Elpidio José Silva: ‘És una urgència radical estudiar la il·legalització del PP’

Elpidio José Silva (Granada, 1959) és un d’aquells intel·lectuals espanyols que de cop i volta, a casa nostra, són objecte d’una gran atracció mediàtica perquè s’atreveixen a criticar el govern espanyol. I sobretot, la manera com ha polititzat l’acció de la justícia. Parla amb coneixement de causa. El 2014 va ser inhabilitat com a jutge per un delicte de prevaricació durant la instrucció del cas Blesa. El Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) va determinar que havia prevaricat quan va dictar presó sense fiança per al banquer, el primer de la història de l’estat espanyol que entrava en un centre penitenciari.

Alliberar-se de la tasca de jutge li ha permès d’exterioritzar el seu esperit crític. Instal·lat a Barcelona, es dedica a dirigir un bufet especialitzat en dret penal econòmic. Segueix molt de prop el procés i, arran dels empresonaments dels presos polítics catalans –creu que no poden ser definits de cap més manera–, s’ha erigit en una de les veus més crítiques envers el sistema judicial espanyol.

—Com ho veieu, que a l’Europa del segle XXI hi hagi presos polítics?
—La primera qüestió és que la definició de pres polític, des del punt de vista jurídico-formal, no existeix. Tot i que alguns mitjans o Amnistia Internacional, volen definir què són els presos polítics. Perquè ells deuen tenir la marca i la referència per a dir-nos a tots què és. I els altres hem de callar i escoltar què diu Amnistia.

—Amnistia Internacional els defineix com a presos de consciència?
—Això és inacceptable. Són presos polítics. Com els has d’anomenar? El pres de consciència no existeix. És un místic. És aquell que està a la seva habitació, hi va la policia i el deté perquè pensa en Déu. A veure, quan és polític un pres, segons la meva manera de veure? Doncs molt senzill. Quan tu detectes, en el curs del procediment, que la brúixola s’ha espatllat, que les coses no funcionen com en la resta de procediments del país; quan els fets es deformen absolutament, la interpretació de les lleis també es deformen; quan un procediment es converteix en una bogeria polititzada i manipulada pel règim per a perseguir algú.

—Ja heu dit públicament que no esteu d’acord amb el delicte de rebel·lió de què s’acusa tot el govern català. Per què?
—Ens volen dir que hi ha hagut un delicte de rebel·lió. I no existeix. No existeix. Així és com els règims polítics que no són democràtics munten discursos imperatius perquè la gent calli. Tu no pots fer interpretacions de les normes. I, és clar, quan tens la meitat de la comunitat jurídica pensant una cosa i l’altra meitat pensant-ne una altra, m’hauràs de concedir, almenys, que la resolució no sigui clara. Aquí es pretén que sense cap violència, que persones que precisament han fet tot allò que s’ha de fer perquè es vegi que no han comès rebel·lió, que s’han amagat en el compliment del codi penal perquè no els condemnin per rebel·lió, una jutgessa digui que n’hi ha.

—De fet, el delicte de rebel·lió hauria d’implicar violència i el fiscal ho justifica –i Lamela ho subscriu– dient que la rebel·lió pot ser incruenta però continua essent delictiva si deriva en un procés ‘violent i bel·licós’.
—Això és tan excessiu com el cas d’una persona que va en bicicleta i colpeja una senyora amb el manillar i li trenca la tíbia. Llavors, quan arriba al jutjat, el ciclista, en lloc de tenir una causa oberta per una demanda civil, es troba amb una temptativa d’homicidi. Per tant, no veig que jurídicament hagin d’anar a la presó. En canvi, veig un conflicte brutal i unes opinions que no tenen cap fonament. Això que passa aquí és molt greu perquè hi ha gent que ha de ser víctima de mesures cautelars d’acord amb un càrrec jurídic d’interpretació que no pot cabre mai en el dret penal. I per això hi ha desacords a la fiscalia i fins i tot en l’Audiència espanyola. Per això hi ha un vot particular de José Ricardo de Prada que diu que no hi ha rebel·lió ni sedició. Són presos polítics, això són. I el procediment és polititzat de cap a cap.

