Els quinze moments cabdals de Miró en una exposició al Grand Palais de París

Avui el Grand Palais de París inaugura una exposició dedicada a la trajectòria de Joan Miró i Ferrà: pintor, escultor, gravador i ceramista. La mostra es divideix en quinze espais que corresponen als moments cabdals de l’artista, relacionats amb les tendències artístiques i els fets històrics amb què es va trobar durant la seva carrera. En total, s’hi mostren cent cinquanta obres.

El febrer passat l’IVAM de València ja va inaugurar una exposició sobre Miró per mostrar-ne la faceta més heterodoxa en dues-centes obres.

Aquests són les quinze etapes en què es divideix la mostra parisenca:

Un ‘Fauve català’
Entre el 1912 i el 1915, Miró va estudiar a l’escola d’art de Francesc Galí, a Barcelona, on va aprendre la importància de la retrospecció interna per a trobar la inspiració artística. Ell mateix es va anomenar llavors un ‘Fauve català’ que cercava la seva veu. La major part d’aquestes primeres obres les va dibuixar a la rodalia de Mont-roig del Camp, on estiuejava amb la família.

Cubisme
Les pintures del 1916 al 1919 revelen la influència del cubisme après per mitjà de la revista Nord-Sud, que llegia habitualment. Feia servir tècniques de tall de plans facetats, canvis de perspectiva i multiplicació de punts de vista. Tanmateix, les obres de Miró tenien poc a veure amb els treballs de Braque i Picasso del 1910 al 1912.

Pintures detallistes
Entre el 1918 i el 1922 Miró cercava ‘la natura absoluta’, visió extàtica del microcosmos del mas familiar de Mont-roig. Va sortir del fauvisme per revelar els elements més petits de la natura (insectes, flors, branquillons…) i donar-los vida.

Amics poetes i escriptors
El 1921, Miró va instal·lar l’estudi a París, a la rue Blomet, 45, arrendat per Pau Gargallo. Tenia per veí André Masson, amb qui va establir molt bona relació. Fou ell qui li presentà poetes i escriptors que volien crear un nou llenguatge expressiu. Parlem d’intel·lectuals com ara Michel Leiris, Roland Tual, Georges Limbour, Armand Salacrou, George Bataille, Robert Desnos, Tristan Tzara, Antonin Artaud, Raymond Queneau i Max Jacob.

Surrealisme
Ràpidament, el 1923, Miró va començar a compartir preocupacions amb els seus nous amics, i això va fer que s’adonés dels nous desafiaments. Llavors va desplegar la seva imaginació per substituir la realitat, amb l’objectiu ‘d’abolir els límits entre l’escriptura i la pintura’.

Paisatges imaginaris
Els estius del 1926 i el 1927, a Mont-roig, va treballar en dues sèries de ‘paisatges imaginaris’, amb set obres a cada sèrie. S’hi poden veure els colors lluminosos i saturats (lluminosos blaus d’ultramar, grocs i carabasses potents, carmins vermells i verds intensos).

La pujada del feixisme
Les crisis financeres, socials i polítiques que van sacsejar els anys trenta van afectar la feina de Miró. El 1935, un any abans de la guerra, va començar a plasmar la situació en el cicle anomenat ‘pintures salvatges’. Amb l’esclat de la guerra, Miró va fugir amb la família a París, on va treballar a l’acadèmia de la Grande Chaumière. Influït pel Guernica, va sentir que necessitava tornar a plasmar la realitat en les seves obres amb colors incandescents i paisatges nocturns que reflectien la seva angoixa davant la situació del món.

Pintura damunt masonita
L’estiu en què va esclatar la guerra de 1936-39, Miró, de Mont-roig estant, va fer vint-i-set pintures de la mateixa mida (78 cm x 108 cm) damunt masonita (masonite), una mena d’aglomerat de fusta inventat per William H. Mason. Eren pintures en què Miró plasmava ‘exorcismes violents i instintius’, segons que deia, sobre els fets que s’esdevenien.

Les constel·lacions
L’estiu del 1939, es va traslladar amb la seva família al municipi francès de Varengeville-sur-Mer on ja residien Georges Braque, Raymond Queneau, Georges Duthuit, Pierre Loeb, Paul Nelson i Herbert Read. Durant aquella estada, tot i la tragèdia que vivia Europa, va retrobar la calma de Mont-roig i va començar a treballar en la sèrie de les constel·lacions.

El pavelló de la República espanyola
L’abril del 1937, l’exèrcit alemany va bombardar la ciutat basca de Gernika i per recaptar fons d’ajut al bàndol republicà, Christian Zervos va demanar a Miró que fes una obra que es pogués convertir en un segell de correus. Més tard aquesta obra, Aidez l’Espagne, es va estendre a un pòster d’edició limitada. El mateix mes, el govern espanyol va demanar a Miró que decorés el pavelló de la República espanyola.

Ceràmica
El 1942, Miró es posà en contacte amb el seu vell amic Josep Llorens i Artigas, que havia conegut a Barcelona el 1917 per iniciar-se en l’art de la ceràmica. Amb les tècniques que en va aprendre, Miró va aconseguir peces úniques.

Anys de postguerra
Entre el 1947 i el 1954, acabades les guerres, Miró es va adscriure a les tendències artístiques d’aquell moment. Va passar vuit mesos a Nova York, on, després d’anys de solitud, retrobà el seu vell amic Alexander Calder. Per mitjà de Pierre Matisse, va rebre l’encàrrec de fer un gran mural per al menjador de la Terrassa Plaza Hotel, a Cincinnati. Quan va tornar, va aplicar l’economia de mitjans a la seva feina: línies negres gruixudes passen per la superfície de la tela amb espontaneïtat.

Escultures
El 1966, Miró va començar una sèrie d’escultures concebudes de manera poètica, humorística o amb un esperit subversiu. Totes amb el mateix enfocament: una col·lecció d’objectes insignificants, fora de context, inspirant possibles metamorfosis. En alguns casos, els colors vius de les obres remeten a la seva trobada amb Calder el 1928.

El gran estudi a Mallorca
El 1956, Miró es va traslladar als suburbis de Palma i va demanar a l’arquitecte Josep Lluís Sert que construís el gran estudi a sota de casa seva, l’estudi que sempre havia somniat. En aquest nou espai, Miró va tenir per primera vegada l’oportunitat de desempaquetar totes les caixes on guardava obres que no havia vist d’ençà que havia sortit de París, abans de la guerra. Aquest retorn al passat el va dur a ser molt crític amb la seva feina i destruir un cert nombre d’obres i restaurar-ne d’altres.

Blue I, Blue II, Blue III
El 1961 hi ha el prematur treball monumental que va crear a l’estudi de Palma. El febrer del 1960, Miró va pensar a fer una sèrie de pintures blaves en què pretenia mostrar una gran rigidesa i tensió internes.