26.12.2016 - 22:00
L’any 2016 ha estat, sens dubte, l’any de Donald Trump, protagonista indiscutible de l’escena internacional no només per la seva victòria sorprenent a les presidencials dels Estats Units, sinó per les polèmiques que va protagonitzar a les primàries i durant la campanya electoral que finalment el va portar a la Casa Blanca. No obstant això, l’any que acaba també ha estat protagonitzat per altres noms propis. En destaquem deu personatges:
1. Donald Trump
Encara que a priori eren pocs els que li donaven opcions de convertir-se en candidat, el magnat no només va aconseguir el suport dels republicans sinó que va guanyar contra tot pronòstic les eleccions del 8 de novembre. Gràcies al complicat sistema electoral, es va imposar en obtenir més representants al Col·legi Electoral -l’òrgan que tria al president- malgrat que la candidata demòcrata, Hillary Clinton, va ser la que més vots va rebre dels ciutadans.
En 2017, els ulls continuaran posats en Trump, que assumirà el càrrec el 20 de gener i que ha conformat un equip de govern del qual formen part polítics conservadors i diversos antics militars, a més d’empresaris, com l’elegit per ser secretari d’Estat, el president d’Exxon Mobil Rex Tillerson.
2. Juan Manuel Santos
El president de Colòmbia s’ha guanyat un lloc en la història del seu país després d’aconseguir tancar un acord de pau amb la principal guerrilla, les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), la qual cosa també li ha valgut el Nobel de la Pau el 2016.
Santos i el líder de les FARC, Rodrigo Londoño ‘Timochenko‘ van anunciar el 24 d’agost l’acord final, que els colombians van rebutjar en el referèndum del 2 d’octubre. Això va obligar a Govern i guerrilla a introduir alguns canvis, atenent parts de les peticions dels partidaris del no. Finalment, després de la ratificació pel Parlament, l’acord de pau va ser signat el 24 de novembre.
3. David Cameron
El primer ministre britànic va prometre la convocatòria d’un referèndum sobre la permanència del Regne Unit a la UE en el seu programa per a les eleccions del 2015, que va guanyar amb contundència, desitjós principalment de fer callar les veus més euroescèptiques a les files del Partit conservador.
El 23 de juny, i contra el que pronosticaven els sondejos, un 51,9 per cent dels britànics van votar a favor de ‘Brexit‘, un procés que no obstant això, no s’ultimarà fins dos anys després que s’iniciïn les converses formals amb la UE, cosa que encara no ha passat. Per la seva banda Cameron va fer immediatament un pas endavant, va assumir la derrota i va abandonar el càrrec, cedint el testimoni a Theresa May.
4. Recep Tayyip Erdogan
El president turc ha aprofitat els esdeveniments d’aquest últim any per reafirmar encara més el seu poder i per justificar els seus plans de reformar la Constitució per dotar al cap d’Estat de més competències de les que ara gaudeix. A l’ofensiva contra els rebels kurds del PKK, s’han sumat els diversos atemptats perpetrats per l’autoanomenat Estat Islàmic, l’últim d’ells el 10 de desembre al costat d’un estadi a Istanbul que va deixar 44 morts.
Però sens dubte, si alguna cosa ha marcat l’any i la política d’Erdogan ha estat el cop d’Estat fallit contra la seva persona el 15 de juliol passat. El president ha acusat el clergue Fethulá Gulen, en altre temps aliat i actualment exiliat als Estats Units, i ha dut a terme una ‘caça de bruixes’ per apartar dels organismes públics a milers dels seguidors del seu moviment religiós.
A més, Erdogan ha protagonitzat en els últims mesos un acostament a Rússia en detriment del seu tradicional aliat, Estats Units, i manté una tensa relació amb la UE, amb la qual es tem que l’acord migratori assolit al març pugui saltar en qualsevol moment.
5. Vladímir Putin
El president rus segueix sent un dels pesos pesants de l’escena internacional, encara que Trump li hagi arrabassat aquest any el títol de ‘Persona de l’Any’ de la revista Time. Putin ha continuat consolidant el seu poder a Rússia i reforçant la presència internacional del país a nivell internacional.