—Diuen que hi ha pressions del govern per a retirar la presó preventiva abans del 21-D i així rebaixar la tensió. Ho veieu factible?
—És molt difícil de saber què hi té al cap, el govern. En el moment que tu no veus que se segueixi un manual ordenat de com s’ha d’interpretar el dret… Per tant, des del punt de vista de les pressions polítiques, diplomàtiques… Cal recordar que Espanya deu més d’un bilió d’euros de deute públic. I això és un problema gravíssim per a Europa. Tot això compta. La inseguretat política que és de responsabilitat, gairebé exclusiva del PP, repercuteix en l’economia.

—I creieu que Europa hi intervindrà?
—És que hi ha d’intervenir. Com més tardi, més danys de reputació, socials, polítics econòmics tindrà la UE. Som socis del mateix club. I Espanya és un dels grans. És molt perillós que passi això aquí. Per tant, la UE, per una qüestió de legitimitat i de defensa de la democràcia, ha de fer esforços per a reconduir tot això. Rajoy hauria pogut desactivar tot això des del moment en què Puigdemont, amb grans riscs polítics per a ell, no formulava la declaració d’independència de manera efectiva i convocava eleccions. En aquests moments Rajoy hauria pogut aturar la maquinària, però no ho va voler. Llavors diu que és perquè hi ha independència judicial. Però és que no el creu ningú. The Times es refereix als presos polítics, com els presos de Rajoy. Aquesta afirmació no la podries fer als Estats Units. No podries parlar dels presos de Trump perquè tothom sap que als EUA hi ha poders separats.

—Veient tots els procediments que hi ha hagut aquests dos últims anys i fins ara, com a jurista, creieu que els processos judicials han estat polititzats?
—I tant. A veure, al PP mai no li ha agradat la constitució. Al PP no li ha agradat mai l’article 2. Només li n’agraden unes parts. Del plat, se’n menja allò que li interessa; i allò que no li interessa, ho llença. ‘Indissoluble unitat de la nació’: això els agrada. ‘Nacionalitat’?: això fora. El PP creia que les nacionalitats eren com el dret d’habitatge, que com que la gent s’ha aguantat, no s’ha complert mai. Però això de les nacionalitats, resulta que als catalans els interessa, entenen que són una nació i això implica que han de ser reconeguts. I com que el PP no va aconseguir imposar les seves tesis durant l’elaboració de la constitució, quan ja s’havia muntat tot, van anar al TC  per la porta del darrere i van fer un cop d’estat. Això que va fer al TC no es pot fer! Vostè no pot en judicialitzar el poder constituent. Vostè no és el poder constituent, vostè és poder constituït pel constituent. I vostè s’ha d’adaptar a allò que hi ha.

—Una reforma ideada per a aturar el procés i denunciada per Europa.
—Molt denunciat, sí. Però a partir d’aquest moment, tota la crisi és política. I totes les querelles són polítiques perquè tot radica en aquest desacord tan essencial que és la fallida de la nostra constitució i el nostre sistema autonòmic.

—L’escenificació també ha estat polititzada. Hem vist portaveus del govern parlant de tumults i hores més tard la fiscalia denunciant delictes de sedició.
—Efectivament, veiem una escenificació que és molt preocupant. Veiem que uns, com si fossin altaveus, missatgers, des del poder executiu, van dient què passarà; els missatgers, des de la fiscalia, ho van concretant, i finalment els jutges, alguns jutges, s’hi afegeixen.

—Molt il·lustratiu.
—Si hi hagués independència judicial, el govern no qualificaria els delictes. Si el govern parla de rebel·lió, és una opinió. Una opinió amb la qual s’ha de vigilar perquè podria ser una calúmnia. Però, és clar, perquè sigui una calúmnia ha de venir el fiscal i dir que vostè no sap de què parla. Aquí hi ha un aparell de propaganda impressionant perquè allò que digui el govern sigui veritat. Això és el que jo anomeno postdret. Com la postveritat.

