Elogi de l’autodefensa

Ahir dissabte es va activar l’Escola de Formació Guillem Agulló, d’Òmnium Cultural. Aquesta escola, especialitzada en lluita no violenta i desobediència civil, comença a caminar amb les Jornades 20N que, entre més coses, volen respondre a preguntes com ara: “Què és la no-violència i la desobediència civil? Com dissenyar un pla d’acció no violenta? Com executar-lo i comunicar-lo?” La direcció de l’escola és de Jordi Cuixart, la coordinació acadèmica, de Carmen Pérez, i alguns dels professors i assessors són professors d’ESADE, d’Escola Valenciana, Novact o d’universitats estrangeres. Hi ha noms com Xavier Antich, David Fernàndez, Mònica Terribas, Àngel Castiñeira, Jordi Muñoz, Pere Almeda, Ramin Jahanbegloo, John Paul Lederach.

Dijous llegia un article del periodista Quico Sallés, el qual, havent tingut accés a la ponència de la CUP que ha de ser debatuda el mes de desembre, explicava això: “Pel que fa a la lluita ‘popular’, la ponència carrega contra el deteriorament de les lluites obertes per l’ANC i Òmnium, i fins i tot emet certa autocrítica sobre com l’esquerra independentista no ha aprofitat prou moviments situats a l’esquerra i que han empès el Procés, com els CDR (…) En aquest context proposa una plataforma que ‘tindria la seva pròpia agenda’, però buscaria la incidència en actes com ‘taules de diàleg’, ‘les visites del rei espanyol’, ‘imposicions espanyolitzadores’ o ‘actes d’obediència de les institucions autonòmiques’. En aquest sentit, plantegen a la militància ‘si ha de ser un model de campanya per tal d’aprofitar una mateixa marca a les convocatòries o bé una plataforma oberta amb un òrgan coordinador i desplegament territorial… Cal assumir –resumeix el text– la responsabilitat d’articular políticament aquest descontentament social. La necessitat d’articular, per tant, un procés de transformació a través d’estructures populars que propiciïn noves forces productives i relacions de producció, i una ruptura democràtica a través de la insurrecció popular.”

Ja fa temps que el Consell per la República va publicar el mai prou llegit Preparem-nos!, en què hi ha escrit això: “Un cop s’ha arribat a l’assumpció que la repressió i les seves conseqüències és part del preu a pagar per a assolir la independència, la desobediència i la no-cooperació a gran escala esdevenen possibles. De fet, només des de l’organització i la preparació col·lectiva serem capaços de resistir, no cooperar o desobeir. Les accions individuals poden ser molt mediàtiques i exemplars, però cal que, gradualment, les accions siguin organitzades col·lectivament i massiva per poder generar l’efecte de desobediència civil generalitzada que es necessita.”

I recordo amb precisió les paraules de Joan Puigcercós (ERC), coautor de Picar pedra (Saldonar) en aquesta entrevista publicada a VilaWeb: “Els partits han de contribuir a crear el front de resistència pacífica i no violenta per anar a la consecució d’un estat lliure. És una tesi del llibre i volem fer un toc d’atenció a tots els partits, sí. Si els partits creessin estructures, dins el partit, que més que focalitzar les institucions focalitzessin la resistència, em fa l’efecte que no es convertirien en guardians (paper que ha fet l’ANC i em sembla que s’ha equivocat), però podrien ser un element d’acceleració i pressió positiva.”

La desobediència civil que l’independentisme busca no tan sols necessita activistes, sinó tot un bastiment teòric, tota una justificació i tota una agenda mediàtica que aquestes iniciatives basteixen. No crec que aquestes iniciatives siguin tan importants per a formar activistes com per a justificar-los. I és que, quan algú mogui peça,cal que hi hagi teòrics defensant-los. I poder passar, així, del cap paper a terra a l’elogi de l’autodefensa. Perquè en paraules (sorprenents per a alguns!) de Gandhi “L’autodefensa és un dret natural que tenim tots.'”