22.12.2022 - 21:40
|
Actualització: 22.12.2022 - 21:48
Si no m’he descomptat, ja dec haver escrit més de cinc mil articles editorials a VilaWeb. Normalment, són articles que segueixen la més estricta actualitat, però a voltes em permet de fer-ne que van molt més enllà d’allò que s’espera d’un comentarista diari de l’actualitat política. I generalment són aquests editorials els que, amb el pas dels anys, em fan més content si els rellisc. Per exemple, vaig dir el 2006, després de la manifestació del 18-F, que començava una revolució. Vaig explicar, arran de la sentència contra l’estatut, el 2010, que havia començat un colp d’estat. Vaig avisar el 2013 que el PSC abandonaria el bloc democràtic basculant vers el feixisme per mirar d’impedir la independència de Catalunya. Vaig afirmar el 2016 que Espanya entrava en un pendent ferroviari i que la crisi l’acabaria arrossegant. Vaig dir, en les tempestuoses jornades de l’octubre del 2017, que la proclamació de la independència seria cosa de poques hores, com va acabar essent. O vaig escriure el 2020 que Madrid esclataria en una guerra civil híbrida però imparable, que és exactament això que ja tenim avui davant.
Aquesta llista no vol ser de cap manera una reivindicació dels encerts, que això seria ridícul. Però sí una reflexió sobre els mètodes d’anàlisi de la realitat i les lliçons apreses. No tinc una bola de vidre, jo, només faig anàlisis. I pot passar, i passa, que els analistes tinguem opinions poc encertades sobre els detalls menors, però en canvi encertem la visió de llarg termini, que sol ser més sòlida i més fàcil de capturar. Això ho vaig voler explicar un dia parlant de Fernand Braudel i la “llarga durada”.
Personalment ho vaig entendre bé amb L’Empire éclaté, l’extraordinari llibre de la professora Hélène Carrère d’Encausse que el 1978, quan no ho veia ningú, ens va avisar a tots que la Unió Soviètica era a punt de desaparèixer. El meu estupor quan vaig llegir aquell llibre va ser total: l’URSS semblava tan forta… Però, vist des d’avui, el llibre és encara més extraordinari que aleshores. Perquè, malgrat que Carrère d’Encausse s’equivoca en totes les prediccions concretes sobre com havia de caure la Unió Soviètica, encerta en el punt més difícil i extraordinari, que és veure i explicar-nos que inevitablement aquella superpotència desapareixeria.
Explique tot això perquè precisament avui m’agradaria fer una d’aquestes reflexions de llarg abast, que ara mateix potser us semblarà molt estranya, però que jo ja veig com un fet molt factible, no pas la setmana vinent, ni el mes vinent –no sé quan–, però inevitable i no a llarg termini.
Parle de la crisi constitucional enorme que s’ha obert a Espanya i que és, dotze anys després, l’acceleració definitiva del colp d’estat començat l’any 2010 amb la sentència del Constitucional espanyol contra Catalunya. I ho faig per a dir que la crisi que vivim s’ha enfilat tan de pressa que ja ha arribat a un punt que pràcticament aboca l’estat espanyol a un procés constituent com a única solució possible a l’atzucac; és a dir, a redactar una nova constitució que supere la del 1978.
M’explicaré. Aquest colp d’estat que ja fa dotze anys que dura, al cap i a la fi, és el col·lapse allargat de l’atado y bien atado franquista. Ja sabeu que Franco, quan es moria, va afirmar que ho deixava tot “lligat i ben lligat”, que no s’alteraria l’ordre substancial de l’estat nascut de la seua insurrecció i del poder madrileny. I va ser així, malgrat que en aquell moment nosaltres no ho vam saber veure. La substància del poder franquista va continuar viva i ben viva, perquè el PSOE i el PCE i Pujol i Convergència es van prestar a legitimar el maquillatge del règim. La ruptura, la revolució, no van aparèixer per enlloc i en tot cas Juan Carlos i els tancs, el 23-F, ja es van encarregar de deixar clar que no podia aparèixer.
Dècades després, tanmateix, la revolució aparegué de sobte al passeig de Gràcia de Barcelona un dia de juliol del 2010, vestida de procés d’independència de Catalunya. I, com no podia ser altrament, va aparèixer del no-res, sorgint de manera espontània de la gent, del carrer i sense respondre a la voluntat de cap de les organitzacions polítiques que s’havien acomodat tan bé al postfranquisme. Allò que explicava d’una manera tan emocionant Josep Fontana.
I per a frenar-la, el règim profund, aquell que no apareixia perquè no calia, va haver de donar la cara. I aleshores van arribar les pressions i l’atiament de l’odi contra els catalans. I més tard l’intent que els catalans pro-règim (us en recordeu d’un paio que es deia Duran i Lleida?) la reconduïssen. I el pànic, després del 9-N, que va dur Mariano Rajoy a cometre l’error fatal: canviar les lleis per fer que els jutges executassen l’equivalent al 23-F d’avui. Una decisió que va crear un problema més greu que el que volia resoldre: posant els jutges a la primera fila va deixar pas a aquella part de l’estat per a la qual la reforma dita democràtica no va existir mai.
