19.10.2017 - 22:00
‘Las catalanas’. Així ens havia anomenat unes quantes vegades el professor de dret penal a la meva colla de classe. Estudiàvem a la universitat que duia el nom del mestre, del ‘seny ordenador de la llengua catalana’, i hi havia qui ens feia sentir pageroles per parlar català. Va ser una de les coses que més em van impactar quan, al tombant del nou segle, vaig aterrar a la Facultat de Dret: la quantitat de companys que parlaven en castellà. Els demanava d’on eren, pensant-me, innocent de mi, que devien ser estudiants d’Erasmus, i em responien que eren d’allà mateix, de Barcelona, i jo no entenia res. Amb mi –i altres companys– acabaven parlant en català, però entre ells continuaven parlant-se en castellà. I de tant en tant aquell comentari que aleshores encara no sabia encaixar: ‘És que ets molt catalana, tu’, forçant la ela velar i les neutres. Què collons volia dir ser molt catalana i on era la gràcia, exactament?
Amb els companys ens hi vam anar adaptant, ves; amb el pas del temps et vas coneixent vicis i virtuts, et fas amb qui et ve de gust i tots tan bons companys i, als sopars de classe, tan amics i més. A l’aula, amb els professors, tot plegat era més greu. Quan no era un erasmus qui aixecava la mà per demanar que es fes la classe en castellà, era el professor mateix que la hi feia. Ja vam retratar fa uns mesos la situació lingüística a les aules universitàries, no m’hi entretindré ara. El cas és que durant aquells quatre anys a la facultat vaig adquirir una habilitat meravellosa per a la traducció simultània: el professor explicava la lliçó en castellà i jo prenia els apunts en català a la seva velocitat. De tant en tant, però, havia de marcar una paraula amb interrogant, incapaç de traduir-la. Era la primera vegada que sentia dir ‘auto’, ‘dolo’, ‘ensañamiento’, ‘allanamiento de morada’, ‘derecho de tanteo’, ‘nocturnidad y alevosía’, ‘lucro cesante’, ‘remanente’, i per molt catalana amb ela velar i as neutres que fos no tenia ni idea de com es devien dir aquelles paraulotes en la meva llengua. No recordo si en cap cas el professor de torn em va resoldre el dubte, recordo que les buscava al diccionari un cop a casa, i d’aquesta manera les anava incorporant al meu cap i al meu vocabulari.
També podia passar que el professor fes la classe en català però que, de tant en tant, deixés anar alguna paraula clau en castellà perquè no sabia com es deia en català. L’havia apresa en castellà, l’havia feta servir sempre d’aquella manera i la transmetia en castellà a la nova generació que omplia l’aula, sense ser conscient de com aquella actitud feia perdurar la discriminació i l’aprofundia.
En tot això pensava aquests dies que els periodistes van amb l’auto amunt, l’aute avall, arran de la interlocutòria que va enviar Cuixart i Sànchez a presó preventiva. Que jo diria que, arribats aquí, amb la quantitat de vegades que hem hagut de cobrir informacions judicials, el punyeter auto ja l’hauríem hagut de desterrar.
Fa uns quants mesos, la Plataforma per la Llengua va presentar un informe sobre els principals motius que fan que el català sigui pràcticament invisible en l’àmbit jurídic. Entre més, que bona part dels funcionaris vinguin de fora i puguin exercir sense que ningú els exigeixi de saber català; que la llengua per defecte dels processos judicials sigui el castellà (només un 8,4% de les sentències emeses a Catalunya el 2015 van ser escrites en català); que es restringeixin els drets dels ciutadans quan s’adrecen a la justícia en català; que els materials de treball siguin pràcticament tots en castellà; que el castellà sigui l’única llengua als òrgans centrals de justícia. La conclusió de la Plataforma, més clara que l’aigua: ‘El català s’acosta a la mort clínica en l’àmbit judicial si no es fa una presa de consciència del problema i s’adopten polítiques decidides, no només per garantir el dret de fer servir el català sinó també per promoure’n els usos, que continuen subtilment perseguits.’
Mentre partim d’una altra llengua per a construir el nostre llenguatge, no resoldrem res. A més a més, sense cap necessitat, perquè la història del dret català es remunta a ben antic. No sé què més hem d’esperar. Mentrestant, en tot cas, hi ha un fotimer de recursos, com aquest recull de llenguatge jurídic català del Consell de l’Advocacia de Catalunya. I documents amb terminologia diversa del Departament de Justícia. I l’apartat Optimot/Dret, la campanya En català, també és de llei, del govern, i el cercador Justiterm.
Si se’n poden anar fent, de coses. No sé si la discriminació lingüística comença a les aules i acaba a les sales de vistes o si comença a les resolucions judicials i acaba als manuals i codis. En tot cas, cercle viciós que cadascú des del seu racó pot mirar d’aturar abans la diagnosi no sigui irreversible.
La independència, també per això.
