Els amos de sempre bategen Aragonès

Ha nascut un relat nou a Catalunya i avui l’han batejat solemnement. Oriol Junqueras, de la presó estant, ha consumat el tomb estratègic d’Esquerra Republicana amb un article al diari Ara i a La Sexta. L’única via és la del pacte amb l’estat espanyol, “perquè sabem que altres vies no són viables ni desitjables“. “Mirant al futur”, es diu el text. I el fil l’ha recollit una hora més tard Josep Sánchez Llibre, president de Foment del Treball, en un homenatge al comte Javier Godó, amo de La Vanguardia, amb la presència del president català, Pere Aragonès, i de l’espanyol, Pedro Sánchez. “El Grup Godó encarna molts dels valors que sempre ha defensat Foment”, ha dit. N’és un “imposar-se a les dificultats, i fer-ho, sempre, mirant al futur”. I encara Aragonès ha reiterat el concepte, quan s’ha compromès a gastar la mateixa energia que “ens ha permès de superar moments difícils i mirar el futur amb optimisme”.

Tres mirades al futur i un homenatge al passat. Era l’esperit de l’acte, amb la plana major del poder polític, econòmic i mediàtic. La Vanguardia com a metàfora. “A través d’aquesta distinció al Grup Godó enviem un missatge a tota la societat“, ha dit Sánchez Llibre. Com la presència d’Aragonès i Sánchez, que “dóna un missatge molt potent de normalitat política i de tranquil·litat a la societat“. “Contribuirà a una confiança més gran en els actors econòmics i socials per a dissenyar un nou full de ruta” per a la recuperació, ha dit Sánchez Llibre. “Cal que torni la normalitat política entre els governs de Catalunya i d’Espanya. Tant de bo aquest acte d’avui sigui l’inici de la solució del problema existent en la realitat. President Sánchez, president Aragonès, dialoguin, no es cansin de dialogar, perquè Catalunya i Espanya ho necessiten.”

Tots dos presidents han fet seva la petició de Sánchez Llibre. “Cal obrir una nova etapa i posar les solucions damunt la taula. Vull reconèixer que s’han fet passos endavant. I això és important”, ha dit Aragonès. “Mai abans l’estat no havia reconegut la necessitat d’abordar la resolució d’un conflicte d’aquesta naturalesa. Ara és l’hora de reprendre el camí del diàleg i de la negociació.” Sánchez ho ha dit amb uns altres mots. “Estimat Pere –ha començat: És el moment de fer passos que ens permetin d’avançar i fer-ho amb decisió, serenitat i un enorme sentit de justícia, buscant en tot moment la pau i la convivència per sobre de la petitesa.” Cal que Catalunya avanci cap al retrobament i la concòrdia, ha dictat. “Hem viscut massa temps tancats en posicions estretes.”

Anem sumant: Foment, Generalitat, Moncloa. Quarta benedicció: l’Ajuntament de Barcelona. Davant els dirigents dels dos principals sindicats del país –Javier Pacheco, de CCOO, i Camil Ros, d’UGT–, que també han anat a retre homenatge al comte i a la patronal, el tinent batlle de la ciutat, el socialista Jaume Collboni, ha dit que “patronals i sindicats són un bon exemple d’allò que la política ha de tornar a fer: gestionar contradiccions, superar conflictes i progressar“. Collboni ha celebrat que el govern català, l’espanyol i el barceloní estiguin disposats “no tan sols a asseure’s i dialogar, sinó a escometre aquesta magnífica oportunitat de la doble transició digital i ecològica de la nostra economia”. “Ho farem amb l’ajuda dels nostres governs –ha afirmat–, exigint estabilitat política i capacitat de pacte.”

