Els anys 70 i 80 de Miralda als USA, un festival

Miralda va arribar a Nova York a la dècada dels setanta. Encara no utilitzava el menjar com a matèria de treball, havia començat a fer accions artístiques col·lectives, però encara no ocupaven l’espai públic, fent una exploració antropològica de les comunitats humanes. Tot això es va anar conformant als Estat Units a partir d’aquell moment, sobretot a Nova York i a Miami, però també en algunes altres ciutats, com Houston, Kansas City, Seattle. A les dècades dels setanta i vuitanta, Miralda va realitzar accions multitudinàries, de caràcter efímer, carregades d’esperit crític i poètic, i també d’humor.

És sobre aquesta època que posa el focus l’exposició Miralda Madeinusa, comissariada per Vicent Todolí, que ocupa tota la segona planta del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i el recinte de la Capella, del mateix museu. Aplega quinze projectes fets entre els anys 1972 i 1999, la majoria efímers. L’exposició els reinterpreta, els reconstrueix, en recull la documentació, molta inèdita, que l’artista conserva a l’arxiu. Aquest treball, ingent, ha permès recuperar sobretot documents audiovisuals, sobre els quals recau el pes més singular de l’exposició.

Miralda Madeinusa és un viatge apassionant i al·lucinant pels grans reptes artístics, col·lectius i populars que Miralda va realitzar en aquells anys, amb el menjar com a espai comú, simbòlic i ritualitzat de les comunitats culturals diverses que convivien sobretot a Nova York i a Miami. Alhora, l’exposició mostra amb brillantor també la manera d’entendre l’art i la vida de Miralda, la relació amb la humanitat, la curiositat per les coses petites i quotidianes, carregades d’espiritualitat i d’estètica… Aquest caràcter de Miralda, que utilitza colors vius, elements del kitsch, sovint sobresaturant l’espai d’objectes, d’imatges, fa que el visitant de l’exposició quedi cansat. El sentit de la vista se satura.

L’arribada a Nova York i la relació amb Antoni Muntadas

Miralda tenia trenta anys quan va arribar a Nova York. Abans havia passat per París, on s’havia vinculat amb Jaume Xifra, Benet Rossell, i d’altres. Potser per això i a tall d’homenatge, Miralda ha col·locat a l’inici del catàleg un dibuix amb dues maletes, dedicat a tots dos artistes ja traspassats.

Els Estats Units de primers dels setanta era un país efervescent, tot i que ferit per la guerra del Vietnam, amb una societat que bullia, que interpel·lava i atacava el poder. Per la mateixa època que va arribar Miralda a Nova York també hi va arribar Antoni Muntadas, interessat sobretot en la incipient experimentació del vídeoart. Tots dos, que no es coneixien abans, es van instal·lar en un loft  al 228 de West Broadway, al barri de Tribeca, quan era sobretot un barri ocupat pels artistes que disposaven de grans espais on hi vivien i hi tenien el taller. Un barri portuari on encara s’hi feia vida d’indústria petita, de magatzem.

La primera acció participativa que van fer Miralda i Muntadas va ser en aquell loft: Li van posar de nom Sangría 228 West B’way. És l’acció més antiga que mostra l’exposició: més de cent convidats van viure aquest projecte la nit del 28 d’octubre de 1972. Se’ls va convidar a menjar un plat d’arròs acolorit, acompanyat de sangria i mentre menjaven s’anaven projectant pel·lícules i diapositives d’experiments sensorials de Muntadas i de celebracions de Miralda.

Miralda explica que “USA és entusiasme directe, un gran «sandwich» ple de capes.” Si als anys setanta es va instal·lar a Nova York, als noranta va traslladar-se a Miami, tot i que assegura que no ha tingut mai la sensació d’instal·lar-se enlloc. Per ell Miami era una manera de recuperar la cultura del Carib i Llatinoamèrica, que tot i que ja era present a Nova York, perquè a Nova York hi és tot, Miami d’alguna manera n’és la capital, el centre d’aquesta cultura als Estats Units.”

