Autònoms futuròlegs

Pel maig cada dia un raig, diuen. Maig, l’esclat de la primavera, època de flors i de felicitat, oi? Doncs, mireu, jo odio el mes de maig. L’odio perquè és el mes que Hisenda ve a demanar-te que li paguis allò que li deus. El poquet que has pogut estalviar el darrer any.

I com que ets d’esquerres, pagues i visualitzes els teus impostos anant-se’n cap a millorar l’escola o la sanitat pública, i tot pensant-ho entres en el flux del karma del bé comú, i el pit se t’eixampla i la respiració se’t calma. Però malgrat intentar-te posar amb pau amb les teves conviccions, i sentir-te cofoi de ser un ciutadà de bé que no evadeix impostos, ni cobra en efectiu per no declarar-ho, no estàs plenament en l’estat zen que caldria. Alguna cosa et fa sentir un desgraciat, un tros de ruc, un gamarús. Alguna cosa que no saps ben bé què és, però que bé podria ser El Sistema que et mira amb superioritat i se’n fot de tu a la teva cara. El mateix sistema que per cobrar, reclamar i multar sempre hi és, però quan toca utilitzar amb senderi i ètica els teus impostos, espera’l assegut.

I per acabar d’arrodonir el dia, se t’acosta algú i et diu allò de: “Però, va! No et queixis, que tens feina. I si et toca pagar és que has cobrat molt.” I a tu, la parpella et comença a fer pampallugues i notes l’enrabiada que va pujant jugular amunt. I procures de calmar-te mentre recordes que sí, que ets un privilegiat, perquè per sota teu n’hi ha milers, milions, que viuen en la misèria absoluta. I aleshores penses en la perillositat de l’afirmació. Que tenir feina anul·li el dret de queixa ho torna tot pervers. Quin venedor de capitalisme salvatge ens ha fet empassar aquesta afirmació? L’important és tenir feina. Tant és si et paguen precàriament, o si n’has de fer sis, de feines, per arribar mensualment al salari mínim interprofessional. Tant és si amb prou feines dorms, o si no tens temps de lleure o per a conciliar amb la família. Tens feina i no et queixis, que aviat també cobrarem per això.

El Ministeri de la Seguretat Social, per mitjà del senyor Escrivà, fa mesos que negocia la reforma de les nostres quotes d’autònoms, i el que han proposat fins ara ens porta a preguntar-nos el següent: algú del Ministeri de la Seguretat Social, amb pes representatiu en la negociació, ha estat mai autònom? Poso tots els meus irrisoris diners a l’aposta del no per resposta. Potser, a tot estirar, s’han disfressat d’autònoms per Carnaval, una disfressa ben econòmica: tub de vaselina en mà dreta, representació i símbol del nostre espant i dolor quan hem d’avançar l’IVA de factures que no ens han pagat. I els ulls oberts com plats, espantats com quan mirem l’agenda i veiem que no tenim cap feina prevista per al mes següent, però malgrat que no cobrarem un rave, la santa quota la pagarem igualment.

Sembla que ja ningú recorda que hem passat una pandèmia que ens ha devastat econòmicament, que mentre alguns podien agafar la baixa si tenien el virus o s’havien de confinar, nosaltres ens tancàvem a casa pel bé comú. Tanmateix, feina que no fèiem, feina que no cobràvem. I ara resulta que se’ns considerarà autònoms rics, i que si un mes facturem mil vuit-cents euros, n’haurem de pagar quatre-cents de quota, i a part de totes les gestions de gestoria, local, etc. Vostès que fan les lleis i es disfressen d’autònoms per Carnestoltes, que potser es pensen que els guanyem cada mes, aquests diners? No, darlings, no. La gran majoria de nosaltres suem i hi deixem la vida, treballant sense horaris i dient que sí a tot, a qualsevol preu, per acabar cobrant poc més de mil euros mensuals. I patim una inestabilitat laboral i una incertesa que se’ns emporta la salut mental. I ara vostès, que clarament no han estat mai autònoms, a banda d’apujar-nos les quotes i ofegar-nos fins a fer-nos sentir ganes d’abandonar, ens demanen que facilitem una previsió de rendiments en el moment que sol·licitem donar-nos d’alta en aquest meravellós règim escanyador.

Autònomes i autònoms, a partir d’ara, a part de gestoria, haurem de contractar també serveis de futurologia o tarot perquè ens endevinin el futur. Però no us feu il·lusions, que això tampoc ens ho podrem desgravar.

I recordeu, l’important no és perseguir els grans evasors fiscals o demanar que el rei passi comptes amb el poble, no, l’important és donar pel sac l’autònom i acabar aconseguint que la ultradreta i la dreta s’apoderin d’aquesta lluita que hauria de ser objectiu de millores i de dignitat laboral per part de l’esquerra real.