02.07.2018 - 22:00
Fa uns mesos, la UGT ens va convidar a visitar la fàbrica Seat de Martorell. Passejar per les naus plenes de robots, ‘escarabats’ automatitzats que traslladen peces d’un lloc a un altre i cadenes de muntatge amb treballadors altament especialitzats va ser una experiència fascinant. Era inevitable tenir la sensació de ser a una fàbrica del centre d’Europa, no solament pels rètols en alemany producte de l’aliança amb Volkswagen. La cosa que em va impressionar més va ser l’esforç dels treballadors, amb quotes d’afiliació sindical molt altes, per mirar de resistir la introducció de processos automàtics com més va més sofisticats sense que se suprimeixin llocs de feina.
Vaig pensar que escriuria un article sobre la visita i de tant en tant he recuperat les notes que en vaig prendre. Però al cap d’uns dies van empresonar Jordi Cuixart i Jordi Sànchez i no he estat capaç d’escriure sobre la Seat de Martorell. M’ha semblat que no tocava. Després va venir el referèndum de l’1 d’octubre i la repressió del 155, i el sentiment que calia escriure sobre l’actualitat política encara va créixer més. Amb el país potes enlaire, amb presoners polítics i exiliats, no em surt d’explicar històries quotidianes del Raval barceloní que trepitjo cada dia, l’augment evident de gent que dorm al ras al centre de la ciutat o els qui es dediquen a recollir ferralla.
De temes i de ganes no me’n falten. N’hi ha un que em bull a la sang des de fa molt de temps, sobre la T-16, la targeta de transport públic que permet de viatjar de manera gratuïta els nens de 4 a 16 anys. Una iniciativa excel·lent, que també ens situa més a prop del centre d’Europa i de les polítiques socials de suport a les famílies. Doncs bé, com tots els pares saben, aquestes targetes són unes senzilles (i primes) cartolines de plàstic, i com tots els pares saben i els qui no són pares es poden imaginar, de tant en tant es dobleguen en butxaques de quitxalla, i fins i tot si se’n té cura exquisida, al cap dels mesos es trenquen. Però el procés de renovació d’aquestes targetes no és gens centreeuropeu. Encara diria més: és nefast. Senyors de l’ATM, ens posem les piles d’una vegada? Fem uns carnets com Déu mana? Com pot ser que trigueu més de dos mesos a fer-ne un de nou? Com pot ser que si qui ha d’emetre el nou títol no és capaç de fer-ho en dos mesos, s’obligui els nens a viatjar amb un títol de pagament? No parlo d’oïda, ens passa ara mateix a casa i no és la primera vegada. No ho entenc.
Quan no escric sobre aquests temes i torno a insistir en la necessitat de recuperar el Diplocat o d’enfortir el nostre relat internacional, sento dins el meu cap la veu d’aquells qui clamen, tot assassinant les vocals neutres: ‘Ens hem d’ocupar dels temes que preocupen la gent!’ I penso justament això, que a la meva gent la preocupa la situació política del país i que només quan aquesta situació es normalitzi podrem dedicar-nos a escriure articles sobre altres qüestions. Com aquest turista alemany de creuer que aquest matí he ajudat a aixecar-se de terra a tocar de la plaça de Sant Jaume i que quan ha entès que li acabaven de pispar el Ròlex del canell ha fet la mateixa cara que fan els espectadors del Mago Pop. Aquest, per cert, també és un tema endèmic i de molt difícil solució, però que ens fa molt de mal. En conec tants, d’alemanys que m’han dit ‘Barcelona, una ciutat fantàstica, però ens van robar’. Això, senyores autoritats, no hi ha campanya de publicitat ni diplomàcia pública que ho pugui arreglar.
