Els catalans es veu que no som clients, que som política

L’empresari que fa tres anys va comprar la cadena de congelats la Sirena ens dóna alguns consells com a coach d’emprenedors que diu que és: “Si tu poses un anunci de la Sirena en català [a Instagram], potser a algú li grinyolarà i dirà ‘a prendre pel sac’”; “Has de veure si ets més polític o més empresari”; “Si [els vídeos] els fas en castellà, no estàs polaritzat. Si els fas en català, poden ser dues coses: o bé no saps parlar en castellà, que no és el teu cas, o realment vols fer-los en català per algun motiu.” Ai, carai. I per quin motiu hauria de ser, senyor amo de la Sirena? Per alguna intenció que hem de presumir fosca? Perquè menges xiquets que demanen d’anar al lavabo en castellà? O, encara pitjor, perquè ets catalanista? Vol dir això, el senyor amo de la Sirena? Què és aquesta cosa tan terrible-terrible que només es pot curar parlant en castellà? Perquè a qui se li acudiria, ara diré una animalada, eh?, que el motiu pugui ser que tens botiga a Catalunya i clients catalans?

Permeteu-me un incís personal. Enguany, per raons que no fan al cas, he hagut de comunicar-me amb molta empresa i molt d’administratiu i molt d’establiment de serveis d’aquest país. Us puc assegurar que cap, CAP NI UNA de les gestions per escrit m’ha estat servida d’entrada en català. Per cada document, contracte, formulari, factura, paperassa vària que he hagut de reclamar –arrencar– “traduïda” a la llengua comuna, me les he vistes etzibades de tots colors: paraules ofeses, negatives fatxendes, excuses de mal pagador, i en el millor dels casos traduccions automàtiques amb unes deixadeses que no haurien gosat perpetrar mai en castellà. De les excuses se’n podria fer una antologia, aquesta n’és una selecció succinta i representativa: és que no només tenim clients catalans; és que el programa és en castellà; és que l’informàtic és de Sevilla. Escolti: a mi què m’explica?

El coach amo de la Sirena ens diu que hem de pensar que el mercat d’un negoci ja no és Catalunya –de Sirenes, als Països Catalans n’hi ha 275–, sinó que és el món –que deu voler dir Madrid, que n’hi té 32–, i, és clar, amb tant de món s’entén que no li quedi espai als paquets per a l’idioma amb què els retolaven els propietaris anteriors, perquè total, quin percentatge mundial el pot entendre? Que ho expliqui al senyor Ikea, aviam la cara que li farà quan li digui que havia d’haver esborrat el suec de les etiquetes si volia expandir-se a la resta del planeta. En fi, la lliçó subjacent del coach, la que no revelarà ni aquest amo ni cap, és que vulnerar els drets lingüístics dels catalans surt de franc, mentre que ferir la sensibilitat d’un potencial client catalanòfob és un risc inassumible, intolerable, superior. Per tant, quan l’home parlava de ser “més empresari que polític”, es referia a reconèixer aquest odi lingüístic contra els catalans, donar-lo per bo i secundar-lo fins al punt d’esdevenir-ne un servil missatger, una covarda corretja de transmissió per quatre quartets.

Davant d’aquesta realitat, molts catalans es volen fer valdre a cops d’amor propi i individual: “Doncs a les seues botigues ja m’hi han vist prou”; “Doncs ja sabem on ho hem d’anar a comprar”; “Doncs anirem a la competència encara que la tingui a una hora caminant”. En recordo una d’especialment entendridora amb motiu de la desfilada en clau espanyola de Louis Vuitton al Park Güell: “Doncs deixeu de comprar-hi, mireu si és fàcil.” Ingenuïtats a banda: no, no és fàcil. Cada vegada som menys per a esdevenir cap grup de pressió per a ningú, el món continua girant perfectament sense naltros. I no faltaria sinó que ens haguéssim d’anar esborrant de la vista d’empreses, comerços, establiments en la mesura que se salten el codi de consum, doble premi per a ells. La batalla individual és necessària, sí, però és cansada, a dies esgotadora, i ja hi deu haver estudis de com afecta psicològicament una discriminació estructural d’aquesta mena, que cada vegada ens abasta més àmbits de la vida. Aleshores, què hem de fer?

Un cop perduda la majoria catalanista al parlament, i sense indicis que es pugui recuperar en molt de temps, una temptació molt nostrada és abandonar-nos a l’agonia i alabat sia Déu, però això seria desaprofitar l’oportunitat del moment. En alguna peça anterior he deixat escrit que els polítics indepes segurament serien més valents lingüísticament “contra” un Illa president que no pas quan governaven ells i eren ells els qui havien de fer complir la llei. Sigui com vulgui, la llengua no es pot esperar a veure-ho, i mentre encara ens quedin lleis, una opció saludable seria fer-nos socis en massa d’entitats que vetllen perquè es respectin els nostres drets, amb governs o sense governs.

No hi tinc cap interès tret del col·lectiu, però em fa l’efecte que la Plataforma per la Llengua l’eina civil més útil que tenim ara mateix per a aquest efecte. Estructura d’estat sense estat, tant actua d’ofici com fa d’administració de guàrdia, prova d’això és que molts ciutadans recorren als seus serveis jurídics com la via més ràpida i efectiva per a denunciar les agressions que pateixen quotidianament. Per cert, que aquests dies hem sabut que ha esdevingut entitat consultiva del Consell Econòmic i Social de l’ONU, que ni llegida la notícia no sé dir què significa, però segur que és bo i ens farà bé. Sí que és un drama que necessitem una ONG per a emparar la llengua als territoris on és pròpia, però més drama seria si no existís. En els temps que som i els que vénen per al català, és el moment de fer xarxa, si no voluntariat, si no afluixar la mosca, abans que no esperar que l’atzar ens porti cap govern que el faci respectar.