Ella es diu Anaïs, i el riu, Siurana

Al Priorat són gent ferrenya. Són gent de moltes menes, com a tot arreu, però també ferrenya. Gent de somriure agusat de llicorella. Gent de carreteres amb revolts i revolts i lluny del món i tan a prop. Tot el pes que saben que no tenen per la quantitat que atorga la demografia, el creen de personalíssima humanitat. Directa, contradictòria, rebeca, acollidora, susceptible, foteta. I ferrenya, sí.

L’Anaïs Estrems és de Poboleda. Es considera néta de la fil·loxera perquè la plaga va mig buidar la comarca i ella en va néixer fora i de fa cosa de deu anys hi va tornar. Que s’enyorava. Que una vida nova. El que fos. Hi fa de remeiera, passió i ofici, i és un goig gran sentir-la parlar de la menta de riu i de la cua de cavall i de les fulles de vern i de l’herba blenera i de les ortigues també.

Vaig tenir la sort de seguir-li passes i paraules durant les hores que un grup d’escriptors vam passar a Poboleda, a la insòlita i fantastiquíssima trobada que ordeix el Centre Quim Soler, la literatura i el vi. “Priorat en persona”, se’n diu: quatre dies per a entrar a la comarca del bracet dels adalils, gent del Priorat que durant un vespre, un matí, segons es treni, fan d’això, precisament, de guia que coneix el terreny i en mostra la seva part, un tros d’història, una evocació, una cova, una muntanya, un riu. I després els escriptors ens hi tornem i, col·lectivament (col·lectivament! Els escriptors!), anem confegint un diccionari literari i un mosaic de retrats que s’apleguen en aquesta web.

I és ben cert que quan les persones et tenen nom i els paisatges també, quan no són siluetes repetides ni estampes de postal sinó gest i batec concretíssims, sents que les coses que els passen et concerneixen directament. Per això, quan va arribar notícia que havien encausat l’Anaïs va ser un estremiment i una indignació. Per això i perquè l’acusen de defensar el riu. I perquè és gràcies a ella que vam conèixer aquest patiment de dècades, aquest relat d’espoliació, d’aigua que hi era i ara ja no.

La història és brutal. I el silenci, sobretot. Aquesta blana, intolerable indiferència.

El riu Siurana, esquitxat encara d’antics molins, neix a les muntanyes de Prades i, abans de desembocar a l’Ebre, travessa el Priorat i li dóna vida. Aquesta hauria de ser la història, posem per cas, si la condenséssim en resposta per a un treball d’escola. Però resulta que al Siurana li passen algunes coses més. Tenebroses desaparicions. Usos estranys. Transformacions no desitjades. I és que durant llargues temporades, mesos, el riu queda reduït a riera. Eixut. Toll d’aigua estancada. La piscina natural on l’Anaïs es banyava de menuda amb els amics, festa i salts per salvar-se de la xardor de l’estiu, ara és una banyera espessa de verdet.

Perquè el fet és que el riu hi era. Per a l’esbarjo i per als molins i per a les riberes esplèndides i per a tot, hi era. I no tenia la intermitència que ara li volen atribuir. No era estacional com estableixen per interès. Al Priorat ho saben i en tenen memòria i proves.

Si passegeu vora el llit del Siurana i no el coneixeu i el preneu pel que no és, potser hi trobareu, a prop, senyals que us alerten de l’anomalia. Pintades. Pancartes. Avisos explícits del què i del no callarem: “Ens roben l’aigua del Priorat”.

Perquè és això, que fan: el transvasament d’aigua d’una conca a una altra. Encara que sobre el paper no pugui ser. Encara que la directiva marc de l’aigua i que això i allò. Hi ha un pantà que tanca l’aigua del riu. I d’allà passa a un altre embassament, el de Riudecanyes, al Baix Camp, per fer-la arribar fins a la Costa Daurada. Qui té la clau de pas de l’aigua del riu Siurana, qui obre i tanca comportes i decideix si hi ha un fil de corrent o queda sec és l’anomenada comunitat de regants de Riudecanyes. Des del Priorat, i des d’associacions ecologistes, li reclamen que aclareixi quins usos es donen a l’aigua que es treu del Siurana. Concretament. Realment. És a dir, que si hi ha autorització per a emprar-la per al sector agrícola, quins cultius justifiquen l’espoliació. Perquè podria ser, posem per cas, que l’aigua del Siurana anés a morir a usos industrials o residencials. Cosa que no contempla la concessió i que la faria anar pel pedregar.

Fa molt de temps que des del Priorat es crida l’atenció sobre aquesta injustícia. I que es proposen solucions. I que es fan accions de reivindicació i visibilització. L’any 2017, un grup d’activistes de la Plataforma Volem lo Riu Siurana Viu van “alliberar-lo” durant unes hores: amb uns plafons de fusta a l’assut del Molí dels Aubins, van fer que part de l’aigua tornés al riu en comptes de desviar-se cap al pantà de Riudecanyes. L’any 2018, l’acció simbòlica es va fer amb palanganes. I per això, explica la Plataforma, per unes fustes i unes palanganes, l’Anaïs Estrems i l’Andreu Escolà, que és membre del Grup d’Estudi i Protecció dels Ecosistemes Catalans (GEPEC), hauran d’anar al jutjat el 17 de març com a investigats.

I expliquen més coses, també: que si la intenció de la denúncia era fer-los desistir del seu propòsit de defensa de l’aigua i la terra i la gent, ha aconseguit l’efecte contrari; que continuen reclamant vida per al riu i protegint “la llibertat de les persones que han fet un pas per a aconseguir-ho”. Com que no tenen diners, i els en fan falta, han endegat una campanya de recollida de fons. Una campanya preciosa, així com ho és aquesta terra i la gent que la fa: que qui ho vulgui hi pot fer donatius i que, com que no poden donar recompenses a tothom que hi col·labori però volen que tothom tingui la possibilitat de rebre’n una, sortejaran premis entre els participants. La llista de recompenses és llarga. Diversa. Fantàstica. Des d’una estada a la casa rural Perxe del Molar fins a una palma artesanal, un curs de pa de xeixa, un lot de vi, o de llibres, cinc litres d’oli. Continua i creix. Aquí la teniu per si hi voleu clicar. Són premis oferts per entitats i particulars i empreses de la comarca. Cadascú segons les seves aptituds i possibilitats. I tot, a la manera d’allà, que és aquí.

Amb aquest bell orgull, i amb aquesta seva força sempre, el Priorat.