30.06.2024 - 21:40
|
Actualització: 30.06.2024 - 21:57
Aquest titular és absurd. Però si no fos una provocació feta expressament seria un més dels molts titulars absurds que s’han publicat aquests darrers dies, en què el component ètnic juga a l’equívoc.
Igual que ha passat en els casos de què vull parlar avui, un titular com aquest tindria un punt de veritat, allà al final, però seria pervers. La Generalitat de Catalunya ha fet pública una llista dels grans morosos i la majoria, pel nom i el cognom, semblen catalans i catalanoparlants. La “veritat” dels fets seria aquesta. Però seria veritat la frase que encapçala aquest editorial? No.
No, per una raó molt simple: perquè seria abusiva. L’actuació d’una persona no és determinada pel fet de pertànyer a una ètnia. Si hi ha morosos, que n’hi ha, no són morosos pel fet de ser catalans –supose que això és tan elemental que ens deurem posar d’acord. I, sobretot, de l’actuació d’uns morosos qualssevol no es pot inferir que tot el col·lectiu catalanoparlant ho és –supose que en això també hi estem d’acord.
Doncs, molt bé, aquesta tàctica tan simple, coneguda tècnicament per “atribució essencialista” o “racisme essencialista” aquests dies l’hem vista funcionar aplicada al poble gitano, amb motiu dels greus incidents de Girona i Figueres. Consisteix a associar sistemàticament característiques negatives o comportaments indeguts, com ara la violència, no a una opció individual, sinó a la pertinença a un grup ètnic concret, tot assumint, a més, que aquestes característiques són intrínseques a tots els membres d’aquest grup. Gitanos: violents; gitanos: assassins.
La tàctica funciona perfectament perquè circula sobre una autopista de la memòria. El poble gitano ha estat la víctima prioritària del racisme en el nostre país, per la simple raó que eren els únics diferents fins fa poques dècades. L’any 2016, en un ambient totalment contrari a l’actual –cosa que ens hauria de fer pensar a tots– es van celebrar oficialment els sis-cents anys de l’arribada dels gitanos als Països Catalans. Durant aquests sis-cents anys els gitanos han conviscut amb nosaltres essent “un poble dins un país”, com es va definir amb motiu d’aquella celebració. Les seues aportacions han estat innombrables i la seua fidelitat, més que remarcable –recordem que encara avui els gitanos són un bastió de la llengua catalana al nord. Però eren els nostres “diferents”. I, com a tals, i a conseqüència de la seua situació socioeconòmica, van ser connotats. En la nostra parla habitual encara és possible de sentir que s’anomena pejorativa “gitano” algú quan hom li vol atribuir qualitats negatives. El “mite”, per dir-ho fent servir l’expressió de Roland Barthes, el missatge subliminar, és sempre el mateix: els gitanos no són com nosaltres, són pitjors que nosaltres. Una apreciació perillosa socialment, banal i irresponsable culturalment i estereotipada que no pot aportar res de bo a la societat i que ha tingut un terrible cost humà en el curs dels segles.
El gran Claude Lévi-Strauss, un dels intel·lectuals més importants de la història d’Europa i l’home que ens va ensenyar, al capdavall, que tots som iguals, va explicar que els humans sempre hem hagut de fer ús de les classificacions binàries per a organitzar la societat, especialment en les societats primitives. I que, per tant, la “diferenciació” és un procés positiu i fonamental de la construcció de les societats –carn crua o carn cuita, animal perillós o dòcil… Però també va avisar de les conseqüències negatives que pot tenir aquesta tàctica tan interioritzada i natural. Especialment de la justificació del racisme a partir dels estereotips, i de l’exclusió de l’altre. L’estereotipificació sempre incorpora una partició. Que pot ser entesa com a natural i apreciada com un element d’aprenentatge, o esdevenir una màquina implacable de destrucció de la societat.