—I com se soluciona tot això?
—És que a Espanya hi ha una urgència radical que s’ha de posar sobre la taula: la il·legalització del PP. I, és clar, la dimissió de Rajoy. Aquesta és la urgència. Potser no en volem parlar perquè a vegades les coses són com el Vesuvi. És allà i és tan evident que entrarà en erupció i ens arrasarà que no en volem parlar. Però aquí sí que en parlarem, no ens estarem callats. El problema que tenim és que pràcticament tots els presidents del PP a la comunitat de Madrid són encausats. Hi ha hagut una concentració de pràctiques criminalitzades que són alarmants. La il·legalització del PP és un fet que ja no es pot deixar de proposar. S’ha d’investigar i veure si realment allà hi va haver una associació il·lícita. S’ha d’il·legalitzar? No ho sabem, però s’ha d’investigar molt a fons. Però, és clar, si les regnes de la investigació són controlades pel partit que se suposa que pot haver comès delicte, malament rai.

—Veieu factible que Bèlgica extradeixi Puigdemont?
—No és previst el delicte de rebel·lió, a Bèlgica. La rebel·lió, tal com es regula a Bèlgica, és un delicte que més aviat va dirigit a la protecció de determinats càrrecs perquè es puguin exercir vàlidament i se superposa una mica amb el delicte d’atemptat. I de fet, el codi penal belga, especifica tots i cadascun dels càrrecs que poden ser objecte d’aquesta rebel·lió. Però no és pensat en altes institucions ni en l’enderrocament d’un govern. No es preveu això que aquí s’anomena alçament públic. Alçar-se públicament és alçar-se violentament, de manera tumultuària i a través d’uns mètodes que són idonis per a entendre que pots arribar a quedar-te amb el govern d’un país.

—Per tant, ho descarteu?
—Bé, la justícia belga, en termes d’independència, és en una altra galàxia respecte d’Espanya. Nosaltres som al lloc antepenúltim, crec que juntament amb Bulgària, i els belgues són per sobre la mitjana de la percepció d’independència judicial a Europa. Davant de França, un sistema judicial que conec. I, en termes col·loquials, a França un jutge és intocable. Per tant, entenc que el nivell d’independència és més alt. Però també puc entendre la pressió política que rebrà el jutge. És que, és clar, quan els arriba un artefacte polític que ja és polititzat, els jutges belgues no treballaran en condicions normals. Però per poc que apliquin els criteris dels quals he parlat i detectin el postdret que regna aquí, diran que l’extradició no és procedent. Si la justícia belga concedeix l’extradició, Europa ja no és creïble.

—Com la valoreu, l’estratègia judicial de Puigdemont i part del govern, de traslladar el problema al cor d’Europa?
—Quan vius en un país que et persegueix jurídicament sota un grau d’injustícia que tu consideres molt elevat, ho trobo bé. A partir d’aquí, la UE ha d’assumir la seva responsabilitat. El procés és una síndrome, perquè és una síndrome. Neix de la malaltia que és el cop d’estat a la constitució que perpetra el PP amb la reforma del TC. Doncs és una síndrome que ha mutat. En l’origen l’independentisme és un afer lligat al nacionalisme, a la cultura, a elements folklòrics, la llengua… El ser cultural d’aquesta comunitat que no es pot menystenir. Aquest ja no és el relat. Muta en el moment que el 15-M arrossega tota una presa de consciència per a entendre que som dins d’un règim corrupte i ens han enganyat en la transició. Aquest relat és tan potent que fa que muti l’independentisme i sorgeixi la CUP. No s’entendria res del que ha passat aquí sense la CUP.

