19.12.2023 - 21:40
|
Actualització: 20.12.2023 - 07:47
El coratge és una virtut humana que implica la capacitat d’afrontar situacions difícils, perilloses i tot, amb determinació i valentia. Malgrat la por o la incertesa que et puguen originar aquestes situacions.
El coratge implica tenir sempre la voluntat de prendre decisions i actuar de manera decidida i directa, fins i tot quan les circumstàncies són adverses o el resultat és incert.
I, evidentment, el coratge no és l’absència de por, sinó la capacitat d’encarar-se amb la por i superar-la.
La diputada de Junts al parlament espanyol Míriam Nogueras és aquests dies en l’ull de l’huracà, per haver tingut el coratge de dir, a la tribuna del congrés espanyol, que hi ha jutges indecents que haurien de ser jutjats i condemnats. I per haver-los esmentats nom a nom, d’un en un: Pérez de los Cobos, Marchena, Espejel, Lesmes, Llarena, Lamela…
En resposta a això, ahir una vintena de fiscals del Suprem van demanar al fiscal general, en un gest inaudit, que actuàs contra Nogueras. Sense explicar ni concretar en què havia de consistir aquesta actuació, però deixant entendre que havia d’implicar un càstig personal contra la diputada. Que havia de ser apartada de la política, com ells ja han fet amb tanta gent.
Però passa que tots els hem vist actuar. I “indecent” a mi em pareix encara un qualificatiu molt moderat, en vista de les gravíssimes coses que han fet, de la manera com han violentat els fets en els quals havien d’entendre i de com han deformat la democràcia, recaragolant fins i tot les lleis que deien que aplicaven.
Tothom té el dret de tenir la seua opinió, però ningú no té el dret d’uns fets propis. I aquests tenebrosos personatges en particular –els Pérez de los Cobos, Marchena, Espejel, Lesmes, Llarena, Lamuela i tants altres– no solament han fet coses horribles, sinó que les han posades per escrit i en paper oficial. I han de ser responsables, per tant, dels seus actes.
Dit tot això, la reacció del búnquer judicial és tan desproporcionada com significativa, cridanera. I crec que respon a dues coses.
La primera és la por. La por que, efectivament, les comissions d’investigació del congrés espanyol dictaminen sense cap ombra de dubte, per exemple, que prevaricaven per aturar com fos la independència de Catalunya. Que van fer servir la justícia com a eina per a fer política, sabent que ho feien i sabent que feien coses il·legals. La por, en definitiva, que puguen anar a parar finalment a la presó, pels seus delictes.
A mi em costa molt de creure que això –que entren a la presó– puga acabar passant, perquè seria un xoc tan definitiu amb el règim que no el sé veure en un horitzó raonable, i encara menys propiciat pel PSOE. Però què veja o deixe de veure jo no ha de ser per força allò que veuen ells. I, segurament, estan tan acostumats a ser uns petits dictadors malcarats que el simple qüestionament, que algú els qüestione a ells en públic, els trau de polleguera.
Però la segona raó d’aquesta reacció tan desproporcionada em sembla encara més interessant: és la por del contagi. El coratge no tan sols és una virtut, sinó també una font d’inspiració. I entenc que els faça por que es puga trencar el tabú –o que puga escampar la por– que ha protegit aquests indecents de l’any 1939 ençà.
En dues direccions: entre la gent i entre els polítics. Però molt particularment entre uns polítics, també entre uns polítics espanyols, que després de les eleccions del juliol passat comencen a assumir plantejaments de l’independentisme català que fins fa quatre dies ni entenien ni volien entendre. Com passa amb l’amnistia, com passa ja amb la lawfare.
Crec que Nogueras no té cap intenció de reformar Espanya. N’estic segur. Però els reformistes espanyols que de mica en mica van traient el cap per Madrid entenen perfectament tot això que diu Nogueras, saben la santa raó que té i comprenen fins a quin punt és fonamental resoldre el problema creat pel “partit dels jutges”, si mai volen ser un país normal. Cosa que, per als indecents escamots judicials que copen l’alta magistratura espanyola, és una notícia molt dolenta. I una altra raó –comprensible, no ho negaré pas, això– per a estar inquiets.
PS1. La gravetat de la situació política a les Illes és enorme. El PP, i la presidenta Prohens en particular, ha estat completament abduït per Vox, que va imposant tots els seus fanatismes, molt especialment contra la catalanitat. L’aprovació del pressupost acceptant totes les barbaritats proposades pels ultres ha dut el PP a un punt de no-retorn que Martí Gelabert analitza en aquest article.
PS2. Pedro Sánchez anirà al Palau de la Generalitat de Catalunya i es reunirà amb el president Aragonès. I per situar l’esdeveniment Odei A.-Etxearte ha escrit que el president espanyol juga a desgastar l’independentisme en la pugna per la fotografia. Llegiu-la.
PS3. El periodisme independent dóna forma a un món més just i ajuda a crear un país nou, deslliurat de les rèmores del passat. A VilaWeb no tenim cap propietari multimilionari, no depenem del govern, ni restem condicionats per cap empresa ni cap grup de pressió. Per això som lliures d’informar rigorosament sobre els esdeveniments nacionals i mundials. I per això també podem mantenir el periodisme que fem, d’accés obert i gratuït per a tothom. Perquè creiem que tothom ha de poder accedir a informació de confiança. Per això us demanem als qui encara no en sou subscriptors que us en feu i ens ajudeu a avançar.