De les grans desfilades amb pa i arròs acolorit, al Honeymoon

Alguns exemples de projectes que Miralda va realitzar en aquells anys i que es mostren al MACBA: el maig del 1974 va participar en el primer Festival Internacional de la Novena Avinguda de Nova York, organitzat pels veïns del barri com a resposta a l’amenaça d’un projecte de reurbanització. Els comerciants van finançar una carrossa  de tres pisos ideada per Miralda per a la desfilada, Movable Feast. Era feta d’aliments acolorits i ornamentada amb flors de paper, garlandes de fruita i verdura i plafons d’arròs, que representaven les diverses nacionalitats dels veïns.

Amb motiu de l’American Royal, esdeveniment anual que celebra la indústria agrícola i ramadera a Kansas City, Miralda va crear un gran projecte d’art públic, Wheat & Steak (1981), en el qual va mobilitzar centenars de participants en una desfilada pels carrers de la ciutat. També va intervenir a la Kansas City Board of Trade, on damunt un gran mur de pans acolorits va projectar imatges que mostraven relacions iconogràfiques entre la fam, el comerç i el poder.

Entre els seus projectes de més llarga durada i difusió destaca Honeymoon Project (1986- 1992), una sèrie d’esdeveniments al voltant de les noces imaginàries entre l’Estàtua de la Llibertat de Nova York i el monument a Colom de Barcelona. Durant sis anys, va implicar nombrosos col·lectius d’una vintena de ciutats d’arreu del món en més de quaranta accions entorn del ritual d’aparellament.

Montse Guillén i l’Internacional Tapas Bar & Restaurant

A primers dels vuitanta Miralda va conèixer la cuinera Montse Guillén que regentava un restaurant que portava el seu nom al carrer Marià Cubí de Barcelona. Aquest establiment es va fer famós a l’època, per les accions artístiques que també s’hi desenvolupaven. Montse Guillén va tancar el restaurant barceloní i va marxar a Nova York amb Miralda. Allí obriren l’any 1984 i fins al 1986 El Internacional Tapas Bar & Restaurant. Era un local de quatre plantes que des dels anys vint havia estat un restaurant. Era situat davant del loft de Miralda i Muntadas. Als anys vuitanta era un restaurant italià, per on passaven els personatges més selectes de la ciutat i fins i tot algunes estrelles de Hollywood. Miralda sempre se’l mirava i desitjava entrar-hi un dia. De retorn d’un viatge, el local era tancat i posava que estava en lloguer. Montse Guillén i Miralda el van agafar i el van convertir en una icona d’aquells anys a la ciutat. Un edifici de quatre plantes on s’hi menjaven tapes i tastets de cuina catalana, i que era un espectacle visual, on s’hi muntaven accions artístiques cada dos per tres.

En l’exposició es reprodueix la barra del bar tal com era. I per donar joc als sentits, els divendres i dissabtes a la tarda i vespre, els visitants del MACBA podran fer degustacions d’algunes de les tapes que s’hi servien.

Vicent Todolí i Santa Comida

Que Vicent Todolí faci de comissari d’aquesta exposició no és casual. Perquè el 1981 Todolí va arribar a Nova York amb una beca Fulbright i va entrar al Whitney Program. A través d’Antoni Muntadas, Todolí va conèixer Miralda i aquest, que es trobava en mig d’un nou projecte, Santa Comida / Holy Food per al Museo del Barro de Nova York, li va demanar un article, que es reprodueix en el catàleg (Todolí, que després ha estat tan reticent a escriure sobre art…).

De manera que Todolí es troba lligat amb Miralda en aquella aventura artística americana. I ens explica una anècdota graciosa: Miralda no només va encarregar-li un article sobre Santa comida, també el va fer entrar de cambrer al restaurant El Internacional, que per a un jove estudiant d’art, li va solucionar la manutenció durant un temps. “Era un cambrer dolentíssim”, recorda Todolí tot rient. I més enllà de l’anècdota, explica sobre l’exposició: “Hi ha artistes que als anys noranta van fer accions artístiques amb el menjar, però cal reivindicar i recordar que Miralda ja les feia als setanta, vint anys abans.”

Precisament Santa comida és una obra que Miralda ha fet evolucionar i que va adquirir fa uns anys el MACBA. És per a aquesta proposta lligada a les capelles animistes de la religió ioruba, plenes de simbologia en l’ofrena i el menjar, plenes d’espiritualitat i de força, que s’ha destinat l’espai La Capella, que és d’un gran impacte visual i emotiu. Un espai que tant es pot visitar al començament com es pot deixar pel final, per tancar la visita.