—Caram, sorprèn veure un ex-jutge parlant així de la CUP.
—La CUP han estat gairebé permanentment els cavalls que han estirat del carro. Han posat la força, la passió i una mica l’emocionalitat, des d’aquesta perspectiva, que no és nacionalista, que és no voler viure en un règim corrupte. I després hi ha hagut una nova mutació del relat, quan passa a l’àmbit dels jutjats. I hem acabat veient la relació tan pervertida entre la judicatura, la fiscalia i el govern.

—I ara on som?
—L’última mutació del relat és que ha passat a l’àrea internacional. I no únicament compta el nacionalisme, el règim, la protesta… Els interessos internacionals creixen, i aquí t’has d’espavilar amb la teva reputació. I Espanya no té reputació democràtica.

—Teniu despatx a Barcelona i passeu més temps aquí que a Madrid. Lleis al marge, i des del punt de vista ciutadà, com observeu tot això que passa?
—Sempre he tingut molt afecte a Catalunya. Quan jugava a tennis taula sempre estava amb catalans. De fet, vaig ser dels primers a guanyar els catalans, perquè eren els millors d’Espanya. No havia viscut establement a Catalunya fins ara. Sóc casat amb una catalana, visc a Catalunya i si marxo d’aquí, és perquè me n’he d’anar d’Espanya. No tinc previst de viure en cap altra zona del país. Jo visc aquí com un observador. Crec que estic curat de prejudicis. I ho dic així, amb tota sinceritat. A mi m’havien explicat una pel·lícula que jo ja sospitava que era falsa. Com quan m’expliquen les històries de Maduro. I el que em trobo a Catalunya és un poble pacífic, però molt pacífic. No sé quin poble d’Espanya toleraria un peatge permanent pels túnels de Vallvidrera. Jo sé que a Cadis van agafar el pont de la Badia de Cadis, el van tancar i aquí es va acabar. Ara, jo crec que és un poble; és una nació. Jo la vaig veure. La vaig veure el dia 1. Això es veu, això es palpa, és al carrer, és una energia que es nota. I no consenten que es burlin d’ells i els aixequin la camisa d’una manera indignant.

—Per acabar, què creieu que passarà?
—Jo insisteixo que tot allò que no sigui activar una investigació seriosa sobre la il·legalització del PP ens tindrà aquí permanentment embolicats. Perquè faran una altra constitució i no se la creuran. Hi haurà una votació el 21-D i potser, jo no ho sé, però és possible que els independentistes tinguin majoria absoluta. Dependrà de si es presenta la CUP. Dins la seva lògica i la coherència, creuen que aquestes eleccions són viciades. I crec que no hi ha cap grup més coherent i més consistent a Espanya que la CUP. Però crec que es presentaran i l’independentisme podria obtenir majoria absoluta. Però ja ho ha dit Rajoy, que si tornen a fer el mateix, tornarà a aplicar el 155. Tampoc no ha dit quan el retirarà. És que potser el mantindrà. Per tant, per la seva interpretació, tant hi fa què es voti. Per això, que ara mateix és un desastre.

—…
—Penso que la UE ha de fer un esforç per a dir a Rajoy que aturi tot això, que ho moduli. Hi ha molts mecanismes per a fer-ho.

—Per exemple?
—Impulsar la destitució del fiscal general de l’estat. No el pot destituir directament, però sí que pot fer una valoració amb les causes que ha portat i demanar-li que renunciï al càrrec. O obrir un procediment per a investigar-lo respecte de tot el que ha fet. Com que hi ha independència judicial i el fiscal no depèn del govern, perquè el govern és víctima d’una mala gestió de la justícia per part del fiscal general de l’estat i algun magistrat…

—Però amb això no n’hi ha prou.
—No. Ara mateix han de parar. S’han d’asseure a negociar. S’ha de tornar a Catalunya, punt per punt, el seu estatut. De la manera que sigui. I parlar de les competències, de l’estat federal, de si hi haurà un referèndum, com serà aquest referèndum. S’ha de parlar del referèndum. Parlar molt i treballar molt. Però amb qui no es pot parlar, i això s’ha demostrat, és amb el PP. Aquest és l’autèntic escull del país.