19.01.2020 - 21:50
Dissabte el diari El País va publicar una entrevista al vice-president i eurodiputat Oriol Junqueras. Té un paràgraf sorprenent, quan a la pregunta del periodista sobre si l’independentisme va enganyar la ciutadania prometent la que el periodista defineix com ‘una independència impossible’, Junqueras respon: ‘I una merda. I una puta merda. Vam dir la veritat: que el procés havia d’acabar amb la independència. Això es va impedir amb les pallisses, la presó, destituint governs i tancant parlaments.’
El col·loquialisme en aquest cas és indicador d’una contundència del dirigent d’ERC que plana per tota la conversa i que a mi em sembla molt significativa. La primera resposta, després d’una pregunta farcida de condescendència, és simplement perfecta. Li pregunten si ho tornaria a fer i diu: ‘Sí. D’acord amb els principis democràtics més estrictes, allò que vam fer a la tardor del 2017 va estar ben fet. En un país normal no hi hauria hagut cap problema. Però Espanya no pot ser un país normal si es donen pallisses als qui van a votar, es posa a la presó gent innocent, es destitueixen governs i es clausuren parlaments per haver posat les urnes.’ Els entrevistadors, més que respostes, pretenien d’humiliar Junqueras, que els va respondre de l’única manera que s’entén tot segur: sense vacil·lacions.
Això, efectivament, va passar la tardor del 2017. Va ser el govern espanyol el qui el 20 de setembre va desencadenar un autèntic cop d’estat, posant per davant dels drets dels ciutadans una obsessió ideològica: la defensa de la unitat del seu estat. Cop acceptat i acompanyat pel PSOE, no ho oblidem això. I aplaudit amb entusiasme per El País.
Entre el 20 de setembre i la proclamació de la independència del 27 d’octubre només van passar cinc setmanes. Són cinc setmanes sobre les quals discutirem eternament per les oportunitats perdudes, però en què el parlament de Catalunya no va fer res d’incorrecte ni d’il·lícit. Ni tan sols d’il·legal. Com es demostrarà quan, si, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea té la possibilitat d’opinar sobre els fets i no solament, com fins ara, sobre les conseqüències dels fets. I no hi havia tampoc res d’incorrecte o d’il·legal en l’aprovació de les lleis del referèndum i de la transitorietat. Repetir-ho no ho fa real.
Les il·legalitats, els trencaments, van venir totes de l’altre costat, com molt bé ja han denunciat molt sovint i cada dia denuncien amb més consistència tant el president Puigdemont com el vice-president Junqueras. Si fa dos anys una part de l’independentisme institucional es va espantar i va recular, ara sembla que això s’ha acabat i que cada dia es posa més clarament contra la paret de la seua responsabilitat un estat espanyol que durant dos anys ha fet tant com ha pogut per dividir el moviment sobiranista i fer-lo renunciar.
A l’entrevista, Junqueras encara ho clarifica tot més quan afirma que ‘ho vàrem fer per a poder-ho tornar a fer’. I en aquest punt vull remarcar un detall tan subtil com atractiu: que el concepte expressat pel dirigent d’ERC s’acosta moltíssim a allò que el president Puigdemont dibuixa també amb més precisió. La setmana passada a Estrasburg explicava que ara cerquen la manera d’exercir l’autodeterminació, de tornar-hi, però sense necessitar el concurs de l’estat espanyol, derrotant-lo abans demostrant-ne empíricament el comportament antidemocràtic, sobretot als tribunals europeus. La porta que dibuixen l’un i l’altre, doncs, és la mateixa: un cop demostrat que Espanya va violar fins i tot la seua constitució, el referèndum serà inevitable i imparable. Ja sé que pot sonar estrany que ho diga, però em sembla molt significatiu.
Potser hi haurà uns altres camins, potser passaran unes altres coses i potser ni tan sols caldrà arribar fins aquest punt i el polvorí esclatarà abans. Però això que comença a semblar la clarificació d’un possible nou horitzó conjunt sembla que ha començat i amb això la ‘operació retorn’ –si em permeteu de batejar-la així– pren una dimensió nova i diferent.
A partir d’aquella extraordinària tardor del 2017 han passat moltes coses. Hi ha gent, jo crec que irresponsable, que ha sembrat i sembra cada dia un odi visceral vers l’altre. Aquest és un odi que paguem car i costarà superar-lo. Però no és definitiu en absolut i encara menys és definitori del país, atesa la flexibilitat d’un electorat sense cap problema a atorgar la victòria a l’un o a l’altre, clarament, en qüestió de setmanes i complementàriament. Això que explicaré ara no passarà de manera imminent, però és la millor prova de si n’és de feble és malgrat tota aquesta immensa paret que sembla haver-se bastit entre independentistes: si Puigdemont i Junqueras junts defineixen demà un horitzó comú, la picabaralla s’acabarà en un instant i el desencís esdevindrà entusiasme, entusiasme crític en tot cas pel record dels errors de fa dos anys. I per tant millor.
Per als lents de reflexos, Francesco Olivo diu que la política catalana és acrobàtica i per això difícil de seguir. Deixeu-me dir, finalment, que tot això ja va passar en el període que va discórrer entre el 9-N i la formació de Junts pel Sí. I que va ser superat, precisament, amb la formació d’un govern, l’encara avui govern legítim de Catalunya, on estaven plegats Carles Puigdemont i Oriol Junqueras.
