Els altres drames de Fèlix Millet

La imatge de Fèlix Millet entrant a la Ciutat de la Justícia, edifici que ell va ajudar a construir, se’m quedarà a la retina durant temps. Que l’edifici on s’imparteix justícia s’hagi aixecat fent servir diners il·legals, no solament ens defineix sinó que és, directament, justícia poètica. Veurem quina és la sentència que rebran els responsables de construir la Ciutat de la Justícia, la multinacional espanyola Ferrovial, per haver subornat polítics en canvi de ser ells els constructors triats. Empresa, per cert, presidida pel senyor Rafel del Pino Calvo Sotelo, nebot del president espanyol. Home amb una fortuna valorada en 3.000 milions. Es veu que se’n podria haver gastat 6 en un suborn. Avui dia, els catalans no només tenim el parlament sobirà dins una ciutadella militar espanyola, sinó que també tenim la Ciutat de la Justícia construïda en part per, i gràcies a, Fèlix Millet i Rafel del Pino.

Els nou milions desapareguts de l’espoliació del Palau de la Música són un altre drama del cas. Efectivament, de la vintena de milions espoliats, n’hi ha nou que no es troben. I el drama és veure com els mateixos jutges han dit clarament que els bancs no col·laboren, no passen informació, són opacs i acaben no permetent de localitzar aquests nou milions d’euros. Poca cosa hi poden fer, de moment, els jutges. Avui els catalans tenim un sistema bancari al qual, de moment, legalment, no ha calgut dir on han anat a parar els nou milions que Fèlix Millet i Jordi Montull tenen provinents de l’espoliació. No els cal.

Un altre drama, aquest bonic perquè sí, diu que quan feia poc que Fèlix Millet havia ingressat a la FAES, el think tank del PP aleshores, el govern d’Aznar va donar tres milions més al Palau de la Música. Així, de sobte, i per sorpresa. I aquests no són damunt la taula en aquest judici. Però si preguntes a fonts de les acusacions, et responen que és una pena que no s’hagi estirat el fil en aquest punt. Hauria estat important de saber exactament on van anar a parar aquests diners provinents de l’amic Aznar, patró de la FAES, via Ministeri de Cultura espanyol. Sospiten, fonts de les acusacions, que ens podríem trobar més Ciutats de la Justícia i més empresaris subornant polítics. Com va dir l’advocat de la FAVB només de començar el judici, aquests dies no hi són tots.

Ferrovial, els bancs i el govern d’Aznar. Aquests són uns altres drames del cas Millet. Passa que tothom parla de CDC. I també s’entén. Podríem veure’n el tresorer, Daniel Osàcar, a la presó. Poca broma. Aquí falta que es demostri, com els entesos diuen que es farà, que CDC cobrava el 3% a empreses en canvi d’atorgar obra pública. Doncs, aquest sistema de finançament, el partit de Jordi Pujol el va aprendre del PSOE, que a la vegada l’havia après dels socialistes alemanys, segons que explica detalladament el president de la comissió Pujol, el senyor David Fernàndez. És a dir, no som ni originals. Això és socialdemocràcia per la vena a Berlín, Madrid i Barcelona. En aquest darrer cas, sota el marc incomparable del Palau de la Música, això sí.