28.06.2017 - 22:00
L’episodi de les urnes d’aquesta setmana no és greu. És una anècdota que no omplirà ni una sola línia dels llibres d’història que encara s’han d’escriure. Passa que tenim un petit exèrcit de gent i alguns dirigents polítics disposats sempre a la histèria i a la desconfiança. No passar pel concurs públic pot ser una manera més segura de tenir urnes. I qui no ho vulgui veure, que no ho vegi. Sigui com sigui, l’episodi amb suposades ‘cimeres’ extraordinàries programades amb antelació i de periodicitat quinzenal ens ha de servir per a notar que, contra allò que proclamen alguns abnegats difusors d’optimisme sistèmic, el caminet que ens falta recórrer no serà planer.
Dues empreses petites van ser les úniques que van acudir a un concurs de dos-cents mil euros? Les dues empreses van tenir problemes en el procés d’homologació sense que hi hagués cap interferència de l’estat? Ho reconeguin públicament o no, tingueu per cert que aquestes dues empreses i totes les que no es van presentar i tenien més capacitat de guanyar el concurs van sentir l’alè pudent de les clavegueres de l’estat al clatell. I aquest episodi no serà cap excepció d’ací a l’1 d’octubre.
En qualsevol cas, la qüestió de les urnes –que no serà precisament la dificultat més gran del referèndum– ens serveix per a observar una cosa: l’estat no pot guanyar. L’estat espanyol ja fa temps que va perdre el combat per sotmetre novament Catalunya i condemnar-la a tres segles més de foscor i pura supervivència. Espanya va perdre l’oportunitat de convèncer, que és l’única manera real de vèncer. Espanya tan sols pot aspirar a obstaculitzar. A entrebancar. A fer nosa. A prolongar. A desfigurar. A torpedinar un naixement net i serè.
La qüestió –la clau que obrirà tots els panys– és si els catalans serem capaços de guanyar. I els principals adversaris som nosaltres mateixos. Tan sols nosaltres podem impedir-nos la victòria. Els únics capaços d’evitar la independència som els independentistes. Perquè siguem incapaços d’afermar la cadena de confiances en aquest tram final; perquè no actuem amb la determinació imprescindible; perquè fem prevaler l’interès particular o de partit per damunt de l’interès comú; perquè alguns mitjans tinguin més interès en l’audiència fàcil i falsa que en la informació veraç…
Si l’independentisme i els demòcrates de Catalunya no són capaços de desencallar la situació entre avui i el primer d’octubre (i els decisius dies posteriors), es produirà una situació d’empat etern. Una situació en què l’estat espanyol no tindrà capacitat de tornar a sotmetre el poble català i en què l’estat català no acabarà de néixer mai. Això que ara se’n diu ‘una finestra d’oportunitat’ no serà una condició indefinida i permanent. La finestra d’oportunitat es tancarà si no entrem a la tardor amb la determinació i la confiança d’un poble lliure. Espanya ja ha perdut; Catalunya encara ha de guanyar.
@PereCardus, periodista
