11.09.2024 - 21:00
|
Actualització: 12.09.2024 - 13:42
Sempre m’agrada veure les manifestacions de cap a cap. Trie un lloc més o menys resguardat i m’hi estic quiet. D’aquesta manera em vaig fent una idea no solament del nombre de participants sinó sobretot de la mena. La gran majoria de les manifestacions són estèticament connotades. La gent s’assembla més o menys l’una a l’altra. Les grans manifestacions de l’independentisme, i aquesta ha tornat a ser-ho, en canvi, tenen dues característiques molt especials.
La primera és l’afluència. Ara no discutiré per bajanades: a veure qui més pot treure al carrer, per la qüestió que siga, una quantitat de gent que s’acoste a la que va omplir ahir Barcelona –que és on era jo i d’on puc parlar– Girona, Lleida, Tarragona i Tortosa. A veure, qui?
I la segona, la que sempre em preocupa més de comprovar, és la transversalitat enorme que tenen.
He vist moltes manifestacions a la vida. Tantes, que puc dir que les del moviment independentista català són úniques també en aquest aspecte. Me n’alegre sempre, al cap de pocs minuts, quan comprove que es manté aquest factor històric, que hi ha una transversalitat en la gent –tanta gent diferent unida per una sola idea– com no es veu enlloc més. Perquè hi ha la representació no d’una ideologia, d’aquest partit o aquell altre, o d’un sector, sinó d’una societat sencera. I això, novament, a veure qui més ho pot lluir.
Aquesta Diada m’he col·locat al principi de la manifestació, a tocar de l’estació de França, però a l’altra vorera. De primer han desfilat les pancartes oficials. Quan ho han començat a fer, com sempre, ja hi havia força gent desfilant per davant de la capçalera i molta gent que provava d’entrar a l’espai, fermament defensat pel servei d’ordre, que agrupava les entitats convocants, els convidats nacionals i els internacionals. Passa cada any. I també com cada any, després ha arribat el riu. El riu de gent.
No sé com podria explicar què em fa sentir, ni si s’entendrà què vull dir, però simplement diré que fa goig. Que fa goig veure aquella barreja tan estupenda, veure el contrast constant, el joc d’imatges i personatges que desfila davant teu, captar la serenitat i la decisió de la gent, fins i tot l’alegria, una alegria potser incomprensible per alguns, però en què jo reconec, bàsicament, l’alegria de ser.
De manera que m’estava allí, abstret, mirant com passava un pare amb la filla fent el pinet i amb una samarreta, crec recordar, de la Muixeranga d’Igualada, quan de sobte un grup de joves molt joves i molt cridaners han arrencat a cridar “Els carrers seran sempre nostres!”.
Eren un grupet que portava estelades –també una de curiosa que em diuen a la redacció que és la daltònica, amb el color verd en compte del groc–, una bandera palestina, una de l’Argentina i una de l’arc de Sant Martí.
El seu crit va ser respost ràpidament per un altre grupet, sobretot de xiquetes, que s’havien apoderat d’un artefacte urbà, alguna cosa de la llum o dels semàfors, que les posava per damunt de la gent.
I aleshores, de seguida, el crit ha quallat i la manifestació sencera –ep!, el tros que jo arribava a veure i oir– ha cridat amb ganes allò que és una veritat com un temple: que els carrers són nostres. I, a veure, després d’això que hem vist avui, qui ho podrà discutir.
En el seu parlament, Lluís Llach ha dit una cosa que crec que anava en la mateixa línia del que vull expressar. Quan ha remarcat davant la multitud que “nosaltres som la normalitat”, la normalitat social, la normalitat del país. I això, constatar-ho i viure-ho, té un valor immens.
Aquesta no era una Diada fàcil. La primera amb l’espanyolisme al govern, marcada per les polèmiques creades contra l’organització per grups com Esquerra i Aliança Catalana, dividida entre cinc ciutats, onze anys després de la Via Catalana, set anys després de la proclamació de la independència, cinc anys després d’Urquinaona i l’aeroport, i encara amb exiliats i persones amenaçades, amb una amnistia que ja és un fracàs, amb uns pactes amb el PSOE que ja és difícil que ningú puga defensar que tinguen cap mena d’interès.
I, tanmateix, hi érem. Caram si hi érem! Al carrer, una altra volta, sense banderes partidistes –pràcticament no en vaig veure cap–, sense que ningú preguntés al del costat què votava o amb qui simpatitzava, refent la idea de la independència a partir de la crítica als mals que patim com a societat i que només la independència solucionarà i disposats a desmentir i tapar la boca a tots aquells que ens volen fer creure que el país ha canviat només perquè ells han obtingut una esquifida majoria parlamentària, de manera rocambolesca –quants votants d’Esquerra no estriparien avui el seu vot una volta sabut que el van usar per investir Salvador Illa?
No. Catalunya no ha canviat i aquest Onze de Setembre la vostra mobilització ha servit per a proclamar-ho. La majoria social independentista continua allà mateix. I és la mestressa, incontestable, del carrer. La resta ja arribarà.
PS. VilaWeb, com no podia ser altrament, ha fet un gran desplegament per informar-vos al minut de tot allò que passava. Us recomane, entre més, aquests articles:
–Una gran manifestació a Barcelona manté l’empenta independentista a la Diada
–“Si no ho fem nosaltres, qui ens ho farà?”, les terres de l’Ebre o la independència que comença pel sud
–Girona ha viscut una Diada amb visió de Països Catalans que ha superat les expectatives
–Un quebequès enamorat i una marea diligent: Barcelona manté el pols, malgrat tot
–Clam per la independència en la manifestació de Tarragona per a reclamar un servei ferroviari més bo
–Milers de persones es manifesten a Lleida pel futur de la pagesia i la independència
–Les imatges aèries que mostren la magnitud de la manifestació de la Diada a Barcelona
–Vint grans fotografies que defineixen les manifestacions independentistes de la Diada
