Els cabells nous

D’ençà de fa uns mesos tenc el costum de cercar, de tant en tant, al mòbil la foto de com era jo fa un any. Dia per dia, si puc. Em serveix per a veure que just fa un any vaig deixar de posar-me els turbants que havien emmascarat l’alopècia o que, en veritat, l’havien proclamada als quatre vents. L’estiu passat, quan era a Menorca i ja tenia cabells, i m’agradava que em regalimassin quan sortia de la mar, cercava com tenia el cap, posem per cas, el 15 d’agost de 2023. El tenia pelat, és clar, però d’aquell estiu en record l’abisme i els interrogants, no la calvície.

Quan em van dir càncer, vaig desestimar de totes passades de posar-me una perruca. Una setmana abans de la primera químio, amb la meva filla, vam trobar una web especialitzada en “productes oncològics”, on venien tota mena de turbants i mocadors i tot un bé de Déu d’adminicles de bellesa per a dones amb càncer. L’endemà passat ja teníem quatre turbants a casa. Al cap de dues setmanes d’aquella primera sessió vaig demanar a en Jesús que em passàs la maquineta d’arranar-se. Feia dies que per casa corrien boles de cabells com aquelles que roden pels carrers deserts a les pel·lícules de l’oest amb banda sonora xiulada.

Quan vaig quedar calba em vaig adonar d’un tic que es veu que he tingut tota la vida. Per adormir-me m’agaf un floc de cabells i hi vaig jugant amb els dits caragolant-lo descaragolant-lo. L’estiu del 2023, només quan intentava fer-ho i no trobava res, recordava la calvície. Ara que ja torn tenir cabells, continuï jugant amb un floc quan pos el cap damunt el coixí. Record que durant uns mesos feia aquell gest al buit i en comptes de pèl em tocava la clepsa, i llavors, l’estiu del 2023 se m’apareix com una projecció ràpida de diapositives d’aquell abisme calorós i dissimulat on vaig viure. Ara, encara, abans de tancar els ulls, torna el vertigen, però el contacte dels dits amb els cabells el calmen.

Un dia, a l’autobús, una filleta d’uns cinc o sis anys no podia evitar de mirar-me. Jo li somreia i li feia alguna carassa, no sabia què més fer. Finalment, la criatura va demanar a sa mare, en veu prou alta perquè ho sentís jo i la resta de companys de viatge: “Aquesta senyora du el gorro perquè s’ha de morir?” A mi em va fer riure, però la seva mare no sabia com excusar la petita. Jo li vaig dir que és clar que no em moriria i vam riure.

La setmana passada, un parell de dies abans de Sant Josep, vaig tornar a mirar un any enrere amb les fotografies del mòbil i en vaig trobar una de les Falles del 2024 amb els cabells que no feien més de dos dits de llarg. Com que eren massa blancs, la meva filla em va aplicar un “bany de color” amb un producte que va comprar al supermercat. La fotografia de després és la que il·lustra aquest Mail Obert: els quatre turbants nets i estesos per a guardar-los.

D’ençà d’aquell dia, els meus cabells han passat per diferents fases. La primera va ser un caragolament rinxolat que jo no havia tingut mai. Després es van semblar a la tofa estufada que exhibeix Javier Milei. Ara són llargs i un poc rebulls, més gruixats que abans, grisos ja ho eren. I són anàrquics i tan difícils de pentinar que la meva filla m’ha comprat un raspall especial i una planxa.

La perruquera, quan em veu, em diu que ja és hora de tallar-los per donar-los una forma concreta i professional. Jo li dic que esperi, que els deixem créixer salvatges, que veurem com evolucionen i cap on van. I mentre li ho dic, pens que aquests cabells són nous de trinca, que tenen poc més d’un any de vida, que fa un any no els tenia, i que és ben curiós, que quan era calba perquè em guaria del càncer, no els donava gens d’importància, que a casa en fèiem broma i parlàvem de la magnífica estructura del meu crani i etcètera, i ara que els he recuperats, que en puc agafar un floc per adormir-me, faig passar la perruquera amb cançons i li dic que potser me’ls tallaré d’ací a un parell de setmanes. O quatre. O abans de Sant Joan. O qui sap quan?