Els campaners del segle XXI

Hi ha tot un món per descobrir al voltant de les campanes, un patrimoni musical, artístic i etnològic que, sovint, no som capaços de percebre, el tenim tan interioritzat que el deixem perdre sense ser-ne gaire conscients.

Per a revertir aquesta situació, han sorgit diverses iniciatives: Os de Balaguer (Noguera) fa una trobada festiva i didàctica en què fonen una campana en viu, Albaida (Vall d’Albaida) prepara el primer museu internacional del toc manual de campanes i, des de fa anys, molts pobles recuperen tocs tradicionals gràcies a l’empenta d’associacions que els investiguen, els conserven i en mostren l’ús a diverses trobades.

Dissabte, 20 d’octubre, és el XXIV Aplec de Campaners Valencians a l’Olleria, a la Vall d’Albaida: quinze associacions i més de setanta-cinc persones faran una mostra dels tocs de festa de cada municipi, compartiran experiències i projectes amb afeccionats i empreses.

Isaac Martorell té vint-i-tres anys, és membre de l’Associació de Campaners de la Vall Blanca, els organitzadors de la trobada: ‘Ens motiva recuperar el toc manual perquè som una terra rica en campanes. En cataloguem les de la Vall d’Albaida, ja en tenim 270, entre les quals, una joia de l’any 1600, a l’Olleria. També ajudem a mantenir-les en condicions, n’envernissem la fusta, etc. Normalment toquem a les festes majors dels pobles de la comarca i a Xàtiva (Costera), en algunes fem totes les misses importants i les processons.’

Llenguatge de proximitat
El llenguatge de les campanes no tan sols nodreix les mostres que en fan les associacions, encara serveix per a organitzar aspectes importants del dia a dia de la gent. Les diferències entre tocs i les funcions de cada execució s’han anat perdent i modificant amb el temps. Ara difonen missatges de proximitat i sentiments: diuen l’hora, avisen que hi ha un difunt, anuncien els oficis litúrgics i les festes grosses. Les d’Albaida, per exemple, fan més de 3.200 tocs, volteigs i repics a l’any i es toquen manualment des del segle XIII.

Però durant la història han tingut moltes més funcions: avisaven d’incidències, protegien els sants i els difunts, es refonien per fer armes durant les guerres, etc. Hi havia combinacions sonores per a totes les situacions: per a les emergències, feien el toc a foc o el toc de tronada; el toc d’albat es feia sonar quan moria una criatura; hi havia d’altres més curiosos, com el toc de sometent, que cridava a la resistència contra els atacs i que va ser suprimit diverses vegades a Catalunya. I la manera de tocar-les podia ser diferent segons el lloc: amb volteig complet o mitja volta, amb corda, sense corda, amb palanca, etc.

Una tradició arrelada
El passat 21 d’abril, més de mil campanars d’Europa van sonar a l’uníson per demanar a la UNESCO el reconeixement del toc manual com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Les campanes són part indissociable de la nostra cultura. Hi van arribar amb Bizanci. Els benedictins les van desenvolupar i perfeccionar i, al segle XVIII, van ampliar-ne les funcions a la societat civil i es van emplaçar dalt de la torre del campanar.

Malgrat aquesta tradició, l’ofici de campaner i el de fonedor itinerant van anar desapareixent al segle XX. Hi havia fonedors a Atzeneta d’Albaida, Olot i Monistrol de Montserrat, entre més, alguns seguien una llarga tradició familiar. Avui ja no n’hi ha. A l’estat espanyol, només en queden a Jaén, Palència, Càceres i Santander.

En paral·lel, hi ha empreses que instal·len i reparen rellotges i campanes. És el cas d’Electrorecamp, a Atzeneta d’Albaida. Vicent Tomàs hi treballa des de l’any 1995: ‘Muntar una fosa de campanes és tirar els diners. Un oncle em va ensenyar l’ofici de reparador i això fem: automatitzem les campanes amb electromalles i motors que controlen les voltes, baixem i pugem campanes, les netegem i els posem el jou tradicional, de fusta. És que ens agraden les campanes i la festa que fan, ací no hi ha celebració sense campanes, banda de música i coets. Ara bé, hi ha poc volum de feina perquè molesten, cada dia hi ha menys gent que va a l’església i només es restauren quan hi ha subvencions.’

Possibilitats artístiques
Les campanes, en tota la seua varietat de formes i afinacions, també serveixen per a interpretar obres musicals.

El carilló del Palau de la Generalitat ressona a la plaça de Sant Jaume de Barcelona cada dia, Ana Maria Reverté hi interpreta tota mena de músiques des de l’any 1988. Les orquestres i les bandes simfòniques disposen d’un campanòleg per a interpretar les obres en què aquest so és fonamental, com l’Obertura 1812 de Txaikovski. Però si hi ha un compositor que les ha investigades i incorporades, en gairebé tota la seua producció, aquest és el prestigiós Llorenç Barber.

El compositor valencià fa una mena d’art geogràfic al ras, fa sonar campanes i altres elements urbans. Explota el camp de l’audició amb una nova manera d’escolta col·lectiva que converteix els carrers, les places i les cantonades en escenaris.

Algunes desfilades de bandes i colles de dolçaines de moros i cristians incorporen campanes portàtils, i també algunes associacions durant les mostres de tocs.

Construint el futur
El toc manual de campanes està en perill d’extinció, però es recupera a poc a poc amb joves que se sumen a l’experiència.

Isaac Martorell explica: ‘La meua besàvia ja era campanera i jo ho he heretat, sempre m’ha agradat. Participes en una cosa privilegiada i la sents, no tothom pot pujar al campanar. Comuniques la música que sentien els nostres avantpassats. Comuniques el teu sentiment. A voltes, sents les campanes grosses enmig d’una processó, l’eco que fan sobre el poble, i se’t posen els pèls de punta; o els volts que fem de matí durant la despertada, que són molt especials perquè no hi ha sorolls i ressonen com mai, això aborrona.’
El Museu Internacional del Toc Manual de Campanes d’Albaida (MitMac) és un projecte que va començar l’any 2015, tindrà una finalitat històrica, educativa i divulgativa, posarà en relleu el patrimoni material i immaterial amb cinc sales i el campanar.
Remei Arévalo n’és la directora: ‘No hi ha cap museu del toc manual i, com que a Albaida no n’hem perdut la tradició, creiem que hem d’aprofitar-ho. És un projecte molt ambiciós i treballem en moltes direccions, perquè és un patrimoni mundial. Volem que es protegisca el toc, volem mostrar les diferències entre Occident i Orient i moltes coses més. És important que es conega el paper que han tingut, perquè formen part de la nostra herència històrica i social, ens cal recuperar-ne el valor i prendre’n consciència.’

Paga la pena descobrir els secrets que amaga un campanar per conèixer-nos una mica més. El futur demana assimilar les tradicions, conèixer els nostres drangs.