Perquè el postfranquisme va consistir a canviar la fina capa de dalt de tot, que són els polítics i la manera de fer política, i prou. I va restar intacte, per sota d’aquesta capa, l’autoritarisme, el menysteniment de les regles de la democràcia, la incapacitat de diàleg i el supremacisme que avui funcionen igual com funcionaven l’any cinquanta o el seixanta. Franquisme rocallós.
El problema és que una volta aquest franquisme té carta blanca per a actuar i veu que pot fer allò que li done la gana, ja no el pots tornar a tancar, com el geni de la llàntia. I té agenda pròpia i ben ultra. Una agenda pròpia que, sobretot al Madrid més retrògrad, continua veient els socialistes i tot allò que no siga franquisme instrumental i de carnet a la boca com uns personatges dels quals no et pots fiar. Com uns usurpadors d’un poder que tan sols la dreta de tota la vida té el dret de gestionar i de gaudir-ne, perquè d’ençà de la victòria de los nacionales que aquest poder és de gestió patrimonial seua.
D’ací a l’episodi que hem vist aquests dies hi ha tan sols un pas. Que a Madrid hi ha qui somnia ja veure Pedro Sánchez tancat a la presó –l’al·lusió de la tal Cuca Gamarra l’altre dia era ben evident i la premsa colpista parlava de Batet dient que era la nova Carme Forcadell. Gràcies a això –no sé si ara ja, però a mitjà termini segur–, finalment la capa fina que dissimula allò que Espanya és en realitat descobrirà que el monstre també es pot girar contra ells. I menjar-se’ls.
Ara com ara –per pura necessitat personal, no per ideologia– intenten de tombar-lo de manera innocent sense adonar-se’n, ara com ara, que no ho poden fer. Ni podran. No ho han pogut fer amb la reforma del codi penal. No ho podran fer tampoc amb una llei, per més que ho intenten. No hi haurà manera, hi peguen les voltes que hi peguen. Perquè tot està lligat i ben lligat i el poder a Espanya, l’únic estat d’Europa que encara no s’ha desfet de les estructures de la dictadura, no rau en les institucions democràtiques.
De manera que un dia arribaran a la conclusió que tan sols hi ha una eixida i és eliminar la constitució postfranquista i escriure’n una de cap i de nou, amb unes eleccions constituents –aquelles que no va haver-hi als anys setanta. Una constitució, aquesta sí, democràtica i sense límits. Els progres espanyols ni ho saben, això, encara, però la vida és molt dura i acabaran sabent-ho. O els ho explicaran a Brussel·les, que allí sí que ja ho saben. I fins i tot els socialistes se n’hauran d’adonar, quan descobresquen, després de veure que Sánchez es troba lligat de mans i peus, que és o això o cent anys de poder absolut del PP i del sottogoverno franquista a Espanya. Cosa que, per conveniència del propi negoci, va més enllà d’allò que poden acceptar.
Però avui, en relació amb tot això, sobretot m’interessa avisar que aquest horitzó els catalans l’hem de tenir en compte i hauríem de començar-nos a preparar. Per una banda, perquè fora del Principat, al País Valencià i les Illes i també a la Franja, aquesta nova constitució espanyola representarà una oportunitat potser federalista que caldrà aprofitar. I al Principat, que ja és en una altra fase, perquè caldrà evitar de totes passades caure en el parany del 1931 i del 1978. Caure en el parany de ser comparses per a fer una Espanya maquillada, que quan ja s’haja recuperat i tinga la cara neta ens tornarà a estomacar, siga roja o blava, monàrquica o republicana.
Crec que ja he explicat alguna vegada que un dia un polític letó em va dir que la gran oportunitat de la independència havia estat la mort de Franco i que semblava mentida que no ens n’haguéssem adonat. Tenia raó. Potser, però, hi haurà una oportunitat amb la mort del règim. Si hi és, consisteix a no participar gens ni mica en el procés constituent espanyol. De cap manera. El tecnicisme, si arriba l’ocasió, no serà difícil de trobar. Però com que, per definició, un procés constituent esborra la constitució anterior i no pot posar límits als diputats constituents, el mínim –i dic el mínim– és que els diputats catalans es reunesquen a banda, a Barcelona, i comencen un procés constituent català separat i basat en l’aplicació del dret d’autodeterminació. Que és, i per això l’avís, la contrària d’anar dient que els donarem suport de franc.
PS1. La constitució espanyola no es pot reformar, això ho sabem tots. Però es pot substituir. Xile tenia una constitució calcada de l’espanyola i ja l’han deixada enrere; és un exemple a estudiar.
PS2. Al seu “Bots i barrals”, Ot Bou escriu, més o menys, sobre aquest tema. Llegiu ”L’Antiespanya no té constitució“
PS3. Aquest és el darrer editorial abans de Nadal, de manera que bones festes a tothom, amb un record especial per Pablo Hasel, Julian Assange i tots els presoners polítics o comuns que sempre passen uns dies difícils, tancats en aquestes dates. I també a tots els exiliats, del president Puigdemont i Valtònyc al darrer lluitador per la llibertat en qualsevol racó del món.
PS4. I si sou dels qui feu regals, recordeu que podeu regalar una subscripció a VilaWeb, però que també podeu regalar-vos a vosaltres mateixos una subscripció a VilaWeb i regalar-nos a nosaltres el vostre suport, que avui ens és més vital que mai. Gràcies.
