica. I crec que ja n’hi ha prou de callar i d’acomodar-s’hi.
Ahir un d’aquests tribunals espanyols que no cessen va fer un pas més: liquidà una immersió lingüística que al sud no ha existit mai en realitat –al nord, a la Bressola, sí–, però que encara consideràvem socialment que era una barrera de mínims que els “àtiles” no s’atrevirien a sobrepassar. I el mateix dia a Alacant Vox i el PP ja es van atrevir a reclamar al consistori que el català desaparegués de la reglamentació pública i no s’ensenyàs a les escoles. I segur que ahir i avui hauran passat centenars d’incidents a tots els pobles i viles del país, situacions en què un catalanoparlant s’haurà trobat obligat a canviar de llengua contra la seua voluntat i contra el seu dret.
Per això –i en vista d’això–, amagar, dissimular, aquesta realitat, aquest intent d’assassinat, rere l’acceptació del castellà com a llengua pròpia del país és un fet d’una gravetat enorme. D’una irresponsabilitat immensa. Perquè, com ja vaig explicar una vegada, aquesta xarlotada teòrica de ‘l’independentisme no nacionalista’ proposa de fer passar l’arada davant els bous sense voler assumir, o amagant expressament, que així simplement no hi haurà bou que tire l’arada. Perquè sense nació no hi ha ni hi haurà mai independència i sense llengua i consciència de ser no hi haurà cap nació a independitzar. I ja està bé de deixar-nos entabanar.
PS1. Dimarts vam fer (vídeo) un debat dels subscriptors de VilaWeb amb les professores Carme Junyent i Mercè Lorente, arran de la publicació d’aquest dossier especial sobre el futur de la llengua. S’hi va dir que si parlàssem d’una altra llengua amb les dades que avui tenim a la mà, ja parlaríem de llengua en perill d’extinció. I aquesta és la realitat.
PS2. Parlant de subscriptors. Tots passem una situació molt complicada per la crisi econòmica i social derivada de la pandèmia. Aquests dies algunes publicacions que tenen models econòmics semblants al nostre han anunciat que restringirien més els continguts o tancarien. Ens emociona que més de vint mil de vosaltres pagueu voluntàriament sis euros cada mes perquè tothom puga llegir-nos de franc. Però demane una reflexió als centenars de milers que no ho fan. I que si ho creuen convenient se’n facen subscriptors, enfortint-nos tot plegats, o bé facen una donació única sense cap més compromís. Gràcies.