La intervenció russa a Síria, la seva aliança amb l’Iran i el seu acostament a Turquia han allunyat encara més Rússia d’Occident. Mentrestant la UE com els Estats Units mantenen les sancions contra molts dels seus líders pel conflicte a l’est d’Ucraïna, que després de més de dos anys dista molt d’haver-se resolt.
6. Angela Merkel
La cancellera alemanya s’ha erigit en el principal valor segur d’una UE en hores baixes davant la pèrdua de suport dels partits tradicionals i l’auge dels moviments populistes, principalment els d’extrema dreta. Després de moltes especulacions, Merkel ha anunciat que buscarà fer-se amb un quart mandat en les eleccions de la tardor del 2017.
La líder conservadora continua sent la millor valorada pels ciutadans, si bé la crisi dels refugiats del 2015 i la seva política de portes obertes que va permetre l’arribada de gairebé un milió d’ells al país, li han passat factura i li han fet guanyar crítiques en les files del seu propi partit. L’atemptat del 19 de desembre contra un mercat nadalenc a Berlín reivindicat per Estat Islàmic podria reforçar aquesta tendència, tot i que encara queda molt per als comicis.
7. Bashar al-Assad
D’ençà que Síria va caure en una guerra civil oberta, des d’Occident s’ha reclamat la seva sortida del poder, però la veritat és que el president sirià es manté en el càrrec, principalment gràcies a la decisiva intervenció militar russa que va començar al setembre del 2015 i al suport decidit de l’Iran i el partit milícia xiïta libanès Hezbollah.
Al-Assad acaba l’any amb una important victòria: la recuperació d’Alep, controlada pels rebels des del 2012. Els grups rebels han quedat debilitats, però l’amenaça que plantegen organitzacions terroristes com a Estat Islàmic, que a principis de desembre ha recuperat Palmira després de perdre-la al març, o l’antic Front al-Nusra, segueixen vigents.
8. Matteo Renzi
Matteo Renzi passarà a la història de la convulsa política italiana com el primer ministre més jove i el primer al qual els italians no van triar en les urnes però que els vots el van obligar a dimitir. Després de pujar a la direcció del Govern al febrer del 2014 en ser elegit líder del Partit Democràtic, Renzi es va marcar com a objectiu canviar el sistema electoral i democràtic a Itàlia, per la qual cosa la reforma de la constitució i la modificació del paper del senat eren claus.
Per això, donat el calat dels canvis que volia introduir, va convocar els italians a les urnes el 4 de desembre i, tot i que no calia, va lligar el seu futur al resultat de la consulta. Això va provocar que l’oposició convertís la votació en un plebiscit sobre la seva continuïtat en el càrrec. I Renzi en va sortir mal parat: el 59,1 per cent dels ciutadans italians van votar no a la reforma. Davant la garrotada, el primer ministre va complir la seva promesa i va deixar el càrrec.
9. François Hollande
El president francès finalment ha optat per fer un pas a un costat i a finals de novembre va anunciar que no buscaria la seva reelecció en les eleccions del pròxim abril. Hollande, els índexs de popularitat del qual fa mesos que estan sota mínims, havia estat estudiant les seves opcions de cara a la reelecció, convertint-se així en el primer president que no cerca un altre mandat més a l’Elisi.
La seva decisió, molt elogiada a França, va donar via lliure al seu primer ministre, Manuel Valls, que dies després de llançar-se a l’arena de les primàries socialistes va deixar el càrrec. No obstant això, sembla que qui més opcions té per a les presidencials és el candidat conservador, l’ex-primer ministre François Fillon.
10. Rodrigo Duterte
L’actual president de Filipines s’ha convertit en un assidu a les notícies internacionals d’ençà que va accedir al càrrec el passat mes de juny. La seva forma de parlar sense pèls a la llengua i el seu esperit de confrontació, especialment amb els Estats Units -al president Barack Obama va arribar a insultar- han generat algunes situacions incòmodes per al país.
La seva campanya contra el narcotràfic, en què han mort milers de persones, li ha fet guanyar crítiques a nivell internacional, que no han fet sinó augmentar després que fa uns dies reconegués que quan era alcalde de Davao ell mateix va matar tres delinqüents.
