10.12.2019 - 21:50
És estremidor veure el que el col·lectiu #lastesis de Valparaíso (Chile) ha aconseguit amb la seva acció ‘Un violador en tu camino’, tant al seu país com en les múltiples rèpliques que han sorgit arreu del món. Ho heu vist i escoltat? Escric estremidor perquè l’acció no és bella, aquest concepte que arrosseguem mansament des dels temps de l’ascens de la burgesia, no ens demana que ho contemplem passivament, sinó que ens incita a gestualitzar i cantar amb totes les seves protagonistes aquestes lletres tan simples i, per simples, incisives: ‘el violador ets tu’, ‘l’estat repressor és un mascle violador’, ‘la culpa no era meva ni on era ni com anava vestida’…
A mi em sembla una acció superlativa, diria que és una acció artística en tota la seva magnitud, sempre que ens posem d’acord que el concepte esteticista de l’art, aquell que apel·la al geni creador, a les emocions sublims i tants altres tòpics esdevé –moltes vegades, o més que moltes– inútil. En aquest cas, la iniciativa de les dones xilenes ha tingut un gran ressò, però no han trigat gaire a sortir les veus d’aquella gent que necessita posar-se estupenda: des de la que qüestiona aquestes acusacions indiscriminades a tots els homes i estaments (‘el violador ets tu’) fins a la que lamenta que les dones que participen en l’acció vesteixin i es moguin desafiadores o, fins i tot, voluntàriament desagradoses. Al meu entendre, hi ha persones que lamenten les formes de l’acció per dues raons que no s’exclouen entre si: o perquè no acaben d’entendre la barbàrie que suposa la violència masclista (de la qual la violació n’és l’exponent més mesquí) o perquè viuen en la mentida social del bon gust. Perquè el bon gust i les formes exquisides són sempre el gust del poder.
Faig un gir: de Xile a Catalunya. L’any 1911, Eugeni d’Ors va estampar en L’Almanac dels Noucentistes una frase que, malauradament, conté una concepció que s’allargassa en el temps en terres catalanes: ‘A Catalunya lo més revolucionari que es pot fer és tenir bon gust.’ Ors també hauria repudiat l’acció de les dones que criden en places públiques del món en contra de policies, jutges i presidents com a violadors (a l’estat espanyol la cançó hauria d’incloure, lògicament, els monarques). Ja sabeu que ell va definir el seu gust femení en la figura de ‘la ben plantada’, una mostra del masclisme noucentista, on l’adalil del corrent donava detalls de com havia d’actuar i fins i tot quina constitució havia de tenir la dona catalana ideal. El bon gust revolucionari (sic) orsià en tota la seva expansió.
Uns anys després, el crític d’art Sebastià Gasch va publicar un article als antípodes d’aquella perbocada burgesa d’Ors. El seu article es va titular ‘Elogi del mal gust’ (La Publicitat, novembre de 1929) i jo l’he manllevat per a complir el meu compromís quinzenal a VilaWeb. En aquell article, Gasch escrivia, entre més, unes frases programàtiques que seria bo que les institucions culturals d’avui dia i tantes persones que s’interessen per una cultura diguem-ne refinada s’incrustessin en les seves mentalitats:
‘Creiem en la necessitat de propugnar un art que pequi per excés, i no per defecte. Un art intens i fort, patètic, aspre i bàrbar sense atenuants. Un art que ens posi fora de combat d’un vigorós cop de puny, i no pas que ens embriagui a còpia de perfums. Un art fort. Cal, doncs, oposar-se rotundament a la sensibilitat lànguida, als refinaments malaltissos que molts suposen elements primordials de l’obra artística. Breu: cal oposar-se al bon gust.’
Que gran que era, Gasch! Un any abans, el crític d’art havia signat amb Dalí i Montanyà el ‘Manifest Groc’, una altra patacada en contra de la cultura que es vol perfumada i, per tant, sectària. En aquell manifest atacaven ‘els pintors d’arbres torts’, l’Orfeó Català, Àngel Guimerà i la ballarina Àurea de Sarrà, en qui els signants del manifest veien la prossecució malaltissa d’aquell suposat retorn a la Grècia clàssica en ple esclat de la modernitat. I des d’aleshores, ençà.
Seria bo que tots els postnoucentistes que encara ronden –i, malauradament, manen– a la nostra societat aprenguessin que ni el 1911 ni ara mateix tenir bon gust no és res revolucionari. I que tant en l’art com en la societat és millor vociferar les injustícies que esmentar-les amb un murmuri delicat mentre prens un còctel de nom estranger; i que és més útil fer-ho amb parracs multicolors i amb gestos aparentment potiners que amb vestits d’alta costura i formes educades en la salvatgia que no es veu. Perquè el més revolucionari que es pot fer a Catalunya, i al món, és denunciar el bon gust amb què els sàtrapes ens entabanen des del principi del temps.
I pels dies que vindran: bones festes. O, d’acord amb el títol de l’article: bones pestes.