Mentrestant, fora de l’acte, dos aplaudiments a l’article de Junqueras. Un, del PSC i dels barons socialistes. “Benvinguda sigui la renúncia d’Esquerra a la via unilateral”, ha dit Eva Granados. L’altre, del govern espanyol, que l’ha rebut com el gest que una part de l’espanyolisme polític i mediàtic reclamava a l’independentisme abans que el govern espanyol no concedís els indults. La versió de Madrid: que l’article de Junqueras és “un missatge d’autocrítica i de revisió” i que, juntament amb l’acte de Foment, ha segellat el començament “d’un temps de concòrdia i de diàleg“. Amb els gests d’avui, doncs, ha arribat l’embranzida final per als indults, que Junqueras ha avalat al seu article. El ministre de Política Territorial espanyol, Miquel Iceta, ha dit que probablement arribaran abans de l’estiu.

La supervivència insòlita de La Vanguardia, un pretext a mida

“En paraules d’Arthur Miller, un diari és una nació parlant amb si mateixa”, ha dit avui Lluís Foix, ex-director de La Vanguardia. I precisament per això avui el diari ha estat el pretext més eloqüent. Perquè ha parlat per Catalunya, com una cinquena benedicció: “el diari que representa la centralitat del país”, “que fa de mirall de la societat catalana“, també avala el nou cicle polític. Perquè el diari i el comte de Godó, l’editor actual, tenen “la tendència d’adaptar-se als seus lectors i al país sense pretendre de canviar-los”, en paraules de Foix. I si ara cal adaptar-se a l’era del diàleg i la concòrdia, com han dit els presidents, s’hi adapta. La Vanguardia s’adapta tant que Foix ha recordat que havia estat Vicent Partal, nom que deu haver fet aixecar alguna cella entre el públic, qui el 1993 havia causat “perplexitat a la plana major del grup” en explicar-los “l’arribada d’internet als mitjans de comunicació”. L’adaptació, ja es veu, no sempre perdura.

Els cinc últims directors del diari eren presents a l’acte. Foix, Joan Tàpia, Màrius Carol, José Antich (ara director d’El Nacional) i Jordi Juan. Però ha estat Foix qui ha glossat el comte. El comte és generós i “sap que la força no està en la gesticulació ni en la confrontació sinó en la capacitat de convèncer sense imposar”, ha dit. Una lloança fàcilment adaptable a l’ideal polític que han defensat tots els presents. Diàleg, concòrdia, generositat, retrobament, alleugeriment, cohesió. La Vanguardia van fundar-la el 1881 Carlos i Bartolomé Godó, diputats del Partit Liberal de Práxedes Mateo Sagasta, que durant els anys de la restauració borbònica va bescanviar-se cíclicament la presidència del govern espanyol amb el conservador Antonio Cánovas del Castillo, en el període del torn polític permanent en què tots dos, amics íntims, representaven una comèdia de desavinences fictícies. Fins que va venir la Segona República espanyola.

Aviat, ha assegurat Foix, La Vanguardia va deixar de ser el diari d’un partit, i d’aleshores ençà ha fet això: adaptar-se. “Amb episodis funests”, ha reconegut el comte, com el fet que “el franquisme va respectar-ne la propietat però va tutelar-ne els continguts i, sobretot, va intervenir en la designació dels directors”, ha concretat Foix. L’ex-director ha exalçat el comte com el capdavanter de la democratització del diari: “Va ser ell qui va despenjar de la capçalera del diari l’adjectiu ‘espanyola’, que havia estat imposat pels vencedors.” I ha estat ell mateix, Javier Godó, que ha exalçat un altre canvi d’etapa. “Correm el risc que el problema identitari ens impedeixi d’avançar políticament i socialment, com ho demostra la deriva d’aquests últims anys”, ha dit. Però ell té una recepta. “Una Catalunya oberta i una Espanya plural. Monarquia i democràcia.” Del seu pare, Carlos Godó Valls, el comte en diu sovint una cosa que ha explicat també Foix. “Va fer el que va fer Catalunya. Sobreviure.”