Això que ha passat aquests dies a Figueres i a Girona és greu. Molt greu. L’aparició d’un kalàixnikov als carrers en mans d’una persona qualsevol que el fa servir per matar és un incident gravíssim en un país on les armes de guerra són prohibides. La destrucció de pisos a les mans d’una colla de persones irades, amb la policia deixant cometre aquest crim amb actitud contemplativa, és un fet gravíssim. Tant l’acció dels uns com les dels altres. I cal parlar-ne obertament i discutir-ho. I l’agressió contra professionals de la medicina dins un hospital és un fet gravíssim, que ha de tenir conseqüències i que no s’hauria de repetir. Això que passa a Figueres en general i en alguns barris de les ciutats catalanes és greu. No hi ha cap dubte sobre això.
Però apartar el focus de la responsabilitat dels governs i dels governants –perquè en el cas de les armes de guerra la responsabilitat no és del govern català sinó de l’espanyol–, simplificar-ho tot, fent un poti-poti, i convertir el problema en l’existència dels gitanos, en la convivència amb els gitanos, és un error d’unes dimensions incalculables.
Primer, perquè és una injustícia terrible cap als milers i milers de gitanos que no hi tenen res a veure, exactament de la mateixa manera que els catalanoparlants no tenim res a veure amb la morositat d’alguns de nosaltres. Segon, perquè aquesta actitud tan sols afavoreix els governs que no fan allò que han de fer, que no actuen com haurien d’actuar, que han deixat que la situació es podrís i que tenen més responsabilitat que ningú –als hospitals, per exemple, les agressions al personal sanitari han crescut exponencialment, i no pas pels gitanos, i qui ha de posar fre a això és el parlament i el govern. I tercer, perquè aquesta histèria enfront de la violència ens destrueix com a societat, ens torna violents a nosaltres mateixos.
Ho vaig dir fa temps, però no esperava que això fos tan ràpid: cap nació no pot tornar a ser allò que entenem per nació –un conjunt de lleialtats comunes que volen aconseguir uns objectius– si hi arrela el racisme. El racisme destrueix les societats, destrueix les nacions i per això, per a la nació catalana avui, és un dels enemics més inquietants, si no el que ho és més. I això, si més no a mi, m’importa i em preocupa molt.
PS1. La premsa, i les xarxes socials, tenim una bona part de culpa en la creació d’aquest ambient. Ací a VilaWeb no estem contents amb el paper que hem fet, reflexionem sobre les coses en què hem de millorar i hi treballarem a fons. Em sap molt de greu i demane disculpes per haver-nos deixat endur aquests dies en algun moment per un pendent que el periodisme de qualitat, arreu d’Europa, sempre ha rebutjat. Solament puc prometre que n’aprendrem la lliçó.
PS2. Una cosa en què no hem caigut, però en què hem vist caure la majoria dels mitjans, és a oblidar les recomanacions que –amb molt d’esforç– la professió havia aconseguit d’establir, i que són plasmades en documents del Consell de l’Audiovisual, del Consell de la Informació de Catalunya, del Col·legi de Periodistes de Catalunya i de la Unió de Periodistes Valencians. Una de les més transcendents és el reconeixement que l’ètnia d’una persona, llevat que siga absolutament determinant –i això vol dir que el fet tan sols s’explica perquè és d’aquella ètnia– no és un element essencial de la informació. Tornaré sobre aquest tema algun dia d’aquesta setmana, perquè això és molt important i no és cap censura ni cap “control parental”, sinó l’exercici de la professió amb responsabilitat.
PS3. Fa anys que considere que el to és essencial, el to amb què es diuen les coses. I que no hi ha discussió possible si el to és insultant o agressiu. Per això demane, per favor, contenció als comentaristes. Es pot fer la crítica més dura sense abandonar el to correcte. Abandonant el to correcte, educat i respectuós, hi perdem tots, però sobretot hi perd la mateixa crítica, que esdevé inútil, tapada per l’embolcall.
